Els límits del reformisme

Unes anem despullades cap al mercat a vendre, i venem, venem l’únic que podem vendre cada dia, a cada segon: la nostra força de treball. D’altres ja hi son al mercat ben vestidetes, de fet, elles són el mercat i elles han posat les regles d’aquest mercat. Els altres, les que ja hi són, el que fan és comprar força de treball, comprar-nos la força de treball. Dit aixó, el tema és ben senzill (és una simplificació òbviament!), no cal ser una doctorada o tenir estudis “oficials” per a entendre-ho, si jo venc i l’altre compra, si nosaltres venem i les altres compren, jo vull vendre el millor possible i l’altre vol comprar el millor possible. Volem vendre el més car possible, volen comprar el més barat possible. Contradicció. Xoc frontal. Interessos oposats. Dret contra dret. Hi qui guanya en aquest cas? Com deia Marx, en aquesta situació guanya qui té la força i el poder.

I qui té el poder i la força, és qui controla i utilitza l’estat per a reproduir-se en el poder i així matxacar-nos amb tot l’ordenament jurídico-militar per a comprar-nos a preu de misèria la nostra força de treball -tot per la competència-, i qui controla i té el el poder de l’Estat és també qui ens envia els matons amb porra, multa, decret, sotana, càmera i micròfon, bala de goma o vestits de sindicalistes a callar-nos per la força legal, i aixó passa independentment de qui gestioni el govern, perquè gestioni qui el gestioni, no podrà saciar la gana insaciable del mercat.

Senyora Colau les aspiracions de la classe treballadora, les que venem la força de treball, mai són desproporcionades. No ho són mai perquè són justes i perquè lluiten contra la desigualtat. L’estat lamentable de les companyes manteres i la seva voluntat de sobreviure i organitzar-se per a fer-ho, mai és desproporcionada i pel contrari enviar-li els cossos de l’estat és de facto executar el terror capitalista amb guants de seda i rams de flors. És de facto ser una garant de l’ordre, l’ordre capitalista. Qui et va veure i qui et veu. Del “si que es pot” eteri al “si que es pot real”, “si que es pot” dir que ets d’esquerres i enviar els goriles a matxacar treballadores en lluita, sort en tens de les teves sòcies de govern d’ICV, elles saben molt be que és ser d’”esquerres” i repartir cops de porra i brutalitat a les manifestants.

En canvi l’angoixa que suposen els contractes de merda de 1,2,3 o 4 o 10 o 11 o 12 hores diàries, amb salaris de merda al Mobile World Congres; l’estat de les companyes treballadores de TMB; les condicions inhumanes de les treballadores de les mines de coltan; l’aberració diaria que pateixen les treballadores d’Apple a Xina o l’estat de les companyes del Correscales, sí, sí que és desproporcionat i no veig jo que estigui a la teva agenda política revertir-ho, i no ho està perquè bàsicament el teu model polític és limitat i és limitat perquè no aspira a la superació del capitalisme, sinó que aspira a una millor gestió i redistribució de la misèria capitalista.

Dir a la classe treballadora que no s’organitzi (tal i com recomana la CEOE), faci vaga i vulgui aspirar a més i més fins abolir la desigualtat de classes, és recomanar-li a la víctima que estimi al botxí, al toro a estimar al torero, al desnonat que tant defensaves a estimar al banc, i en definitiva és negar que vivim en un sistema de classes, ja que és negar que qui compra la força de treball, just en el moment de negociar el seu preu amb el venedor, té el poder de l’Estat a la seva disposició -sindicats inclosos- i el que la ven és té a ell i para de contar.

I a més, us reafirmeu en la negació perquè penseu (o creieu?) que l’estat és neutral, i que gestionar-lo amb bones intencions i ja està amainarà la tempesta i beneficiarà al 99% de la gent/ciutadania/multitud -maltractador inclòs-, però no, l’agreuja, perquè el que volíem fer i dèiem durant la campanya, ara no podem fer-ho, ja que ara ens trobem amb els límits de la gestió de la misèria, i com que ens trobem amb els límits i estem amb l’aigua al coll, millor mirem de posar pau, de fer de mediadors amb calces, que els del Mobile World Congrés paguen molta pasta i aquesta la necessitem, la necessitem per a… hospitals? Millor transport públic? Més guarderies?…. No. Per a pagar el salari als antidisturbis municipals que envies a desallotjar els manters, per això i res més: necessites la pasta del capital per a defensar el capital -per a que sinó te la donaria?- i així fins a l’infinit, matant-li dos pardals d’un tret a l’enemic -més aviat creditor teu- de classe.

Però el problema no només recau en aquest fet concret que -sembla que- els hi està passant a tercers, va més enllà, el problema el tenim també nosaltres. El fallo evident i continu dels governs dels bons socialdemòcrates, o porta a que pugi l’extrema dreta passats quatre o vuit anys o tot el contrari, pot passar que la ciutadania passi el mort a socialdemòcrates més radicals, partits més a l’esquerra i altres aliances similars o dit d’altra forma ens passa la patata calenta a nosaltres.

Per això, nosaltres hem de marcar diferència i línies roges. I des de ja, dir als quatre vents que la conquesta del poder polític no passa passa per gestionar governs de la misèria, ans el contrari passa per construir el poder popular. I això ho farem: omplint les organitzacions feministes de militants. Bastint els nostres mitjans alternatius. Construint la nostra literatura. Militant en organitzacions revolucionàries. Participant dels sindicats combatius. De les lluites laborals. Organitzant els nostres cursos de formació. Ampliant la base social cap a la independència per a canviar-ho tot. Apostant per l’anticapitalisme de base, crític i combatiu. I sobretot teixint ponts i creant les nostres estructures de poder popular que operin i actuïn fora de la dinàmica institucional. I encara molt mes, marcant-nos com a unica fita possible per a que tot canviï la superació del sistema capitalista patriarcal.

La història ens ha brindat -desgraciadament de nou- amb l’exemple de Syriza, Podemos i BeC, utilitzem-ho i fem el nostre relat. Posem tots els punts sobre les “is” perquè si no ho fem ara, i des de ja ens vacunem contra el reformisme, nosaltres com tantes altres companyes serem engolides. Ho tenim a les nostres mans i és cosa de totes, la lluita ha de continuar perquè és l’únic camí.

Tot el suport a les companyes del correscales i les companyes de TMB.

Santi Fortuny, militant d’Endavant (OSAN)