Imperialisme de rostre humà, no gràcies!

La setmana passada llegíem dues notícies als diaris, relacionades amb França i el seu exèrcit. La primera d’elles parlava de l’augment de la despesa militar per a l’any que ve, la qual va passar bastant desapercebuda, i la segona era la notícia de què militars francesos havien abusat sexualment de nens que estaven en uns campaments per a refugiats a Bangui, República Centreafricana. Aquesta segona sembla sí que va despertar una mica les consciències de la societat francesa.

Les dues notícies apareixien en els informatius amb uns dies de diferència. Presentades com dues coses separades l’una de l’altra i no com el que realment són: l’exemple de la barbàrie i la destrucció que les intervencions militars imperialistes porten allà on es produeixen.

El 6 maig de 2012 François Hollande va guanyar les eleccions a Sarkozy. Aquest fet se’ns va vendre com un canvi total de rumb tant a França com a Europa i l’abandonament de “les polítiques d’austeritat”. Tots els sectors reformistes aplaudien al nou referent, inclòs el Front d’Esquerra de Melenchon que va demanar el vot en segona volta per al socialista francès.

Però res més lluny de la realitat, la política exterior de França pel que fa Àfrica no és que canviés sinó que es van incrementar les accions militars en diferents països. Després de la invasió i massacre de Líbia, en què Sarkozy va jugar un paper fonamental, li van seguir entre altres Mali i posteriorment la República Centreafricana.

La invasió de Líbia el 2011 va ser impulsada pels diferents monopolis del petroli: ENI-Itàlia, TOTAL-França, BP-Regne Unit, Repsol-Espanya. Cal destacar que aquest país és la reserva més gran de petroli d’Àfrica, uns 44 mil milions de barrils.

Molt important és el paper dels grups terroristes, Sarkozy va ser el primer a reconèixer als “rebels” com a govern legítim, introduïts i finançats per l’imperialisme (igual que a Síria, Iemen, Mali, etc.) per enderrocar Gaddafi i causants de l’actual caos en el qual es troba immersa Líbia, conseqüència directa de la qual són els milers i milers de refugiats que moren al Mediterrani intentant escapar de la barbàrie que anys i anys de barbàrie imperialista han deixat en aquests països. Cal recordar les paraules de Gaddafi en què anunciava que si queia Líbia a Europa arribarien milers de refugiats.

Temps després, l ‘11 de gener 2013 França va començar la seva agressió militar contra Mali atacant els campaments dels “islamistes” a Bamako. El van seguir el desembarcament d’uns 3000 soldats, tot això “per impedir que els islamistes desestabilitzessin la regió”. Més enllà de les declaracions humanistes de preservar la pau, el motiu principal a preservar eren els jaciments d’urani, petroli i gas que es troben al nord de Mali i al Níger prop de la frontera, del que s’apoderen les empreses gal·les entre les quals destaca el monopoli de l’energia nuclear Areva. Aquest mineral, l’urani, és vital per França, ja que el 75% de l’electricitat que es consumeix al país prové de l’energia nuclear. També cal recordar la importància i riquesa de Mali en les reserves de coure, liti, bauxita, fosfats, plom, zinc i d’or. En aquest cas es compleix perfectament aquella frase de Galeano que deia “la pobresa dels homes com a resultat de la riquesa de la terra”.

Mesos més tard ens trobàvem del 5 al 6 de desembre amb l’aprovació unànime de la Resolució 2127 del Consell de Seguretat de Nacions Unides: començava l’operació Sangaris a la República Centreafricana. Novament el nostre socialista bondadós justificava aquesta intervenció amb fins humanitaris. França comptava amb uns 1600 militars recolzats pel Grup de Forces Especials Sabre del Comando d’operacions Especials de França (COS). Novament els interessos de les transnacionals franceses en aquest país: BOLLORé-logística, AREVA-energia nuclear, TOTAL-petroli, FRANCE TELECOM-telecomunicacions, tractant de mantenir el seu domini davant de les cada vegada més presents empreses xineses.

Tot això és mantingut per la màquina de guerra imperialista de França. L’augment de despesa militar anunciat és de 4000 milions d’euros durant els pròxims 4 anys situant el pròxim pressupost en 31.400 milions d’euros (en plena aplicació d’un pla de retallada pressupostària de la despesa pública) el que situa a França com el quart exèrcit del món.

Veiem clarament la caracterització de classe de l’estat posat al servei de la burgesia i és que en aquest capitalisme senil, parasitari i en descomposició aquesta és l’única sortida que tenen els oligarques per seguir augmentant la seva taxa de beneficis: el saqueig dels recursos dels pobles, l’esclavitud de la població autòctona i en definitiva la guerra.

Una mostra d’això van ser les declaracions d’una refugiada en un campament de la República Centreafricana, en què confirmava els abusos sexuals comesos pels militars francesos i assegurava tenir por d’aquests, ja que per a res havien vingut a ajudar-los sinó per fer mal.

I és que aquesta és la lògica capitalista i com s’expressa en les relacions entre diferents països, on primen els guanys i els interessos privats i per a res el benestar comú dels pobles.

Per això és més necessària que mai la lluita per l’emancipació, la lluita pel socialisme. On el que prevalgui realment sigui l’internacionalisme proletari, la voluntat d’una pau autèntica, l’amistat, la solidaritat i la fraternitat entre els pobles i aquesta només la podrà dur a terme la classe obrera en el poder.

César del Valle Bautista és militant del Partit Comunista del Poble de Catalunya