Tarragona: prou ulleres fosques!!! Bufa un nou vent!

Deia Josep Alomà el 24 de març de 1933 que

Tarragona, con sus murallas, su Catedral, su clima benigno, su quietud, nunca alterada por nada debido a la falta de industrias que le dieran vida y movimiento, es lugar apropiado para los zánganos, que cansados de no hacer otra cosa que chupar la sangre del pueblo que trabaja, necesitan terminar tranquilamente su vida de parásitos. Para completar su obra está la institución religiosa, que con sus enormes tentáculos se cuida de tener sumidos en la ignorancia a los miembros de la clase laboriosa que todo lo produce.”

Avui, poc ha canviat el panorama si no és pel fet que a la ciutat, i no d’ara sinó de fa temps, ja tenim indústria. Continuem, però, generant visions negatives des de fora quan qui ve aquí no fa de turista sinó de persona, tal com explicava Matthew Tree en el seu llibre “Cat. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix”. Allotjat en un hotelet de la plaça de la Font i després de patir una forta descomposició com a conseqüència de la ingesta d’un tros de carn en mal estat, Tree afirmava que el que millor havia funcionat en el seu viatge llampec a la nostra ciutat havia estat l’engolidor del wàter de l’hotelet on s’hostatjà.

I és veritat que a Tarragona els engolidors dels wàters funcionaven, a nivell general, de forma eficient. Sempre que no haguessin de fer desaparèixer la corrupció o les males arts de qui des de la plaça de la Font intentava governar la nostra vida, per exemple, als anys noranta del segle passat. Aleshores, als que manaven no els calia córrer, perquè passés el que passés mai ningú no piulava, mai ningú no es queixava ni protestava. Semblava realment una ciutat de “zánganos” allà on vivíem, de vividors sense oposició I és que “Ojos que no ven” cagarada que xafes. I de Nadal a Ballesteros, l’Ajuntament local ha estat tan opac com els vidres de les ulleres dels darrers alts comandaments franquistes a la ciutat, que en la seva revista “Tarragona Sindical” lloaven Franco per la seva gran set de justícia social i per la gran consciència sindical que havia tingut al llarg de la seva vida, mentre cridaven la ciutadania i el moviment obrer local a confiar en el nou guia “de todos los trabajadores españoles”, un nouvingut anomenat “Juan Carlos de Borbón”. Les porres i les bales dels grisos reprimien qui no acatava i acabaven amb la vida de Juan Gabriel Knafo, enmig d’una protesta pels assassinats de Vitòria.

Ulleres fosques als setanta, les mateixes que als 40 impedien veure crims com el comès en la persona de Joan Busquets, un treballador cap de la Societat Agrícola de Valls que no va venir de turisme a Tarragona sinó a ser assassinat legalment després d’un simulacre de judici el 9 de novembre de 1940. Dic legalment i dic 9 de novembre sense apel·lar a les casualitats, perquè no crec en elles, però són dues dades importants per tenir en compte a l’hora de parlar del nostre actual alcalde, Ballesteros, sense cap mena de dubte antifranquista però alhora un senyor que assumeix les lleis injustes que ens impedeixen, per exemple, celebrar un referèndum d’autodeterminació i fins i tot una consulta ciutadana -recordem el 9 de novembre- per saber si volem continuar a Espanya o ja ens n’hem afartat definitivament. Perquè sí, senyores i senyors, 74 anys després que Joan Busquets fos assassinat a Tarragona després de passar un any sencer a Pilats, el mateix dia, l’actual alcalde tarragoní va negar el pa i la sal a qui des de la capital del Camp volia exercir la democràcia des de baix i consultar a la gent què volia.

Ballesteros es diu socialista i de fet milita a un partit que es diu PSC, un dels tres partits que en aquesta mateixa campanya electoral s’han negat a debatre què proposen per a la ciutat amagats darrere d’un pacte de no participació en cap debat públic que inclogués algú més que ells i ICV. Més ulleres fosques. Més opacitat. Tal com diria Maria Mercè Marçal: “Tres voltes patètics” aquests “socialistes” tarragonins que no es diferencien dels seus antecessors convergents i populars ni tan sols amb el seu agenollament convençut davant l’Església. Una Església, catòlica i romana, tarragonina ella, que no paga l’IBI i el pagarà, avui comandada per un ultra de la fe i dels diners, Jaume Pujol, que demana expulsar del país els imams radicals, ell que és capo di capi de l’Opus Dei local. Pujol, no el corrupte sinó el corruptor, que alhora que salva ànimes els diumenges d’una a dues, condemna els nostres pobres cossos quan insisteix, evangèlicament, en la privatització de la sanitat pública de la mà (i del braç, incorrupte, aquest sí) de la Xarxa Santa Tecla.

