20D – Camí a lo desconegut

La crisi econòmica i social, el descrèdit dels partits tradicionals, la corrupció, les lluites continuades en la defensa de la justícia social, l’anhel de canvi des del 15M i el procés sobiranista català es concreten en uns resultats de les eleccions generals que trenquen el tauler polític del règim de 1978. La fi del bipartidisme que tan sols obté un 50’7% dels vots i l’entrada amb força de candidatures antiausteritat i pro dret a l’autodeterminació marquen l’inici d’un nou temps polític.

En la campanya més mediatitzada de la historia on la participació s’ha situat en el 73’2%, tan sols un 1’6% més que a les eleccions anteriors, el PP ha tornat a guanyar però perdent 63 diputats i més de 3’5 milions de vots. Els populars han passat de ser la força que aplicava el rodillo amb la seva majoria absoluta a tenir que asseure’s a negociar-ho tot, començant per la investidura. Rajoy apel·la al PSOE i a Ciutadans per articular un govern estable que preservi  ‘la sobirania nacional i l’ordre constitucional’. En quant als socialistes aquests obtenen els pitjors resultats de la seva història perdent 20 diputats i 1’5 milions de vots tot i que es mantenen com a segona força gràcies, en part, al no acord a nivell estatal entre Podemos i IU per configurar una candidatura de confluència a l’estil d’En Comú Podem. Aquesta situació gairebé acaba amb la representació d’IU on els més de 900 mil vots dels d’Alberto Garzón només serveixen per obtenir 2 escons en un clar exemple més d’una llei electoral injusta. No obstant els resultats permeten a  Sánchez sobreviure dins de les seves pròpies files socialistes, presentant-se com el candidat que ha resistit l’embranzida dels emergents (tan sols amb un 1’5% més que Podemos i els seus aliats) i que té la clau de la governabilitat. En quant a Podemos i les candidatures perifèriques pel canvi (En Comú Podem, Compromis-Podem i En Marea) han obtingut un gran resultat enfilant-se als 69 escons i més de 5’2 milions de vots. La defensa a ultrança del dret a decidir a través d’un referèndum vinculant, de la plurinacionalitat de l’Estat i de la  lluita pel bé comú i els drets socials han servit als de Pablo Iglesias i els seus aliats per remuntar i arribar a un meritori tercer lloc i passar a ser actors centrals de la política estatal. Pel que fa a Ciutadans els de Rivera han punxat clarament respecte a les seves pròpies expectatives i s’ha vist altre cop que la majoria de les enquestes inflaven els seus resultats per intentar articular la crossa o el recanvi de l’status quo. Els han sobrat dies de campanya en els que a cada minut que passava quedava més clar el seu model econòmic neoliberal gens favorable a la majoria social que pateix la crisi i el seu tarannà neoconservador. Finalment la històrica Unió de Duran i Lleida ha pagat molt car el seu trencament amb Convergència i es queda també fora del Parlament espanyol, al igual que UPyD que ha estat devorada per Ciutadans.

A partir d’ara els escenaris són incerts i no exempts de dificultats ja que sembla complicat, a priori, poder construir majories estables. En quant a possibilitats tindríem la de la gran coalició a l’estil d’Alemanya amb un govern de concentració fort articulat a través dels populars i els socialistes, els quals ja estan rebent pressions. Aquesta opció és la preferida dels grans poders econòmics i financers – espanyols i europeus –,  ja que no volen inestabilitats ni qüestionaments de les mesures neoliberals. Una possibilitat que té una segona opció que seria que el PP pogués articular un govern estable a través de suports puntuals començant per la investidura amb una majoria suficient per configurar un govern encara que fos amb l’abstenció d’alguna de les forces més votades. Un altra possibilitat seria una majoria progressista articulada a través del PSOE amb el suport de Podemos i els seus aliats, IU i les forces independentistes d’esquerres. Una opció molt improbable però que podria obrir les portes a temps constituents en clau plurinacional, a l’articulació d’un pla de xoc per rescatar a la ciutadania i a la realització d’un referèndum vinculant a Catalunya sobre la independència. I finalment quedaria l’opció de noves eleccions si no s’articula un govern amb suports suficients.

Pel que fa a Catalunya la força més votada ha estat En Comú Podem amb 12 escons i a prop del 25% dels vots, una candidatura que ha capgirat el sistema de partits català i que ha sabut recollir l’esperit de les ciutats del canvi que tan bons resultats van obtenir a les passades municipals del 24M. Una candidatura que a través del lideratge de Barcelona En Comú, de la implicació de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau i de la participació de milers de persones il·lusionades amb el projecte han fet possible el canvi de majories. Un canvi que torna a fer visible que el  consens majoritari a la societat catalana és la justícia social i el sobiranisme – entès com la suma dels independentistes i dels autodeterministes  –. Respecte a ERC els republicans han obtingut 9 escons, el triple que al 2011, i han estat la força independentista més votada superant a Democràcia i Llibertat (Convergència 2.0) tant en escons com en vots. Els de Mas han obtingut un molt mal resultat perdent la meitat d’escons i més de 400.000 vots. Una situació de fracàs que demostra que Convergència esta en un declivi continuat tot i que intenti amagar dins d’altres sigles la corrupció que l’envolta, les retallades i la repressió. En quant als socialistes catalans liderats per Chacón continuen en la línia descendent degut a la seva poca credibilitat tant en la qüestió social com en la nacional i s’han vist sobrepassats per En Comú Podem i ERC. Finalment ni Ciutadans ni PP aconsegueixen un bon resultat amb la seva campanya de la por respecte al sobiranisme. Els primers es queden molt lluny de les seves expectatives generades després del 27S i els segons perden més de la meitat dels escons i queden com a ultima força que obté representació.

Els resultats del 20D porten a la política espanyola a entrar en un viatge a lo desconegut on el futur més immediat és incert, volàtil i canviant i on les possibilitats de canvi real passen per la construcció en comú, la  defensa de la plurinacionalitat, del dret a decidir i de la retroalimentació del canvi polític-electoral amb el rellançament de la mobilització social.

Jesús Gelida Albiol, activista d’Entrepobles, militant de Revolta Global, afiliat a Co.bas i membre del Procés Constituent