Vagant sense estratègia

En recents aportacions fetes per Borroka Garaia (Sí a la toma del palacio de invierno, 1-4) se’ns diu correctament que <un escenari tàctic que no estigui integrat en una estratègia de ruptura (que s’ha de teoritzar, desenvolupar i posar en pràctica des d’ara mateix) es converteix en tacticisme i li impossibilita –a l’escenari- sortir del reformisme, [doncs] al no ser objectius tàctics d’un pla estratègic revolucionari de llarg abast, com a molt supera les fronteres de la promesa o l’oportunisme sense direcció>.

La contradicció principal en la que ens trobem la humanitat sencera és la del Capital-Treball. D’altres que considerem importantíssimes com la qüestió nacional o el patriarcat les raonem com a contradiccions secundàries que es subordinen a la primera. Doncs és la tendència decreixent de la taxa de guanys la que fa impossible la vida humana en capitalisme, més enllà de quin sigui l’imperialisme regional hegemònic (el yanki-europeu, rus o xinès). És aquesta veritat la que ens raona la línia dura del devenir de les opressions i el que és més greu, que anem a contrarellotge: el Capital no troba nínxols on poder-se valoritzar.

Entenent doncs la urgència deduïm que exclusivament començarem a resoldre el problema quan la classe treballadora prenguem el poder (que no el govern), <prendre el cel per assalt> com deia Marx dels comuners i comuneres de Paris a 1871. Presa del poder? Si, això és innegociable i precisament és el que sembla que es posi en dubte quan s’adopten tàctiques alliberades d’estratègia, que necessàriament es converteixen en reformisme.

Però… com ha de ser la presa del poder? Al segle XXI? A la Unió Europea? Amb l’emergència dels BRIC? Amb la burgesia organitzada a nivell mundial? Amb la tecnologia, armes i el control social que hi ha? Amb el munt de feixistes, mercenaris de tot tipus i l’OTAN infiltrats fins la medul·la en cadascun dels estats?! Amb els sionisme armat nuclearment?! Com ha de ser ara i aquí l’assalt al Palau d’Hivern? Com ha de ser el Dien Bien Phu europeu? Com hem de derrotar els nostres Fulgencios Batistas? És molt més còmode no pensar en això tant llunyà i de fet irreal.

Aquest és el repte. Sinó visualitzem les condicions mínimes de com ha de ser la presa del poder i hi adaptem de manera conseqüent el nostre projecte, seguirem fil per randa les ensenyances del fundador del reformisme, Eduard Bernstein: <els fins, els objectius, no són res. El moviment ho és tot>.

És trist que a hores d’ara encara facin falta nous exemples per constatar el que la història porta segles demostrant-nos. Stathis Kouvelakis, membre del comitè central de Syriza en una entrevista recent ens ho deixa clar. Per molta independència formal de la que pugui gaudir un estat d’europa, el govern de torn, esclau, prèviament dependent econòmicament i de manera permanent, és incapaç de desenvolupar el programa pel qual ha estat votat. Si no hi ha una estratègia, i en conseqüència un mètode, per tal de superar la UE, l’OTAN, l’euro… repetirem l’estupidesa del reformisme grec.

Ens parlen Hardt i Negri, segons Roberto Gelado, que <la multitud se’ns presenta com una realitat tangible i s’ha consagrat ja, en conseqüència, un subjecte polític en la mesura que es manifesta. Són precisament les manifestacions de la multitud les que acaben constituint-la com un ens singular i autònom> i que, afegeixo jo, podem anomenar Unitat Popular la qual podem invocar al gust. El que precisament els marxistes critiquem a Negri és que anul·la la consciència de classe.

Quan fem política revolucionària electoral, ja sigui en el marc d’una nació, una ciutat o un poble, no podem apel·lar simplement a la nacionalitat o gentilici per aconseguir vots. El subjecte que es reclama, el subjecte que ha de ser apel·lat en la propaganda, en els mítings, en el programa electoral ha de ser de manera clara i inequívoca la classe treballadora, sense subterfugis ni eufemismes (ens dirigim a la classe treballadora!). Sinó es fa impossible que la lluita exercida en els camps de batalla de la burgesia serveixi a la classe treballadora per a prendre consciència dels seus interessos històrics, es fa impossible explicar-los i que es sumin a la forja de l’estratègia la qual justifica la presència en el camp de lluita burgès.

Si no posem a l’ordre del dia de manera immediata que cal una estratègia de presa del poder per part de la classe treballadora, que l’hem de debatre, planificar, adaptant el nostre MÈTODE DE MILITÀNCIA no només a desenvolupar-la sinó primer a generar-la des de ja, la nostra activitat serà, en el millor dels casos i com diu una traducció de Rosa Luxemburg, <un pasatiempo tan espiritual como extraer agua con una espumadera>, quan no enfonsar la lluita pel socialisme encara més en la humiliant derrota.

  Jordi Romeu, militant d’Endavant – OSAN de Tarragona