Ben vives i amb vides plenament dignes

De nou, 25 de novembre, de nou, commemorem el Dia Internacional Contra la Violència de Gènere amb múltiples actes culturals i reivindicatius, institucionals i de moviments socials. Arreu, la majoria d’ells s’organitzen per “cobrir la quota” políticament correcta, tant dins de l’àmbit institucional com el social. La resta de l’any, però, des de les mateixes organitzacions, institucions i participants es sembla ignorar tot allò que és reivindicat al llarg de la Diada.

Per molt que hagin canviat les coses, la violència de gènere evidencia que la nostra segueix sent una societat patriarcal. El moviment feminista ha repetit per activa i per passiva que els feminicidis són la part més crua i extrema de la violència de gènere, però alhora només són la punta visible d’un gran iceberg.

 

La violència de gènere adopta múltiples formes, algunes més subtils i normalitzades que d’altres, però ni tan sols amb la seva expressió més clara – la violència física que es dóna en l’àmbit de la parella -, hi ha una actuació clara per a la seva eradicació. Aquest mateix mes, una notícia explicava que els jutjats de la demarcació de Tarragona han denegat, en el que portem d’any, gairebé la meitat de les demandes de protecció sol·licitades per dones que afirmen ser víctimes de violència de gènere. Igualment, no són declaracions aïllades les que han fet coneguts personatges (Arcadi Espada, recentment o Toni Cantó fa un parell d’anys) banalitzant la violència de gènere o fins i tot afirmant que la majoria de les denúncies que interposaven les dones eren falses.

 

Paral·lelament, massa sovint, quan es produeix un nou feminicidi escoltem que la dona assassinada no havia interposat cap denúncia. De la mateixa manera, sabem del cert que amb la crisi s’han incrementat els casos de violència masclista (malgrat els feminicis, afortunadament, hagin disminuït) alhora que les dones ho denuncien menys, ja que les poques possibilitats de trobar una sortida a la situació de violència les dissuadeix d’actuar.

 

La violència de gènere és estructural i com a tal requereix de mesures estructurals. La prevenció, la sensibilització i la intervenció sobre els casos concrets són essencials, però si no ataquem l’arrel patriarcal difícilment ens en sortirem. L’objectiu ha d’estar clar: la igualtat plena entre totes les persones, independentment del seu sexe i opció sexual. Això passa per assenyalar l’assetjament sexual (a vegades passa més desapercebut que d’altres), la discriminació laboral o salarial, la pressió estètica, la sobrecàrrega de tasques de cura i criança, la desautorització i el desacreditament permanent, el control i possessivitat en les relacions sexoafectives… sempre que es produeixi (no només el dia que “toca” fer-ho) i, per suposat, respondre-ho tant personal com col·lectivament, impedint que cap agressió quedi sense resposta.

 

Ara bé, no només cal atacar l’arrel patriarcal del problema, sinó que és igual d’imprescindible construir un nou model socioeconòmic que garanteixi els drets fonamentals d’habitatge, sanitat, educació i alimentació. Difícilment es denunciaran casos de violència masclista si no es veuen opcions per a tirar endavant amb una vida digna, on com a mínim una casa i un treball  adient estiguin assegurats per aquesta dona que ha d’atrevir-se a sortir d’autèntics inferns. De la mateixa manera, difícilment abandonarem el patriarcat sense posar sobre la taula la seva pedra angular, la divisió sexual del treball, i el que representa per a les elits econòmiques que la reproducció de la força de treball (és a dir, el fet que totes les feines que garanteixen que una persona pugui tornar al seu lloc de treball i ser productiva) surti totalment de franc.

 

Les reivindicacions polítiques de les classes populars per tal d’exigir el que ens pertoca, el repartiment de la riquesa que nosaltres generem, una radicalitat democràtica, un model de govern que situï al centre de les agendes polítiques les nostres necessitats, i no les del mercat, etc. són reivindicacions que han d’anar de la mà de la lluita feminista, i viceversa. De fet, l’origen del 25N el trobem en l’assassinat de tres germanes activistes polítiques que lluitaven per un país més just, que van ser assassinades a mans de Trujillo als anys 30. Avui hem de mirar i admirar les brigades de les YPJ (Unitats de defensa Femenines), dones kurdes que també són tres voltes rebels, que planten cara a Estat Islàmic alhora que construeixen una democràcia directa i igualitària a la seva terra.

 

Per tant, retornant al nostre poble, el pla de xoc contra l’emergència social per si sol no eliminarà la violència de gènere, però s’ha de veure com un factor clau que, unit al full de ruta feminista (que ha de guiar el propi moviment feminista), ens ajudarà a eradicar aquesta xacra. Per això, si ens volem vives i amb vides dignes, la República Catalana només pot ser socialista i feminista.