Li hauríem de recordar a Ballesteros, perquè de Pujol ni la memòria es pot salvar, els noms de molts altres socialistes que quan calia van estar al costat del poble i de la democràcia. Com Josep Bru, un tarragoní que posà la seva vida damunt del tauler de joc com a socialista i catalanista i defensà les idees i la terra alhora, sense problema, en els combats a Andalusia, a la batalla de l’Ebre i més tard també per les planes d’Occitània dins les files de la resistència antifeixista i que entenia perfectament que l’internacionalisme és absolutament compatible amb la defensa de la terra, i és en la lluita contra la dreta, en el combat antifeixista, on les persones que volem igualtat, llibertat i justícia ens hem de trobar, no en els pals a les rodes de l’autodeterminació, no en l’opacitat ni en les ulleres fosques!

Eren altres temps, és veritat, i els socialistes -o els que se’n deien- no aprovaven lleis que feien fora de casa seva la gent que no podia pagar el lloguer o la hipoteca. Altres temps en què un alcalde que s’autodefinís com a “socialista”, com Ballesteros, mai s’hauria assemblat tant com ara als seus “rivals” polítics i no hauria anat de bracet amb ells a l’hora de negar que puguem saber, per exemple, quin aire i quins productes tòxics respirem les tarragonines i els tarragonins. I és que PP, PSC i CyU són les marques electorals que garanteixen la impunitat de Repsol, per exemple, i de qualsevol altra fàbrica o fabriqueta que produeixi productes tòxics a la qual li surt més barat, encara avui, llençar-los a l’aire de totes i tots que no tractar-los adequadament. L’imperi dels diners i de l’opacitat. Més ulleres fosques. Dels diners per a uns pocs que no arriben a l’1 per cert però que a Tarragona continuen tallant el bacallà. Serà per poc temps. El dia 24 la CUP entrarà a l’Ajuntament i aleshores, tingueu-ho clar, tot començarà a canviar. Perquè sinó no seriem aquí, perquè naltros per poc no ens hi posem.

La primera publicació escrita en català a Tarragona es deia “Lo que passa” i afirmava en un dels pocs números que van sortir al carrer que:

“En nostre humil concepte lo que succeeix té una explicació senzilla. Lo poble, i sobretot lo poble liberal, està descontent perquè la revolució s’ha fet a mitges, o dit d’una altra manera, no s’ha fet en lo terreno pràctic que desitjava la gran majoria. Lo poble esperava confiat de la revolució grans reformes, i mira amb recel que en lo temps que porta, no s’han fet les que tothom desitjava. Lo poble sospirava sobretot per les grans economies, que devien fer suportable sa situació per demès angustiosa, i contempla que fins ara els homes de la revolució no van per lo camí de fer-les”

No era un revista del 1978, era un setmanari de 1868, producte local de la Revolució de Setembre, de la Gloriosa, que va tenir com a epicentre els ajuntaments. I a Tarragona una falsa esquerra va anunciar el pa sencer i va repartir, com a la resta dels Països Catalans, només molles. No era el 1978 però hi va passar el mateix. Quan diem que no ens hi posem per poca cosa o que volem el pa sencer tingueu en compte que no són només eslògans electorals, que nosaltres no repetirem les mitges tintes.

Sabem que la revolució, els canvis, són possibles només si ens els creiem. El mateix Josep Alomà, a qui citava en començar el meu parlament, és un bon exemple d’això. Paleta de professió, esportista, obrer compromès, lector a totes hores, pensava que era l’educació allò que podia moure el món. I quan s’hi va posar, en dues setmanes, ell mateix va ser l’encarregat d’escolaritzar la totalitat de la població infantil tarragonina, i per primer cop en català, a través del Consell de l’Escola Nova Unificada. Fins aleshores l’escola era només un dret a mitges però voler és poder i el 1936 a Tarragona es va voler i es va transformar tot.

Avui optem pel mateix. Perquè tot i que venim de mil derrotes, de cent silencis, de fer tantes passes enrere, fa temps que vam decidir dir prou. Ens vam barrejar, ens vam ajuntar i vam tancar en el calaix dels mals endreços el “no hi ha res a fer”.

I sabem amb totes les lletres que per canviar-ho tot no n’hi haurà prou amb els vots a les urnes, que allò imprescindible és que abandonem els confortables espais on fem vida militant, que abandonem els sofàs de la resignació i encarem el combat per transformar la realitat que ens envolta, i no només la que nosaltres mateixes creem.

Avui sabem que ho podem tot. I ho volem tot i ho volem ara. Renunciar-hi per prudència o responsabilitat només ens podria portar, com al 1868, com al 1978, a ser imprudents i irresponsables, a sumar por i silenci, a no notar el vent que bufa. I avui tenim ben clar que som nosaltres qui el fa bufar!!!

De Llevant a Ponent, avui bufa un nou vent i és el nostre vent perquè és vent del poble!!!

Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona