De cara a l’aparador i d’esquenes al poble

L’Alcalde va fer la seva conferència habitual, i tenint en compte tot el que va dir i, sobretot, allò que no va dir, qualsevol es pot fer una bona idea de quines són les prioritats del govern de la nostra ciutat.

Es pot «mirar lluny», molt lluny, però de ben poc servirà si es fa amb les mateixes ulleres que ens han dut a la situació actual d’endeutament públic, d’obres inacabades, de sobrecostos, de “Grans Runes”, d’urbanisme centrat projectes faraònics, etc. També es pot dir que es vol «treballar a prop», però cal aclarir a prop de qui… de les paraules de l’Alcalde deduïm que només a prop d’uns pocs, de les elits.

Diversos mitjans van recollir i resumir la conferència de l’Alcalde Ballesteros i fins i tot a la pàgina web de l’Ajuntament es pot trobar fàcilment el document de la conferència. Estic segura que hi haurà qui l’ha trobat meravellosa i encertadíssima.

Per a mi, en canvi, va ser un discurs concebut d’esquenes a les classes populars. Va ser un discurs cec i sord a la situació d’emergència social: res sobre habitatge i la necessitat urgent de desplegar la Llei 24/2015 per a poder crear un veritable parc públic de lloguer social; res sobre les dades esfereïdores d’atur, sobretot en el cas del jovent i les dones, i la necessitat d’impulsar projectes de creació d’ocupació relacionats amb necessitats reals al territori; res sobre la situació de misèria en la qual viuen cada cop més famílies i que afecta de manera més crua als infants, i res, per suposat, de la necessària redistribució de la riquesa a nivell local.

L’Alcalde va fer una conferència que va ignorar les necessitats i els drets més fonamentals. Tot i que va destinar 15 minuts a parlar de la neteja pública, en cap cas va relacionar l’incivisme amb la situació social existent, quan té una relació directa, i va «oblidar» mencionar l’astronòmica quantitat de diners públics que ens costa el contracte amb FCC cada any, que ja són més de 20 milions d’euros.

La conferència, de poc més de mitja hora, havia de parlar de «la gestió de les coses petites», però es va centrar en macroprojectes urbanístics: els mateixos Jocs Mediterranis o el BCNworld, que comparteixen el tarannà especulatiu i venedor de fum. Per cert, té gràcia esmentar el suposat suport popular als JJMM, quan en cap cas ha estat ratificat per l’aversió que sent l’equip socialista a consultar el poble… Tanmateix, és cert que l’Alcalde també va parlar de rehabilitació de carrers o d’equipaments, però breument i relacionant-ho amb la necessitat «d’endreçar» la ciutat, enlloc de parlar de dignificar els barris i de cohesionar Tarragona.

Afortunadament, el nostre batlle va parlar de les «Grans Runes» i de possibles solucions, però ignorant el paper de les entitats socials i dels grups de l’oposició, que és el que ho farà possible. També va obviar una cosa tan important com el fet d’aconseguir donar utilitat a aquests edificis de titularitat pública: la possibilitat d’incrementar-ne el seu nombre (l’escola anglesa d’aquí 50 anys, l’edifici de les dominiques, l’anella mediterrània, etc.).

Francament, el discurs de l’Alcalde desprenia una flaire de jerarquia i caciquisme que justifica i avala les portes giratòries sota l’eufemisme de “continuïtat institucional”; que censura i reprova la demanda de llums i taquígrafs, i les ganes que tenim algunes d’aixecar catifes; que fa apologia dels silencis i que pretén enterrar el passat amb el fals pretext de la necessitat de mirar el futur, quan en realitat no només no són pràctiques incompatibles sinó que són necessàriament complementàries.

L’Alcalde va fer un discurs paternalista que identifica la crítica amb l’entrebanc, perquè tot i parlar de diàleg només accepta aprovació i acatament. Igualment, atorga el paper de bons i dolents en funció de qui li riu les gràcies o el reprova però només de cara a la galeria, i qui planta cara a la seva política.

L’Alcalde Ballesteros va parlar d’un futur amb moltes possibilitats i ens hauríem de preguntar per a qui? Tenint en compte les paraules que va dir, i sobretot les que va deixar de dir, per a les classes populars segur que no.

El millor de la conferència, sense cap dubte, la cita final: “fa més soroll un arbre quan cau que un bosc quan neix”. Aquells que porten temps pendents d’evitar el soroll d’un que arbre que està a punt de caure, no escolten que un nou bosc fa temps que creix, el bosc de la resposta col•lectiva i la unitat popular.


Laia Estrada. Portaveu del grup municipal de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona