Elements a tenir en compte quan Junts pel Sí pressiona la CUP (3era i última part)

CiU, ERC, Òmnium, ANC, Junts pel Sí… generen opinió, una minoria genera opinió, i tot seguit moltíssima gent de bona fe repeteix com un lloro i assumeix com a pròpies les consignes que aquests elaboren. D’això se’n diu hegemonia. Les consignes versen sobre crear un estat propi, sobre la independència de Catalunya. Aquesta minoria, més enllà de les sigles amb que es presentin públicament, són en realitat el partit de la mitjana i petita burgesia catalanes. Destapar aquesta veritat oculta és fonamental per a comprendre millor com està el panorama i així poder desenvolupar una pràctica coherent, és a dir, que ens apropi als objectius que diem perseguir.

L’estat que aquests centres de poder diuen voler construir no seria en cap cas un estat neutral, el personatge que la mitjana i petita burgesia catalanes volen com a president ja ha dit que vol estar a la UE i a l’OTAN, i és que simplement els estats no són neutrals. Els estats són una eina per concentrar poder, són centralitzadors estratègics, són eines que han servit a les més diverses classes, des de Sargó d’Akkad fins a Napoleó i serveixen per administrar violència legal, per dispensar ideologia perquè els súbdits es considerin ciutadans, perquè els explotats es considerin classe mitjana i s’identifiquin amb la classe opressora. Engels era molt clar i deia que els estats són la forma política del capital.

Així doncs, quan parlem d’estat no podem parlar d’estat sense adjectivar-lo. Els estats, des de que la burgesia va tallar el coll a Lluís XVI, generalment han respòs al projecte de la burgesia enviant a l’armari dels records els estats feudals. El que sovint passa però, és que confonem estat amb govern. Els estats per tal de legitimar-se poden cedir el govern a forces progressistes però mai els permetran canviar la naturalesa classista de l’estat, com s’ha vist de manera clara a la Xile d’Allende i com acabem de contemplar amb la Grècia de Tsipras. El que s’hi veu és una dictadura de la burgesia, dictadura evidentment no reconeguda, i dins d’aquesta dictadura es toleren formes de govern que periòdicament es poden anar canviant amb la participació de l’electorat. El quid de la qüestió per tant, no és en el govern sinó en l’estat, i quan parlem d’estat hem de parlar de poder i de classes. Un exemple oposat seria el cas de la república de Cuba, on hi ha dictadura del proletariat, i dins d’aquesta dictadura hi ha formes democràtiques, però a la mínima que la burgesia intenta aixecar el cap se la reprimeix. Els estats són de classe, són una eina que serveix a les classes i les classes es barallen entre elles per a conquerir o mantenir els seus respectius estats i amb ells el poder, l’hegemonia de la ideologia, la riquesa i els luxes.

Per tant quan en Lluís Llach ens diu que un país no es fa des de les esquerres ni des de les dretes però vol en Mas de president ens està dient que vol un estat burgès, que cal que la classe treballadora ens oblidem dels desnonaments i que en una cadena humana ens agafem de la mà de l’Isidre Fainé, que ens identifiquem amb l’enemic de classe per construir “la nació”, curiosament igual com ha fet sempre el feixisme.

Si repassem molt breument la història de la Generalitat de Catalunya veurem que té els seus orígens en les Corts Reials Catalanes ja en temps de Jaume I. Amb el seu fill Pere el Gran, el mateix que va executar el rebel Berenguer Oller, les Corts ja tenien tres braços: Església, noblesa i la incipient burgesia o classes dominants locals. Els presidents de la Generalitat medieval, com a bons legitimadors de la societat estamental, sempre eren del braç eclesiàtic, com en Pau Claris.

De la mateixa manera que les burgesies francesa, anglesa i alemanya es van barallar entre elles a la I i II GM del segle XX, les diverses classes dominants medievals i modernes, en la seva lluita interclassista, miraven d’eliminar els seus competidors, i amb ells els seus poders i institucions, com va passar amb la Guerra Civil Catalana de 1462 a 1472, en la que el Trastàmara Joan II d’Aragó no va tenir més remei que acceptar la Diputació General, però també va passar el cas contrari el 1714, quan Felip V va eliminar les institucions catalanes.

Cal aturar-nos en la revolta dels Barretines o Gorretes de 1687 a 1688. El poble explotat va ocupar Mataró, el centre de la classe dominant catalana que havia acumulat riqueses de l’expoli de les Amèriques, i també Sabadell, Martorell i la plana de Barcelona. A finals de 1688 la revolta popular ja esclata per tot Catalunya, la classe dominant catalana tindrà veritable por i per això s’aliarà amb el virrei, tal com els versallesos a la Comuna de Paris de 1871 van pactar amb l’invasor prussià, així doncs les classes dominants autòctona i estrangera sortiran fora les muralles de Barcelona i aniquilaran el poble treballador. La gran ensenyança dels barretines, és que el poble es va revoltar i, a diferència de la revolta dels Segadors de 1640 que si que és present en l’imaginari col·lectiu, no va cedir el lideratge a les autoritats catalanes i per això aquestes últimes es van aliar amb la classe dominant castellana i van derrotar militarment el poble. Quasi ningú ens para d’aquesta revolta del poble català.

No serà fins la Guerra del Francès de 1808-1812 i després amb el trienni liberal de 1820-1823 que les institucions de la classe dominant catalana tornaran a ressorgir. Durant les tres primeres Bullangues de 1835 a 1837 la burgesia catalana tolerarà estar al mateix costat del poble, tenint en compte que hi havia milícies amb el que podríem anomenar consciència de classe, com el Batalló de la Brusa. Però a la quarta bullanga, la del 4 de Maig de 1837 a Barcelona, el poble farà demandes socials i la burgesia se n’apartarà i es posa al costat de l’ordre. Pocs anys després, la burgesia catalana crearà un centre de poder anomenat Junta Consultiva per poder pactar amb Espartero, abans però eliminarà les eines que servien als interessos del poble, la Junta de Govern i La Patuleia, un milícia de treballadors. El poble respondrà i crearà una nova institució, encara més radical, la Junta Republicana que utilitzarà banderes negres i armarà de nou La Patuleia. Però serà amb la Jamància de 1843 quan definitivament la classe treballadora i la burgesia catalanes es separan i s’enfrontaran, a l’octubre de 1843 el català Prim bombardejarà Barcelona des de Montjuic causant 300 morts. Per a fer-hi front el poble crearà la seva pròpia Junta, liderada per Joan Carsy, La Junta Popular. El que veurem serà una Junta per a cada classe, una institució per a cada classe, projectes diferents i enfrontats, poder i institucions de classe.

Històricament el nostre poble ja ha creat les seves pròpies institucions per a gestionar el seu poder. Ja vam criticar el paper de la CNT, POUM i PSUC en legitimar a Generalitat el 1936. Lenin i els bolxevics ens van ensenyar que la Duma i les institucions burgeses són un camp de batalla més, doncs són institucions de l’enemic de classe, el que realment compta es construir el nostre estat, l’estat obrer, i amb ell les nostres institucions. No hem de pretendre governar la Generalitat de la burgesia catalana, valenciana o mallorquina, sinó que hem de desenvolupar una Assemblea de la classe treballadora dels Països Catalans per a combatre la burgesia tant nacional com estrangera. Si volem la independència nacional cal construir un poder per impedir que la burgesia, tingui el tint que tingui, converteixi la nació en una propietat privada seva.

Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN)