El NO a Artur Mas, un SÍ a la Independència

La visceralitat dels debats que hi ha a les xarxes socials en relació a la investidura d’Artur Mas, ja sigui perquè la gent se sent frustrada i angoixada (cosa que puc entendre), o bé perquè hi ha grups organitzats que defensen interessos particulars-partidistes (cosa que considero repugnant), està arribant a llindars esperpèntics que només desanimen i desmoralitzen a qui ho contempla.

Vagi per davant el meu respecte a les companyes de la CUP amb qui no comparteixo l’aposta tàctica de la investidura, i la meva comprensió davant les dimissions d’alguns dels nostres càrrecs electes. Jo hauria volgut fer el mateix en cas que la CUP hagués acordat investir Artur Mas, doncs tampoc em sentiria el projecte meu, ni em veuria amb cor de defensar-ho. Vagi per davant el meu respecte envers totes elles perquè el cert és que a la CUP ningú vol Artur Mas de president, si de cas hi ha qui ho veu com una fase inevitable però transitòria.

Vagi per davant, també, el meu respecte per tota la gent que creu en el projecte independentista, al marge de si s’hi ha sumat fa un parell d’anys o de si és d’aquelles persones a qui apallissaven pel carrer per portar una estelada a la dessuadora, fa quinze anys, o a qui torturaven mentre CiU pactava amb la dreta espanyola. Vagi per davant la meva confiança en totes les persones que defensaran a capa i espasa el procés independentista, amb el mateix ímpetu amb el que avui fan pressing a les xarxes, en cas que algú ens vulgui colar un nou encaix amb l’Estat Espanyol.

Dit això, un cop més, defenso que el NO a Artur Mas és un SÍ a la independència. Lluny del que s’afirma, la nostra decisió no és partidista sinó una aposta per al projecte independentista. Lluny del què se’ns acusa, la CUP no hem mentit mai, sempre hem manifestat que volem una independència per canviar-ho tot i una sobirania real. El procés d’independència ha de servir per fer les coses diferents i cal que tothom se’l senti seu, en cap cas ha de servir per a construir la finca de les 14 famílies de l’oligarquia catalana que han estat saquejant les nostres arques públiques. O es tracta de fer una reordenació administrativa, una redefinició fronterera, per a tenir la versió catalanitzada d’España? La independència ha de ser construïda per les classes populars en base a un procés constituent real, i costa de creure quan veiem imposicions que passen per allò de l’Scattergories “o m’accepteu de President o m’emporto el procés”.

Després de no arribar al 50% dels vots el 27S i després dels resultats electorals de les estatals, queda clar que o bé aconseguim que el projecte independentista se’l sentin seu moltes més persones, independentment del seu origen i condició, fins i tot independentment de la llengua amb la que ara per ara es senten més còmodes parlant, o ho tenim fomut.

El procés d’independència, és obvi, ha d’estar avalat per una àmplia majoria de la població catalana, no per un 50,1%, i per a fer-ho necessitem implicar-hi més persones, incloent “els altres catalans”, els de Candel i els que van arribar creuant el Mediterrani, l’Atlàntic o Europa. Només mostrant un país que, lluny de les possibilitats que ofereix el marc espanyol, és capaç de construir unes relacions socials, econòmiques i polítiques més justes i democràtiques, podrem sumar més persones al procés.

Només podrem sumar nous suports demostrant que el referèndum unilateral és inevitable perquè l’Estat Espanyol mai no en permetrà un d’acordat. Perquè avui en dia les forces que defensen el règim del 78 són majoria per golejada, i no podem confiar que arribi el dia que deixin de ser-ho. Perquè ni depèn de nosaltres que a la resta de l’Estat decideixin dipositar la seva confiança en un partir renovador i disposat a canviar la Constitución, ni sabem quan podria arribar a passar, ni volem esperar, ni podem confiar en què España superi allò de antes roja que rota.

Per tot plegat, es feia imprescindible una Presidència de consens que demostrés que els interessos de les forces independentistes són de país i no de poltrona, fet que podria començar a convèncer aquells que no creuen ni entenen el projecte independentista i que han vist amb massa claredat (perquè forma part de la realitat, i convé no oblidar-ho) com hi hagut qui ha aprofitat l’estelada per a amagar les tisores.

Queden pocs dies perquè es resolgui si definitivament hi haurà eleccions i tot fa pensar que n’hi haurà. Ara bé, si no anem a eleccions caldrà apostar per un pla de xoc seriós que compti amb el vis-i-plau de les forces d’esquerres catalanes, i que evidenciï les mancances de l’Estat Espanyol i les possibilitats de la República Catalana. Caldrà clarificar com durem a terme el procés constituent, com facilitarem la implicació de la societat en la construcció de la nova Constitució, i caldrà començar a concretar com es materialitzarà la ruptura amb l’Estat Espanyol, amb honestedat, per tal que la població sigui conscient que es tractarà d’un procés complex i dur. L’objectiu ha d’estar clar: la Constitució Catalana haurà de ser referendada per aquesta majoria àmplia de la població catalana que necessitem.

D’altra banda si, tal com tot apunta, anem a eleccions, l’objectiu també ha d’estar clar: totes les forces independentistes hem de ser capaces d’explicar que el procés no acaba si el poble no vol que acabi. No només ningú no pot baixar del carro, sinó que a més hi hem d’aconseguir sumar més persones, deixant clar que la construcció de la República Catalana no és només per a la gent dels “8 cognoms catalans” . En aquest punt les organitzacions i sindicats d’esquerres i anticapitalistes hi tenen un paper fonamental: aconseguir revertir la correlació de forces actuals i que siguin les classes populars qui liderin el procés d’independència, i no l’oligarquia catalana.

Hem de tenir la capacitat de trencar amb el concepte d’independència com a quelcom exclusivament identitari i emocional, i només podrem aconseguir-ho dotant-lo de contingut que representi una oportunitat per a tota la població catalana i, per suposat, abandonant les actituds que tan s’assemblen al nacionalisme espanyol. Comprendre que es pot ser independentista o sobiranista, com deia el mateix Romeva, sense ser nacionalista és essencial.

 

Laia Estrada (regidora de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona)