Entre Mas i març?, la nova república no admet xantatges

Quan fa tres anys a alguns ens van proposar per encapçalar en diversos territoris el projecte de presentar la CUP al Parlament de Catalunya se’ns van remoure moltes coses. Sempre hem estat en contra del parlamentarisme ja que l’hem vist com una enredada al servei dels interessos de les classes dominants. Llibertaris de base, ens arremolinem a redós de les paraules del Xirinacs més contundent quan afirmava que cal lluitar contra el fort mentre siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts. I ho fem no com a posició estètica sinó ètica. Per aixo vam limitar mandats, sous i vam posar sota controls diversos les companyes i companys que havien de tocar poder, encara que fos perquè s’hi enfrontaven des de la primera línia.

Teníem, però, un procés d’alliberament nacional en gestació, aquí a casa, i no sabíem cap a on aniria, com es conformaria ni quins canvis podria arribar a produir. Calia jugar-se-la perquè, tot i no coincidir en moltes de les seves formes i continguts, era un veritable procés d’alliberament nacional i com en qualsevol altre indret del món on s’esdevé un procés d’aquest tipus tot era (i és) obert i possible. Veritablement, les tres persones que van sortir per la CUP al Parlament han fet una tasca espectacular a nivell de denúncia dels abusos del poder, del poder mateix i dels que viuen amb l’esquena dreta, alhora que han deixat clar que la independència ha de ser, sobretot, no renunciar a cap de les sobiranies avui segrestades per la Troica, els estats ocupants i la Unió Europea.

Ara bé, la presència de les CUP a les butaques del Parlament regional catalunyès ens converteix en una organització política que defensa el parlamentarisme i la democràcia representativa? No. Ara i sempre, la democràcia és molt més que votar quatre anys i callar la resta. I la de les CUP és una de les diverses expressions municipalistes dels moviments socials dels Països Catalans, amb una vocació clara de construir la Unitat Popular que malgrat el nom és tan diversa com sigui possible però alhora transformadora i feliç. No venim a posar tiretes a un sistema que és assassí i enemic dels pobres sinó a substituir-lo pel govern de la gent, tota la gent. I si per a alguna cosa som aquí és per fer la vida possible, la vida de totes i tots, amb el motor la independència dels Països Catalans, sempre des d’una òptica feminista i de democràcia de base.

Portar les lluites a la institució ha estat l’objectiu que mil i un cops hem explicat que teníem, mai portar la institucionalització a les lluites, mai la renúncia davant dels mafiosos, ni claudicar davant les amenaces. Per això, quan llegeixo un cop i un altre les paraules del company David Fernández explicant quines propostes podrien servir per tirar endavant l’actual moment d’estancament del procés catalunyès de creació d’un nou estat, no puc fer res més que assenyalar que el relat que s’hi reconeix no és, malgrat l’embolcall literari, el nostre. I alhora tinc clar que la complexitat de les seves paraules no es pot reduir a la simplicitat d’un titular de l’”Ara”.

Si, tal com ell mateix deia el 18 de novembre de 2012, anàvem al Parlament “a impugnar el règim, a desobeir la por, a destituir una estafa, a aturar les retallades” i a dir-los que “els farem la vida impossible mentre ells cada dia ens la facin a nosaltres”, fer president de Catalunya el rei de les retallades, el cap dels estafadors, qui més por ha intentar crear entre qui li ha plantat cara i, en definitiva, qui fa la vida impossible a la majoria social d’aquest país no serveix per a cap dels nostres propòsits inicials. Per a cap ni un.

El discurs de CDC, reduccionista i mentider, que afirma que o Mas o març només pot tenir una resposta des de la CUP. I aquesta és que si es tracta d’una amenaça, triarem març, perquè un nou país no es pot fer amb amenaces velles, amb pors antigues i amb xantatges dels poderosos cap als que ni ho som ni ho volem ser però no deixarem de tenir veu. Si qui ara mana és incapaç d’arribar al consens necessari entre totes i tots i l’únic argument que és capaç d’utilitzar és “o jo o el caos”, no el podem fer ni cap ni president, ni tan sols de la seva escala de veïns, perquè si ara que no mana l’únic diàleg que té és capaç d’articular l’extorsió i el xantatge, quan passi a manar de debò, oblidem-nos de res que no sigui la mateixa autonomia corrupta de sempre, el mateix no res que tants de beneficis ha donat als seus.

I amb això no es mor el procés, si de cas li donem l’oportunitat de reviure. Així farem que qui mai no l’ha tingut en compte, fora de fer-lo servir per no desaparèixer del mapa polític, no l’acabi matant, tal com molts dels seus li demanen que faci i ell anuncia que farà si la CUP no es plega a les seves imposicions. Alguns encara continuem esperant un pas enrere del “gran estadista” tot i que de sempre sabem que mai no es produirà perquè els enredaires quan s’instal·len en la xerrameca no en saben sortir, i si amb la xerrameca l’únic que volen és el poder o el poderet, encara menys. Mantinguem la tranquil·litat i continuem construint la independència dels Països Catalans però sobretot no ens deixem impressionar pels focs artificials agònics d’un Màtrix que no es troba només dins de les portes del Parlament sinó, sobretot, arreu on ara mateix podem mirar.

Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona