No a Mas i no al Pla de Xoc en matèria d’ensenyament, una altra presa de pèl

Tinc pocs coneixements sobre ben poques coses però un dels camps del saber humà a què he dedicat més hores d’estudi i sobre el qual he acumulat més coneixements ha estat precisament el de l’ensenyament, la pedagogia i l’educació. No entraré ara en consideracions lingüístiques sobre què vol dir cada una d’aquestes paraules però és clar que em refereixo al camp de la vida que ha omplert més de deu anys de la meva vida com a professor i més de vint com a alumne, i molts més com a persona, el camp a què he dedicat, segurament, més hores de la meva vida explicitat en un espai concret que és on he estudiat i on he ensenyat: Catalunya dins dels Països Catalans.

 Dins de les negociacions entre la CUP i Junt pel Sí, l’ensenyament i les propostes al seu voltant han estat un espai central de debat, d’acord i de desacord. És per això que just despreś del 27 de setembre, l’Annex de la Declaració d’Inici ja comptava amb un punt concret, el 4, que portava per títol “Educació”. Era un punt en què després de mostrar i assumir el rebuig explícit i compartit a la LOMQE, s’assumia que els preceptes impugnats de l’esmentada Llei orgànica eren “contraris al model educatiu català determinat per la Llei d’Educació de Catalunya”. L’absoluta majoria de les persones que treballem en ensenyament a la CUP sabem que de la LOMQE a la LEC hi ha diferències però una llei i l’altra són iguals en la part que es refereix, per exemple, al finançament de l’escola pública i al de la privada (que mantenen una i altra) i, per tant, a les formes de cohabitació que fan possible avui que moltíssim diners destinats a ensenyament a Catalunya siguin per a les escoles privades amb diverses formes de gestió i, per tant, facin impossible un sistema educatiu català universal no sotmès a les escoles privades i específicament a les empreses religioses, que són els empresaris majoritaris del sector. I l’escola, segons la CUP i la major part de la comunitat educativa catalana, no és ni ha de ser un negoci…

El mateix punt 4 d’aquest Annex insistia que “la LEC era fruit dels “consensos obtinguts pel conjunts de la comunitat educativa”, una mentida com una casa de pagès repetida de formes diverses cops i més cops pels manaires autonòmics. La LEC no va ser aprovada per cap consens de la comunitat educativa. Va tenir majoria al Parlament pel fet que ERC va decidir votar-hi a favor per impedir que el vot contrari del PP pel tema lingüístic no aturés una llei que sense blindar-lo mantenia l’estatus del català com a llengua vehicular de l’escola a Catalunya. Però la comunitat educativa (alumnat, professorat, pares i mares, PAS…) ens hi vam oposar i ens hi oposem, pel seu caràcter neoliberal i privatitzador, de totes les formes possibles: amb diverses vagues generals, amb protestes de múltiples formes, amb desobediències que han anat des de no fer colònies fins a ocupar centres educatius com s’ha fet al Camp reiteradament…). I ens hi hem oposat, sobretot, amb una ILP que el Parlament ha de tramitar i discutir encara. Com es pot afirmar que la LEC era fruit del consens? Com es pot voler imposar el discurs fals i mentider que CDC ha repetit en els darrers anys i que ERC ha assumit acríticament? En resum, una autèntica presa de pèl.

Després d’aquest Annex, va venir el suposat Pla de Xoc fruit de les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP i novament ens van prendre per ximples. Dins del punt B de “Mesures amb impacte pressupostari a aplicar/desplegar/implementar durant els propers 18 mesos”, les mesures 6, 7 i 8 tenien relació directa amb l’ensenyament, però no suposen cap mena de canvi substancial ni general respecte al que fins al moment hi havia. La 8 aporta “Inversió prioritària en centres d’alta complexitat”, coordinació amb els diversos serveis socials i la reducció de ràtios només en els centres en els barris amb majors dificultats… Tot això avui ja es fa i aquest document no parla de res en concret més enllà de termes generals, per tant no inclou cap garantia de millora… El punt 7 parla de la “provisió de places d’escola bressol” “per cobrir la demanda insatisfeta”, un programa de beques menjador… I el punt 8 parla de beques per a la formació professional… Però els tres punts tenen una dotació pressupostària conjunta de vint milions… una autèntica presa de pèl. Amb 20 milions ni tan sols aquestes mesures parcials i no estructurals, és a dir aquestes mesures de pegots, es poden articular amb un mínim d’eficàcia.

Finalment, en el “Llistat de les principals actuacions”, la proposta d’acord de Junts pel Sí a la CUP. inclou vuit mesures que podem relacionar directament amb ensenyament (de la 39 a la 46). Són mesures que sense cap proposta d’independència s’haurien de complir. La majora purament administratives (com les homologacions de diversos títols) i altres sense cap concreció (com els ajuts que diuen que s’han de creat a l’estudi, el menjador i el transport escolar). Sense concrecions, les propostes queden només en paraules i alhora mostren que no hi ha cap voluntat ja no de canviar l’actual sistema d’ensenyament a Catalunya sinó ni tan sols de plantejar-se cap canvi estructural més enllà de les formes que pren l’actual forma d’organització del sistema.

En resum, podem dir que les propostes de Junts pel Si a la CUP per tal de permetre la investidura de Mas no només no són concretes i sense cap mena de dotació econòmica que les faci reals sinó que, sobretot, no van encaminades a cap canvi estructural que allunyi l’ensenyament a Catalunya de l’actual camí privatitzador i de transvasament de diners públics cap a empreses privades i religioses majoritàriament. És per tot això també que crec que cal votar no a Mas i no al Pla de Xoc aquest diumenge que ve. Perquè ho volem canviar tot o, com a mínim, no volem que l’actual forma de destrucció de l’escola pública sigui pedra fundacional de la nova república catalunyesa.

Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona