Un company mort, una comunitat educativa destrossada

20 d’abril del 2015. Un nen de 13 anys mata un professor de l’Institut Joan Fuster amb una ballesta a un institut i fereix altres alumnes i professors. Un crim execrable que cal condemnar, un company que cal recordar i una comunitat educativa, la de l’Institut Joan Fuster, que cal acompanyar en uns moments tan durs.

Si qualsevol crim amb violència resulta execrables, en aquest s’uneixen alguns condicionants que caldria revisar a fons per extreure’n algun tipus de conclusions: les armes emprades, la data d’avui, l’edat de l’assassí i la precarietat del company assassinat que amb tota la bona fe del món ha intentat aturar un nen que tenia l’únic objectiu de fer mal.

Una ballesta i un ganivet per matar gent, i matar-los. Les armes de l’assassinat ens aporten una dada esgarrifosa: no hi ha estris que no serveixin a l’hora de fer mal. Per tant, cal aconseguir que no hi hagi voluntat de fer mal perquè, si aquesta hi és, la resta és relativament fàcil de buscar i trobar. Per sort, de moment aquesta societat no ha decidit suïcidar-se com la nord-americana i la seva obsessió malaltissa per les armes de foc a l’abast de qualsevol que tingui quatre dòlars…

Avui és 20 d’abril i aquest mateix dia, el 1999, dos nois van decidir assassinar tants companys i professors del seu institut com poguessin a Columbine, als EUA, i com que tenien armes a l’abast així ho van fer. Sembla clar que la data no és casual. En aquell moment, quan es va parlar de les causes de l’agressió es va parlar, com ara aquí, de la possible malaltia mental dels assassins, del bullyng a què eren sotmesos, de la seva absoluta manca d’empatia cap als altres alumnes i professors. També es va atribuir el fet a la influència de videojocs i pel·lícules amb contingut violent. Tots aquests factors existeixen aquí i sovint són vistos com a “normals”. I ho poden arribar a ser però cal que tinguem en compte que hi ha infants i joves que veuen la mort i l’assassinat també com a normals perquè el seu món referencial, audiovisual, així els els mostra en tots els moments de la seva vida.

Avui, resulta sorprenent llegir alguns comentaris de companys i companyes (són minoritaris però hi són) atacant l’escola inclusiva i assenyalant-la com a gairebé culpable de les agressions, quan és aquesta l’única que ens pot alliberar de les postures violentes, de l’aïllament, de les agressions d’una a altres, de l’estigmatització de les persones amb disfuncionalitat intel·lectual o física que en la seva absoluta majoria mai són violents. Quan és aquesta l’única que ens pot ajudar a fer entendre que el món no és la tele, que la mort o l’assassinat no és “normal”, que la ficció no es pot confondre mai amb la realitat i que la violència es pot tractar de moltes maneres però la violenta és la pitjor d’elles.

Vivim moment durs a les aules. Cada cop més infants i joves, amb ràtios que sobrepassen totes les recomanables. Equips de psicopedagogs retallats fins a fer-los gairebé inexistents. Professionals expulsats de la feina per retallades que ens deixen a la intempèrie i tenen com a conseqüència la conversió dels centres educatius en aparcaments de nois i noies. I professors, professores i mestres busquem solucions que no poden venir de l’actual marc perquè és aquest precisament el culpable d’on som.

L’estrès que provoquen classes amb més de trenta nens i nenes que no tenen l’atenció que necessitarien perquè porten munts de problemes de les seves cases (també bombardejades per desnonaments precarietat, violències, pobresa…) sembla que no es vulgui veure per part de qui mana, però hi són i cada dia són més presents. Un nen amb problemes com tenia aquest de l’Institut Joan Fuster segur que hauria estat vist, escoltat i atès en una escola més humana, sense tantíssima gent per aula, amb més psicòlegs i pedagogs que es poguessin dedicar a al seva feina sense haver de cobrir hores i hores d’altres professors que l’administració ha decidit que no calien, sense tants problemes com els governs actuals han abocat a les nostres escoles. I si els professionals haguessin decidit que li calia un tractament especial l’hagués arribat a tenir.

Les escoles no poden ser abocadors de nens si nenes. La precarietat no pot ser la forma “normal” de treballar. Les i els alumnes amb problemes de qualsevol tipus han de tenir l’oportunitat de ser atesos com a persones que són i això només és possible si tenim molt personal (i més encara moltes persones, formades i amb ràtios assequibles) i amb garanties de no morir en l’intent. I, sobretot, l’escola no pot continuar depenent de gent inepta que retalla tot el possible fins que les persones no poden ser tractades com a persones, com a persones diverses i per això també amb solucions diverses.

Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona