Tindrem 4 d’agost?

 

Hi havia una vegada un senyor que va dir: <l’enemic principal està al propi país!>. Un altre li va respondre: <quan els lladres es barallen, que morin els dos.> Aquestes consignes responien a una estratègia política anomenada derrotisme revolucionari relacionada amb una guerra imperialista que es va donar cap el 1914 a Europa però que va involucrar quasi tot el planeta. L’estratègia afirmava que <en tots els països imperialistes, la classe treballadora ha de desitjar la derrota del seu propi govern i ha de contribuir a això>. Altrament dit, passar de la guerra imperialista a guerra civil.

Aquests personatges eren en Liebknecht i en Lenin, el context era que el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), el referent del moment a nivell europeu, va decidir donar suport el kàiser Guillem II per intervenir en la Primera Guerra Mundial contra la Rússia tsarista. L’espai polític on es trobaven les organitzacions revolucionàries era la II Internacional i es va enfonsar degut a aquesta identificació de l’SPD amb la burgesia alemanya. Els seguidors d’Edward Bernstein, que no paraven de citar Marx en les seves argumentacions, van oblidar l’internacionalisme proletari per conduir la classe treballadora d’alemanya cap a una guerra imperialista. Els arguments eren del tipus que calia ser responsables amb la nació, que calia donar suport al líder nacional ja que l’enemic exterior era més poderós, calia subordinar la classe treballadora sota l’ala d’en Guillem II per així enfrontar-se a l’ós rus. La retòrica de la gran traïció del 4 d’agost de 1914 feia així:

<Ens enfrontem amb el fet de ferro de la guerra. Estem amenaçats pels horrors de les invasions enemigues. No decidim avui a favor o en contra de la guerra; simplement hem de decidir sobre els mitjans necessaris per la defensa del país. Gran part, si no tot, està en joc per al nostre poble i la seva llibertat, en vista de la possibilitat d’una victòria del despotisme rus, que s’embruta a sí mateix amb la sang de la millor part del seu poble.

<Del que es tracta per a nosaltres es d’allunyar aquest perill i salvaguardar la cultura i la independència del nostre país. Així honrem el que sempre hem promès: a l’hora del perill no abandonarem la nostra Pàtria. Ens sentim d’acord amb la Internacional, que sempre ha reconegut el dret de cada nació a la independència nacional i a la legítima defensa, a l’igual que nosaltres condemnem, també d’acord amb la Internacional, qualsevol guerra de conquesta. Exigim que, tan aviat com l’objectiu de la seguretat s’hagi aconseguit i els oponents es mostrin disposats per la pau, aquesta guerra acabi amb una pau que faci que sigui possible viure amb amistat amb els països veïns.

<Guiats per aquests principis, votarem a favor dels crèdit de guerra>.

No cal explicar com va seguir la cosa. Una guerra mundial de milions de morts i pel que fa a l’SPD, que irònicament es consideraven pacifistes, anys més tard assassinarien Rosa Luxemburg, Liebknecht i milers de treballadors i treballadores per donar pas a la tant aplaudida per les ciències socials República de Weimar.

En tot cas, fer còpia de diagnòstic i pronòstic, oblidant temps i espai, fer un discurs ahistòric, és a dir, metafísic, és un error metodològic. Però també ho seria passar per alt que avui en dia també tenim molts problemes dins de casa: nacionalisme burgès en les nostres pròpies files, xerrameca marxista seguint les indicacions althusserianes i postmodernistes  per tal d’oblidar el subjecte de la revolució, la classe treballadora i, en definitiva: arguments ben articulats per trair la classe treballadora mitjançant l’assumpció del nacionalisme burgès que s’ha desplegat sobre la nostra pròpia classe degut precisament a que la burgesia gaudeix de més poder per practicar la seva hegemonia ideològica contra nosaltres.

Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN)