Les nostres àvies

Diu el mossèn, que l’apòstol Pere va dir, que Jesucrist va dir que “als ulls de Déu tots som iguals”. I després de dir això a l’enterrament de la meva àvia es queda tant ample. Però la crua realitat és una altre. La meva àvia, la Maria, la majoria de les nostres avies, “les nadies” del Galeano, no són iguals davant dels ulls ni de Déu, ni de l’Estat burgés, ni de la maleïda llei burgesa. Sinó que m’expliqui el senyor mossèn -i ja de pas si vol el senyor Sala i Martín- perquè la Maria tenia els genolls destrossats de plegar avellanes des de que tenia us de raó o de fregar escales i cases de genolls i alhora una pensió denigrant, i els tant coneguts Boi Ruiz, Prat -gràcies CUP- o Artur Mas (tots tres patriotes catalans de CiU) no els tenen pas els genolls destrossats ni tenen pensions de merda, ni les passen canutes per a trobar una assistenta, ni han de demanar places de minusvàlids, ni passar llargues jornades en una sanitat pauperitzada per ells mateixos, ni tirar,en cada sospir, quatre filles i quatre nets endavant, ni res d’això, res. Podreu argumentar-ho sense caure en fal·làcies idealistes, o sereu tant cínics com sempre?

La resposta es ben senzilla, la Maria era de classe treballadora, desposseïda, dona i venia del món rural català més dur. Clar que admetre això es impossible, ja que per a vosaltres totes som únciament “germanes” o “catalanes” o “ciutadanes”, i la unitat passa per sobre de tota realitat i materialitat.

Però la realitat, la vida real dels i les treballadores, la d’aquelles que han hagut de treballar productivament però sobretot reproductivament a cada segon de la seva vida, aquelles que mai no han pogut gaudir del plaer de pensar en elles, aquelles sempre ho han procurat fer-ho “tot be” i l’estat les recompensa amb una patada a la boca. La realitat d’aquelles, la de les tantes i tantes àvies Maria, és la que no s’explica a les facultats, ni als telenotícies, ni als grans diaris, ni en parlen els grans publicistes, ni ningú que no siguem “els dimonis de sempre”.

Tota la salut “pública catalana” és una trama de corrupció repugnant, les grans farmacèutiques no distribueixen solucions si no treuen beneficis, tots els partits de l’establishment tenen trames de finançament il·legal, la majoria d’empreses del IBEX 35 tenen els diners en paraïsos fiscals, l’antic borbó caça elefants a Botswana, la Rita fa el metro de València com li surt de xona, s’aplaudeix a l’OTAN mentre massacra, el Gossos d’Esquadra assassinen i la Guàrdia Civil tortura (i tot això no passa a la gran saga Joc de Trons, Pablo, passa en aquest Estat burgés), però; jo, nosaltres, els que bolquem containers, pintem bancs, pengem cartells, insultem als lladres a la cara, i en definitiva, les que defensem a les avies Maria, les que per a defensar-les lluitem contra el capital, som les dolentes de la pel·licula, a nosaltres sí que se’ns engarjola o si més no s’intenta- tota la solidaritat a les companyes que van encerclar el Parlament-, a nosaltres se’ns matxaca amb la llei mordaza, a cop de porra i a cop de rebut.

A al cap i a la fi, les que lluitem, lluitem perquè tot l’esforç de les avies Maries així com tot l’esforç d’aquelles que amb orgull han plantat cara a la barbàrie capitalista, no hagi estat en va i no s’hagi de repetir. Els i les treballadores hem de lluitar per una vida digna, els i les treballadores ens hem d’organitzar per a lluitar per una vida digna, no podem restar parades davant la dantesca novel·la que es la realitat, hem de fer com les curreles de Movistar i dir no, prou, fora voltors!

Es necessari que el primer de maig sortim al carrer, però com he dit, no es suficient, hem ser fortes per a suportar el pes de la història que portem a sobre i hem de tenir clar que la lluita es llarga, i que, com diu la cançó, “no ens sedueixen alcaldies, sinó melodies”, i la melodia del socialisme, la del canvi social, la del canvi del mode de producció, és maca però llarga i perillosa, ja que ens ho posaran molt i molt difícil, però no ens rendirem i tingueu clar que serem el vostre malson com la vostra repugnant misèria ho ha estat el de tantes i tantes avies Maries.

La lluita continua.

Al teu record -és un orgull haver estat el teu net àvia-, al de Xupi i al de tantes i tantes victimes de l’aberració capitalista.

Santi Fortuny, membre del Casal Popular Sageta de Foc, d’Endavant (OSAN) Tarragona i de la llista de la CUP Tarragona