Dos objectius oposats en el crit d’”independència”

Que plani l’acusació de traïció quan ni tan sols hi ha objectius comuns fa urgent i necessari sortir a recordar que mentre “uns volen ser un país normal”, d’altres, volem destrossar el capitalisme.

Un independentisme, armat amb les ciències socials pregoneres de la societat del bloc homogeni, s’ha arraulit al voltant de Convergència, al voltant de la mitjana burgesia regionalista. Aquest independentisme ha aconseguit reunir fins a dos milions de persones en diverses ocasions des de 2012 a la comunitat autònoma espanyola de Catalunya. Però és això suficient?

Durant molt de temps, des l’edat mitjana i fins ben entrat el segle XVI (i de fet encara s’allarga fins als nostres dies…) hi havia qui pensava que encenent espelmes i resant es podia guarir una persona malalta, per exemple d’apendicitis. Les malalties eren obra de Déu. Moltes persones morien perquè no se les tractava adequadament. Fins que la ciència, i amb ella la cirugia, de l’europa renaixentista es va enfrontar a l’ordre establert. Podem parlar de Copèrnic, Kepler, Galilei… però ara ens centrem en un dels cirugians importants, Andrea Vesalio, que va abordar l’apendicitis d’una manera racional. Ho va fer a partir de l’anàlisi dels cadàvers disseccionats dels condemnats a mort. Cert és que hi va seguir havent morts per apendicitis, degut a la encara incipient tècnica d’operació, desinfecció,… Però al cap i a la fi, el problema s’abordava ja des de la ciència i no des de la superstició alienant, s’anava pel bon camí, s’estava ben enfocat. El mètode emprat per a la resolució del problema s’ajustava per fi a l’objectiu que es deia perseguir.

Així doncs tenim un independentisme que aborda els seus reptes exclusivament des de la il·lusió i l’eufòria sense abordar el problema racionalment, perquè en cap moment ha abordat el tema del poder (concepte molt diferent del de govern). En cap moment ha raonat l’estat espanyol com una forma política del capital. I si un poble vol ser independent dels poders que l’oprimeixen bé que ha de contemplar generar poders oposats per a fer-hi front.

Però què és el que ens plantegen CDC i ERC, i de retruc el seu moviment social, entengui’s ANC? No cal oposar-nos als opressors, ens hi podem aliar. Podem seguir dient-nos independentistes però de fet el que volem és ser dependents de la UE, de l’euro, de l’OTAN, del TTIP,… Volem una independència tan guai com la independència de les intervingudes Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia… Volem una independència formal perquè ens mola molt tenir un DNI amb la senyera però l’economia la volem segrestada per l’FMI i la Troika. Per si no n’hi hagués prou, ens  emmirallem en els processos d’independència, per cert fracassats, del Quebec i d’Escòcia, en comptes de fer-ho en els victoriosos com els de Vietnam, Algèria o Cuba. Per això volem d’aliats als més nobles i honrats com són Israel i Washington, perquè Caracas i Palestina són cosa de pobres i a més utilitzen la violència. Encara hi podem afegir més, ens inventarem una nació a partir d’una divisió territorial espanyola, perquè acceptem el Tractat dels Pirineus i l’esperit nacional ja fa temps que va abandonar les col·legues valencianes, illenques i de la Franja. I ara bé l’argument estrella, “no pretenem desobeir l’estat espanyol, nosaltres farem cas de les lleis que emanin del nostre Parlament”. Heus ací el gran relat, heus ací la gran farsa del procés.

De fet, és fàcil sentir vergonya aliena dels qui pensen que amb aquests mètodes arrancarem l’accés al Mediterrani a l’estat espanyol, que expropiarem (pactadament xD) a un estat membre de l’OTAN el territori on ha acumulat una quantitat ingent de capital des de segles i, encara més vermell un es posa, quan es diu de fer-ho en divuit mesos.

Davant d’això es pot ajudar al nostre poble a pensar en comptes de creure. Podem explicar que uns parlen d’independència però volen la pàtria privatitzada i venuda però que d’altres som independentistes perquè volem que la nació sigui propietat comunal del poble. Podem discutir a Lluis Llach la tesi de construir un país amb la burgesia recomanant-li que escolti Carlos Puebla.

Als qui ens argumenten que cal acceptar les molles de la burgesia com va fer Lenin amb el tren del kàiser, els hi diem que la situació s’ajusta més a l’exemple de l’SPD acceptant els pressupostos de la guerra de 1914-19, enviant la II Internacional en orris. Als qui ens remeten que Lenin va oferir l’autodeterminació dels pobles fins i tot en benefici de la burgesia, els hem d’afinar que Lenin ho feia des de la nació opressora gran russa precisament perquè Marx deia que la classe obrera anglesa no seria mai lliure si oprimia la irlandesa, nosaltres som la classe treballadora d’una nació oprimida. Als qui ens remeten al pacte de Mao amb Chiang Kai Check de 1937 respecte a invasió japonesa els enviem les Tesis d’Abril de Lenin que declaraven la guerra tant al govern burgès nacional com als invasors.

El marxisme, al no ser una recepta tancada i dogmàtica, pot donar respostes iguals per a problemes diferents i viceversa. No és relativisme, és anàlisi concreta de la situació concreta. Però abans de qualsevol elucubració teòrica, un requisit fonamental, és comprendre que el subjecte des del qual es pensa tota l’obra del marxisme és “la classe treballadora” i no “l’esperit de la nació”.

Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN)