Agafem el tren de la dignitat

Aquest article pretén ser un desenvolupament de la meva intervenció al debat nacional de la CUP-CC que es va produir aquest diumenge 29N a Manresa.

No cal dir que s’ha d’agrair a la CUP i a la seva militància i en especial a les militants que ho van organitzar, a la taula i al secretariat, a les diverses comissions i a l’equip de negociacions, sense vosaltres resistint a matrix, no estaríem on estem, ni seria possible fer debats tant fructífers i eficients com les d’ahir i amb l’afegit de que érem més d’un miler de persones, grans.

Nosaltres, l’esquerra independentista i tot l’amalgama d’organitzacions anticapitalistes que són de la candidatura CUP-CC, som garantia de ruptura i garantia de independència, i així ho vam dir durant la campanya, i ho diem ara, però ser garantia de ruptura i de independència, es buit de contingut sinó deixem clar amb què volem trencar, i quina independència volem.

Volem trencar amb el règim del 78, per aixó ho dèiem ben clar, CDC forma part de l’essència d’aquest regim, del bonrollisme amb l’estat espanyol, de la negociació, del pacte, de la submissió, de l’acatament de la “reconciliación”, del repartiment del pastís amb les escorrialles renovades del règim, els socialvenuts, els reformistes i els nous -ara vells- garants del neoliberalisme, en definitiva: dels pactes de Toledo.

Som garantia d’independència, ho som, però de la independència de classe, aquella independència de les companyes que dia a dia lluitem per aturar desnonaments, de les que fem piquets, ocupem cases, organitzem manifestacions, muntem casals, fem assemblees de barri, o d’aturades, o sindicats alternatius, o mogudes universitàries, vaja, aquelles que com va dir el diumenge la Gabriela Serra, ja estem construint fa anys la república catalana, socialista i feminista. Per contra, no volem la independència amb el TTIP sobre la taula, amb l’OTAN com a referent, amb la Troika com a amo i senyor dels nostres serveis públics, amb una policia criminal protegint-nos, etc, no, no i no.

Sembla ser que sí ens tapem el nas i ens fem el sort a tot allò que acabo de dir, tot anirà sobre rodes, no perdrem el tren i no anirem a eleccions. Més aviat punxarem les rodes -de la furgo-; perdrem el tren, cert, però un tren amb un pilot intransigent, privatitzat i vagons per classes, de fet aquest tren és el que més s’assembla a l’AVE; i sí, anirem a eleccions, però això mai ho hem dit nosaltres, ho han dit elles, l’amenaça és seva, no nostra, el xantatge és seu, no nostre, i per tant qui les convocarà -de fet només ho poden fer elles- seran elles; tot i així, no cal dir que no ens fa cap mena de por anar a eleccions, que no ens suposa cap drama i que a més a més, als anticapitalistes, no de fet, sinó de pràctica, no ens genera cap mena de maldecap la ingovernabilitat d’unes institucions que no són nostres, no representen els interessos de la classe treballadora i emanen del règim del 78. Que ens voleu portar a eleccions? Doncs anem-hi!

Sabem que res que no sigui el poble treballador organitzat, pot garantir que Junts pel Sí acompleixi tots els acords que decideixin assumir; nosaltres ja podem dir missa i proposar-los firmar qualsevol cosa, que elles després s’ho passaran per on ho trobin convenient, és per això que dir que si ho acaten tot llavors donarem carta blanca a la presidència, ens planteja dos dubtes immediats. Qui garantirà que això es compleixi? I, quin serà el preu que haurem de pagar? Votar els pressupostos? Anar votant lleis? Fins quan? O, potser haurem de fer govern -d’emergència i de concentració- per tal de garantir els acords? No cal anar al fracàs del PC italià, o al del PCE, o a Algèria o a…, només amb Syriza i fa 4 dies en tenim prou, les candidatures anticapitalistes no podem ni hem de posar-nos a gestionar governs de misèria capitalista; el preu que pagarem serà elevadíssim i el gir a la dreta assegurat. Es per això que la nostra feina, més enllà de posar mesures de reformes que assegurin una vida digna a les classes populars, més enllà d’això -que és necessari- és promoure la organització de la classe treballadora en unes institucions que siguin seves per tal d’imposar la vida digna i no pactar-la amb qui ens la vol indigna.

Pel que sembla, no podem fer descarrilar el procés, amén. Però potser hauríem de reflexionar que demana o que vol el procés, i sí és cert que només tingui una sola demanda -independència de la CAC- i que només existeixi un sol procés. Pel que fa al procés oficial, és i ha de ser un espai nostre de participació, opinió, d’aportar efectius si s’escau, etc; però això no vol dir que sigui el nostre procés, ja que aquest ni parla de socialisme -o anticapitalisme-, ni parla de feminisme, ni parla de Països Catalans. Es per això que assumir les consignes dels procés com a nostres i tirar-nos pedres a sobre dient que l’estem fent descarrilar és clarament un confusió terrible. De fet, tot i no ser el nostre el procés, la nostra intenció no ha de ser ni ha estat mai fer-lo descarrilar, ans el contrari, sempre que aquest ha anat de la corda dels nostres principis ètics allí hem estat, però és que nosaltres tenim principis ètics i no ens baixarem els pantalons d’avant d’un fals pragmatisme, o una falsa amenaça de perdre l’AVE. Tenim el deure de filar prim i no deixar-nos portar per eufòries.

Per acabar, ser anticapitalistes, no és dir-ho, és fer-ho; i algunes ho fem, ho fem i cada dimarts, dimecres, cada dues setmanes o cada quan sigui, anem a l’assemblea del Bloc anticapitalista, coordinadora pels drets socials, assemblea pels drets socials, moviment popular…; la pregunta és, amb quina cara anem allí? Portem des de que CDC governa -i abans el tripartit- responsabilitzant-la del la situació actual, on l’atur està pels núvols, la sanitat catalana venuda a mafiosos, l’educació tocada “quasi-de-mort” i no per la “lley wert” -que també- sinó per la LEC,i un infinit etc. I que quedi clar, sabem que ni CDC es la responsable de tot ni tot passa per elles. Doncs això, amb quina cara ens asseiem i opinem a l’assemblea anticapitalista? Amb quina cara defensem de nou haver exclòs als sindicats grocs? Al partits reformistes? És un problema nostre local? Es un pur localisme?

Doncs no, i enllaçant amb tot l’article, amb qui volem construir la república catalana? Amb la misèria o amb la dignitat. Nosaltres decidim. I aquest és el nostre moment històric i aquest és el tren que hem d’agafar.

Ja que el important no és “el qui” i durant tot l’article he parlat del que, permeteu-me citar “el qui” un cop: mai més Mas!

Santi Fortuny, militant d’Endavant (OSAN)