Vint anys sense l’Ovidi: el passadís és llarg

El 10 de març, farà deu anys que va morir l’”artista, el cantant i el pallasso”, l’Ovidi Montllor.

La camisa fosca, negra, i les mans clares, com la cara i la veu. La veu, vermella, afilada com les paraules ; verda, del color del plàstic del lleixiu d’abans ; groga, com el groc del sol dels dibuixos dels xiquets ; lila, perquè era lila. Ja ho sabeu, de tots els colors i amb totes les lletres : Ovidi Montllor, la ironia d’una samarreta feta amb una cortina vella, vermella, des d’aleshores ja no he pogut caminar per la dreta i la gent en passar em deia “progressista”.

L’antologia amb l’obra completa d’Ovidi Montllor fa anys i panys que camina per les prestatgeries secretes de les tendes de discos, en fa menys que a les llibreries hi trobem el volum de la Núria Cadenas i és més recent el disc del Inadaptats reinterpretant l’alcoià universal en clau punk. Però fa deu anys que es va morir i semblava com si hagués de sortir del cau… i res. Se n’ha parlat… i prou. Una forma de silenciar la poesia, és clar, entre qui només es preocupa pel tant per cent.

Perquè la poesia és la seva veu quan recita Sagarra, però també -i sobretot- quan martelleja Salvat-Papasseit, el poeta anarquista i independentista català que afirmava que ell també havia guardat fusta al moll i nosaltres (no, nosaltres no, sinó els burgesos que eren el públic bàsic de la poesia catalana de la seva època i d’ara mateix) no sabien què és guardar fusta al moll. El seu cant és un martell quan els cops damunt del ferro criden a enfotressen dels rics que tot ho tenen programat, fins i tot la funció d’òpera que mai no han entès però que sempre els ha proporcionat unes agradables ganes de dormir, i tot i així no deixen d’anar-hi.

L’Ovidi era gran, tan gran com els seus projectes. Emocioneu-vos amb el “Coral romput” del Vicent Andrés Estellés, amb la seva manera de dir el poeta més gran de la poesia catalana contemporània, valencià com el d’Alcoi i amb una envejable capacitat immensa de barrejar les vulgaritats més vulgars amb la respiració més sublim de les paraules mentre passen entre les dents i la llengua. “Sóc valencià”, que és la seva manera de dir-se lliure, lluny d’ofegades postures inamovibles de cartró pedra de Camps, Zaplana i companyia. Ovidi era valencià d’Alcoi, fill d’obrer anarquista, comunista en un moment en què gairebé no es podia ser res més dins l’esquerra però sobretot poeta i cantant, és a dir, un cas com un cabàs, l’Ovidi.

L’immens disc de tretze enregistraments de l’obra completa és una peça bàsica de la cultura catalana contemporània i un bon exemple del país on vivim, un país de racons arraconats. Toti Soler i molts altres músics, però sobretot Toti Soler, hi posen la llum musical necessària, l’acompanyen, el transporten, el situen, li donen un lloc, en el concert de les nostres grans veus. I és evident que la del trobador d’Alcoi no era una gran veu, ni tan sols era mitjanament bona. Però potser no li calia. Dir la música també és o pot ser una bona forma de transmetre emoció, i aquests discos és evident que ho fan. L’emoció de la revolta del “Ja no ens alimenten molles, que volem el pa sencer” o de la rebolcada i rebregada dels sentits adolescents de “com un record d’infantesa, Teresa”.

 No patiu, la mort no ens posarà luctuosos, no ens caurà la cara al terra, tot i que estaria bé que ens hi fes cap… de vergonya, perquè l’Ovidi mai no arribarà als altars de la faràndula artísticament no addicta. Els mestres de l’engany i l’endolciment de la realitat amb sucre refinat no li dedicaran cap carrer -ni falta que fa- ni plaça ni estàtua on s’hi caguin els coloms. Així que no m’he estat de lloar-lo, de parlar-ne amb l’estima de qui et fa estremir escoltant-lo. La bellesa de la musicació de les escultures d’Apel·les Fenosa és esgarrifosa i, després de la sorpresa inicial, et fa preguntar-te com és possible que tot això se’ns hagi mantingut “amagat”, deixat de banda, buit davant dels ulls. El càncer es va emportar el cantant i la mediocritat ens ha pres la seva obra. “Escopiu a la closca pelada dels cretins”.

Coral romput

Tot és bo per fer-hi colllloga, tots els discos són prou bons per somiar-hi les nits d’insomni, per fer balanç de les nits en vetlla, de les mans mai closes en companyia, però n’hi ha un on els rius de la tristesa es fan mars de felicitat. “L’alegria de viure, només aquella joia” de la son aprofitada per fer forat entre les notes del Toti i entre corda i corda de la seva guitarra. “Només ganes d’estar alegre”. “Coral romput” és la passió sostinguda de tres homes a la recerca de l’infinit : Estellés en el seu moment màxim d’esplendor vivint ràpidament entre allò sublim i la son elevada a la desena potència. Hi ha poetes que es treuen la vida per escriure i cada vers té la imbècil aparença d’una vedette. Toti Soler fa córrer les notes amunt i avall buscant el so de la veu, de les paraules i, més que acompanayar-les, les fa seves i les recita de nou. I l’Ovidi, resplendent, recita i canta, un altre cop, la bellesa, la revolta de la vida viscuda i no només entesa com l’aigua que baixa per l’acció de la gravetat llera avall. S’hi esgarra la cara perquè fa el text seu i l’assumeix. Ovidi es mullava la veu i els gestos al cor i la llençava amb l’amor propi dels amants que estimen apassionadament, amb violència.

La veu de la terra, però no de la terra dels patriotes -quins imbècils- sinó de la terra que t’omple la boca i te la menges mentre t’ofegues i no pots deixar de fer-ho : te l’estimes. La vida és un genoll a la vora, però no massa, mastegant les paraules i fent-les de la nostra saliva. Així només es pot entendre tota la joventut que canta el “Coral romput” com cantarien els àngels si no estiguessin subordinats a l’explotació d’éssers assalariats a l’empresa del cel, sota la maleïda jerarquia dels creadors de mentides més grans de la història : els tres lladres de la santíssima trinitat : ni Déu, ni pàtria, ni rei. “El passadís és llarg”.

Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona