Mas i Mas i Mas… no, de res

Es veu que quan al món sencer, a qualsevol indret petit o gran del globus terrestre, algú es volia alliberar de l’Estat opressor que l’estava dominant, sotmetent, anul·lant… buscava l’Artur Mas per tal que liderés el seu procés cap a la independència. I amb quatre avellanes al pap, l’Artur ja en tenia prou. I no només això sinó que es parla de països sencers, de nacions plenes i riques, que mai no es van alliberar ni van aconseguir ni plantejar-ho perquè senzillament no el van trobar tot i que no el van parar de buscar.

Artur Mas era el nom propi que hagués portat la Índia cap a la seva llibertat si abans no haguessin arribat Ghandi o Nehru; o els Estats Units de pet cap a la llibertat dels ciutadans amb declaració d’independència inclosa; o Irlanda cap a la seva independència plena, inclòs del tros del nord. Tot els hagués anat millor o hagués estat més ràpid si aquesta colla de pobres desgraciats haguessin tingut un home ben mudat com aquest que, gràcies a Déu i a Pujol pare, tenim nosaltres. Els faltava Mas, Artur Mas.

Perquè de res no ha valgut ni ha servit mai que el poble, que les masses, surtin al carrer i es mobilitzin, que milers, centenars de milers i milions de persones exigeixin que cal que se’ls tingui en compte i que se’ls escolti. De res no val que a les quatre províncies espanyoles sigui possible arribar a la independència a través d’un procés d’insubmissió al poder de l’Estat, espanyol. De res no serveix que Mas sigui alhora i sempre un aigualidor de tot allò que soni a alliberament però de forma especial de tot allò que soni a alliberament nacional i que sigui alhora social.

Allò important és que Mas estigui al capdavant de tot, que mani, i que potser, vés a saber, ens digui un dia fins a on hem d’arribar. O bé que demostri que la seva independència no és sobiranista i que aquesta, la sobirania, es troba realment en els consells d’administració de la Unió Europea, a tocar de la troica, al davall de les bótes dels militars que paguen els rics riquíssims que són, per cert, amics de Mas.

I és que enmig de la histèria ximple i imbècil dels qui no entenen res més que qui mani no pot ser cap altre que Mas i la resta poc els importa, riure-se’n dels fanàtics i estrafolaris que formen part del Camamilla Party és l’única forma de passar l’estona sense sentir una decepció monumental, no per com es comporten i les actituds que tenen davant el fet que la CUP no farem president a Mas els neoindependentistes neoliberals catalans, sinó per la humanitat sencera. I és que fins i tot els masistes són humans i de tant en tant ho deixen notar, sobretot quan diuen que potser el nom del candidat no és tan important…

 

Pd. David Madí sembla que s’hagi grillat si pensa que creant una campanya d’intoxicació i d’indults gratuïts contra la CUP canviarem d’opinió sobre el nostre no a Mas, tot el contrari. De fet, amb total seguretat és el que ell mateix busca…

Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona