Construïm el pensament col·lectiu, construïm el metode col·lectiu

Personalismes, egocentrismes, particularismes, individualismes…: entrebancs, si no ho gestionem be. Entrebancs que pertorben i que precisament impedeixen que tinguem els debats en la mesura adequada, en els termes adequats, i quins son aquests termes? Són els termes polítics, ètics i revolucionaris que ens guien, i que en base a la realitat que ens envolta i l’estudi d’aquesta hem arribat a la modesta decisió de defensar-los fins al final, però això no és únicament així, sinó que a banda dels nostres principis hi ha el mètode per aconseguir-los, i aquest, tot i estar profundament arrelat amb el nostre caràcter, també l’hem d’escollir, treballar i pactar, sobretot pactar, perquè estem aquí per a construir entre totes, per tant per arribar acords entre totes.

Construir col·lectivament implica de facto el pensament col·lectiu, i el pensament col·lectiu, arma brutal contra l’individualisme burgés, permet concretament avançar, i no caure estancats en els termes que a l’inici de l’article comento. Els personalismes, els egos o els particularismes, tot i existir i per tant ser tant reals com la gravetat, són alhora fragmentacions d’aquesta (la realitat), tal i com ho és, pretendre entendre la gravetat sense els objectes i especialment les masses d’aquests. No els neguem, sinó que treballem contínuament per a que no siguin aquests els que guiïn els nostres principis i els nostres actes.

Contradir o replicar arguments, fets, o mètodes no es atacar a ningú, darrere d’això no hi cap conspiració maquiavèl·lica, ni cap jerarquia imaginaria, es simplement contradir-los, perquè la construcció col·lectiva, només és pot entendre si partim d’aquest principi. Caiem en l’error quan ho interpretem malament i interpretem que estem en contra d’algú, pel sol fet de ser algú, argument que ja de pas alimenta el personalisme encara més. Si entre totes ho fem tot: constructivament entre totes ho critiquem tot. Vetar la crítica positiva, la que no trafica amb els nostres principis ètics, és vetar el mitjà, el mitjà que lliurament hem decidit escollir i que no ho hem fet envà, o perquè ens mola o ens ve més de gust. Quan fem un debat, hem de fer una abstracció, i ens hem de posar al plànol de les idees i no de les persones, que ho som evidentment i per tant no ens podem destriar d’això, però hem de fer aquest esforç.. No podem adaptar els col·lectius i els debats col·lectius a nosaltres, ans el contrari hem d’adaptar-nos als processos col·lectius per tal d’establir-hi relacions dialèctiques. I no nego la preuada (o mal-anomenada) llibertat individual, ans el contrari, simplement que l’entenc com l’altre cara d’una moneda on a l’altre hi ha la llibertat col·lectiva, es una relació dialèctica i així ho hem de veure, són indestriables.

Clar que fomentar el pensament col·lectiu no és gens còmode, primer perquè implica combatre d’arrel els rols que de facto s’estableixen en una relació col·lectiva, combatre’ls no per a negar-los, sinó per posar-los sobre la taula, criticar-los i transformar-los. Implica combatre els rols, perquè aquests, que s’estableixen de facto, no són arbitraris ni estan deslligats de la realitat que ens envolta, ans el contrari són rols que reprodueixen la ideologia burgesa, masclista i imperialista. Efectivament, aquests rols estableixen privilegis (homes cap a dones, líders cap a súbdits), aquests, són els que costen més de desmuntar ja que atribueixen per dinàmiques pròpies i segurament involuntàries funcions concretes a unes i les deixen en posicions sovint còmodes (i sovint no); funcions, que com que d’alguna forma o d’altre son atributs personals, sembla a la pràctica que s’acabin desbancant a persones i no a “mètodes”, arguments, o fets.

Per acabar amb això i pensar col·lectivament, i per tant acabar amb aquests rols, i per tant acabar amb privilegis, hem de saber pensar be cadascuna de les que formem part del col·lectiu i això ja enreda la troca. L’enreda perquè és més fàcil ser crítics cara enfora i submises cara endins. Pensar be, no és cap judici ètic o moral òbviament, sinó un judici metòdic. Pensar be es contemplar la totalitat, les seves parts, les contradiccions d’aquesta i d’aquestes, les principals i les secundàries, les apostes tàctiques i les apostes estratègiques, i en definitiva es pensar i pensar es estudiar i això es combatre els dogmes, com per exemple el dogma dels rols-no-gens-arbitraris-ni-

democràtics. Però clar, hi han més dogmes, els quals no combatem i que a poc a poc s’imposen. Per exemple el parlamentarisme o l’electoralisme, mètodes que sembla ser que són existents i criticables des de la porta dels nostres casals cap en fora, o que són únicament atribuïts a col·lectius que tenen tasques electorals, quan la realitat és que s’estàn reproduint a tots els col·lectius, l’àpat d’avui però, no va d’això, eren simplement exemples de dogmes que es van imposant; n’hi ha més però, el de l’autonomia, el de la llibertat individual, el de ser una persona el dimarts i una altre persona el dimecres depenent d’on s’estigui asseguda (el que seria prendre’s al peu de la lletra a Heràclit), etc.Per evitar possibles atacs,adverteixo que no pretenc escriure un article moralista, i com algunes direu, “per sobre del be i del mal”, ans el contrari, apel.lo contínuament a la necessitat de construir col.lectivament,entre totes, aportant totes.

Com que no ho fem, seguim jugant només al joc dels socràtics, interessant joc però perillós, anem donant més credibilitat a la paraula i sobretot al significant d’aquesta, que no pas al significat i sobretot als fets. I com que no pensem be i no analitzem la realitat, per exemple més enllà d’una reunió, invertim els fets i allò que és fragmentat (l’ego, les formes, les postures, els tons o les gracietes) passa a ser realitat i allò que és real (ideologia burgesa, lluita de classes, fets, mètodes…) passa a ser anecdòtic. Si a més a més no fem l’abstracció i ens contemplem únicament com a individus assegudes en cadires els resultats són desastrosos.

Aquest article pretén ser la segona part d’aquest: http://pobleviu.cat/2014/11/18/contra-les-bones-intencions-la-bona-fe-el-coleguisme-i-les-respectives-consequencies-politiques/ i pretén profunditzar més els arguments que ja vaig exposar i que trobo que avui en dia són més vigents que mai. La política de bones intencions, la bona fe, etc. ; fomenta d’arrel l’egocentrisme i el vaquisme sagrat, i no ho fa precisament de mala fe, sinó que n’és una conseqüència lògica. Com diu el meu company d’assemblees, en política no hi han espai buits sinó espais per ocupar, si deixem de bona fe, per companyerisme o per pur aureolisme els espais a d’altres acabaran ocupant-los i tard o d’hora generarà conflictes de monopoli i egos interns, que a més a més per molt que ho neguem tindran conseqüències polítiques.

Al cap i a la fi vinc a dir això, no estic en contra de l’egocèntric perquè ho sigui, ho estic de la resta que ho permetem que ho sigui o encara pitjor deixem que sigui el seu egocentrisme qui guiï els nostres principis polítics, i és aquí on vull arribar. La crítica a l’egocentrisme no la faig perquè provoqui batalles d’egos, el critico perquè com a mètode de construcció política, per tant d’acumulació de forces, és nociu. No suma, resta. I no es un problema d’egos, és un maleït i repetitiu conflicte polític, entre l’aposta pel pensament i la construcció col·lectiva o per el contrari l’individualisme, l’egocentrisme i com a conseqüència inevitable l’espontaneïsme, tots tres -ismes amiguets de la ideologia burgesa.

Per tant la meva aposta es clara, pensament col·lectiu contra l’anacronisme que suposa l’individualisme. Per això animo a totes a començar trencar amb els rols establerts “por la gracia de dios” i ser persones crítiques, es per això que us convido als espais de debat col·lectiu com el del Capital a Tarragona o d’altres que poden anar apareixent (també els podem generar com espais a banda -però lligats- de les comuns assemblees), espais de pràctica real i diària que no tenen ni pretenen resultats curtterministes. Hem de fer l’esforç i ser obertes, i saber destriar quan allò o això és una contradicció irresoluble o per el contrari totalment resoluble. Hem de plantar cara a les males praxis obertament, vinguin d’on vinguin, surtin d’on surtin, perquè totes som necessàries però cap és indispensable. La lluita revolucionària passa per l’empoderament personal, aquest però no vindrà mai, sinó entenem la nostra construcció política, com una relació dialèctica entre allò “personal” i allò “col·lectiu”, si per el contrari no ho fem així arrossegarem derrota rere derrota, i decepció rere decepció.

Pd: podria ser també segona part d’aquest: http://pobleviu.cat/2014/03/19/cal-estudiar-cal-practicar

  Santi Fortuny, membre del Casal Popular Sageta de Foc i d’Endavant (OSAN) Tarragona