O juguem tots (i totes) o estripem la baralla

Sense cap mena de dubte, els ximples són els amos del joc, sobretot perquè fan trampes, però també, sobretot, perquè el joc el van plantejar ells així, les regles, el tauler, les fitxes, els daus… i mai no retrocedeixen davant res. Per tant, tinguem clar que fitxes, taules, daus i tot, està muntat per tal que perdem la partida. El que no saben ells és que nosaltres fa temps que juguem a un altre joc en què no hi ha tauler, ni fitxes, ni daus…

I és per això que sovint no ens entenen o ens ridiculitzen, ens maltracten i fins i tot ens volen fer fora de la seva partida. Perquè malgrat les fitxes estiguen marcades i el tauler els sigui favorable sempre, fins i tot en el seu joc els estem guanyant. I guanyar-los aquí només vol dir que la seva partida no és tan terriblement guanyadora per a ells com s’esperaven. La seva partida, que anomenen “democràcia” perquè la paraula no vol dir res si no l’omplim de significats, els és propícia per al sotmetiment de la majoria social, algunes per desinterès, altres perquè és més fàcil no plantar-los cara i, la majoria, perquè jugar cansa, sobretot a un joc en què sembla que sempre haguem de perdre. I cansa més, sobretot, després de vuit, o deu, o més… hores fent feina per als amos encara que ens agradi i, a vegades, fins i tot ens doni satisfacció.

Per això, cada cop que els demostrem que fins al seu joc ells no són “els amos del galliner” i que qui els posem en qüestió mai no ho voldrem ser sinó que proposem que el galliner no tingui amos, s’enfaden i posen cara i paraules per dir que “o no deixem fer o sempre ho trobem tot cagat i pixat”. I és que cagat i pixat tot ho està perquè ells rapinyen i roben i ens espremen sobretot per tal que tot sigui i estigui al seu servei i interès, tal com sempre ha estat.

Veieu al Ballesteros (o a qui sigui que mani despòticament en qualsevol part del territori) fer mala cara perquè li diem que “no”? Doncs el nostre “no” és un “sí” a tot el que ell nega amb la seva política: participació, justícia social i alliberament nacional (que sempre és social). El mateix passa amb el Mas i els seus (no electors sinó mercaders autoritaris del seu voltant), refundats en un suposat “alliberament nacional” que la seva pràctica nega… Els de CDC no entenen i no ens deixaran que ningú entengui que alliberar-nos d’Espanya és i ha de ser alliberar-nos també de la destrucció de l’escola pública i de la destrucció de la sanitat per a totes i tots que ells (Mas al capdavant) fan i necessiten per existir. I no perquè siguin dolent sinó perquè el seu ser implica no deixar-nos ser i negar-nos escola i sanitat, com a mínim.

No ens entenen ni falta que fa. Han nascut per dominar-nos a totes i tots i quan alguns de totes i tots aixequem la paraula i els diem que “no”, se senten atacats, ens insulten, ens blasmen i ens diuen que som allò pitjor que hi ha. No, senyores i senyors, allò pitjor que hi ha és qui mana, vosaltres, i no entén que en democràcia mana el poble i el poble no són ells i el seus panxacontents pagats amb diners públics sinó totes i tots. Totes i tots. I ara més que mai totes i tots parlem i diem, els diem, que ja n’hi ha prou, que o acceptem la seva dominació en cap de les seves formes. I els ho direm mentre tinguem un mínim de dignitat i siguem, un mínim de democràtics. O juguem totes i tots o estripem la baralla. Nosaltres en tenim altres, de baralles, ells, no.

Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona