Del liberalisme econòmic al liberalisme lingüístic

Lluitarem contra el fort mentre siguem febles
i contra nosaltres mateixos
quan siguem forts.

Lluís Maria Xirinacs

Fa uns mesos TV3 va emetre un programa de rutes per territoris de Catalunya. Hi va haver un dels capítols que es va centrar a les Terres de l’Ebre i van entrevistar un home d’uns cinquanta o seixanta anys que s’havia dedicat tota la seva vida a la pesca i a l’arròs. Quan li van preguntar sobre el transvasament del riu va dir que no trobarien ningú d’aquelles terres que hi estigués a favor, per lògica. El Delta, com a delta, està en regressió degut a la gran quantitat de pantans que impedeixen que baixin sediments la qual cosa provoca que s’estigui enfonsant per la poca compactació de la terra. Com a conseqüència, l’aigua salada de la mar penetra endins per la insuficient força del riu. La terra està tan salinitzada que no es pot fer horta, només arròs. En aquest fet, però, se li ha afegit el problema del caragol maçana que es menja la planta de l’arròs i impedeix que creixi. A les Terres de l’Ebre hi viuen pocs habitants —en relació a la totalitat d’habitants dels Països Catalans— i els interessos econòmics i demogràfics de les àrees més poblades són molt més elevats que no pas el fet de tindre uns quants pagesos contents. Són uns 200.000 habitants, és a dir, com la ciutat de Sabadell o com dues vegades la ciutat de Reus. D’aquest conjunt, caldria restar els jóvens ebrencs que van a estudiar a fora de les seves terres i ja no tornen als seus pobles —i ja no en parlem de que es dediquin al sector primari com els seus pares i avis.

Els problemes que exposava aquest home es basen en tres eixos principals: la supremacia dels interessos econòmics per sobre la riquesa ecològica; uns interessos demogràfics, que pel simple fet de ser menys habitants no tenen tant de poder ni atenció; i uns interessos polítics on la política regional és clarament centralitzadora. Aquestes tres mateixes causes es poden extrapolar a altres problemàtiques que malmeten la diversitat, riquesa i sostenibilitat. La diversitat és riquesa i on hi ha diversitat hi ha diferència. Sovint, i malauradament, aquesta diferència que ens proporciona la diversitat provoca desigualtat.

El procés de globalització que ja fa anys que s’està consolidant està abordant tots els aspectes de la vida de les persones. Afecta la decisió del jovent que ha de triar carrera universitària, influeix en la feina de què treballa la gent, en el sou que cobren els treballadors, en el lloc on viuen les persones, en el preu dels habitatges, en el model educatiu, en el tipus d’aliments que cada dia mengem i la seva procedència, en el sistema polític d’un país, en l’opció sexual de les persones i, fins i tot, també influeix en la llengua que parla habitualment un grup de gent. Aquest poder que està emergint arreu del món a través de la globalització és el neoliberalisme amagat sota la bandera de la universalitat i en podem sortir més perjudicats del que ens pensem.

Kepa Acero va sentenciar amb un to de denúncia que «estem matant totes les cultures del món sota la bandera d’allò universal». I és que hem de fixar-nos bé en la finalitat per a què ha estat impulsat aquest projecte de la globalització. L’objectiu primordial no és res més que estrènyer lligams entre estats per finalitats únicament i exclusivament econòmiques i polítiques. El neoliberalisme econòmic es basa en una internacionalització de l’economia en la qual pretén assolir un model de lliure mercat i que els poders públics no hi puguin interferir; així, només es tenen en compte els interessos empresarials. Amb aquest fi és evident que aquesta globalització no pot ser beneficiosa ni per a les llengües ni per a les persones. Si per aconseguir més benefici empresarial les llengües són un element clau doncs els sistema les mantindrà i potenciarà; però si, pel contrari, per aconseguir més benefici econòmic les llengües són un element destorbador, el sistema s’encarregarà d’apartar-les, banalitzar-les i, així, destruir-les. Es manté, doncs, la llei del poderós contra el feble, una visió darwiniana d’entendre el món. Si existeix una llengua amb un potencial econòmic i polític al darrere doncs aquesta llengua serà «útil», «necessària» i «de més valor». En canvi, una llengua que només es parli en un lloc ignorat per les potències que guien la globalització, quedarà relegada a la ignorància absoluta, a l’ocultació, a la persecució en cas que intenti lluitar per la seva dignificació i, com a últim pas, a la desaparició.

L’any passat al diari El Periódico van entrevistar Saim Dušan, un jove australià que parla moltes llengües diferents. Tot i saber perfectament l’anglès, va denunciar que aquesta llengua «s’ha estès massa i s’ha instrumentalitzat per crear divisions de classe, destruir la diversitat cultural i homogeneïtzar el pensament». Aquesta frase ens ha de fer reflexionar, i ja no tant sols des d’una òptica ecolingüística, sinó des d’una visió política. Qui sap anglès té prestigi, qui sap anglès triomfa a la vida. Encara diria més; qui neix en un país anglòfon té moltes més facilitats per aquest simple fet. Ben bé per una qüestió de bressol, com qui neix als EUA que té més prestigi que algú que neix a Sàhara, per posar un exemple. La llengua preval segons el poder polític i econòmic en l’estat que visquis. I si ha nascut en una nació ignorada per l’economia global doncs no interesses, no ets ningú.

Algú podria mirar de justificar que l’anglès, l’espanyol, el rus o l’alemany són llengües «majoritàries», que la parlen molta gent i, per tant, són més «necessàries». ¿És que potser ens comunicarem amb tots els milions de persones que parlen aquestes llengües? ¿Justifica aquest fet que esdevingui la llengua de comunicació mundial? Això no deixa de ser un prejudici. No té cap valor científic el fet d’analitzar i valorar les llengües segons la quantitat de parlants que té cadascuna. Aquesta classificació és purament subjectiva i intencionada per tal de fer creure a la gent la suposada importància i valor d’unes llengües per sobre d’altres. De la mateixa manera que no tenim en compte que hi ha més formigues que cigonyes al món i tampoc donem més importància a les formigues pel fet de ser-ne més o als elefants per ser més forts, tampoc hauríem de tenir en compte que hi ha més parlants de l’anglès o espanyol que del swahili o sard. I en cas que algú volgués establir una llengua «internacional», per què hauríem d’agafar la llengua del poder econòmic vigent? El fet que una llengua tingui tants milions de parlants amb tant poc temps és per algun fet que més valdria no presumir: conquestes, colonitzacions, repressió, genocidis. Si la lingua franca a dia d’avui és l’anglès és perquè hi ha uns estats amb poder polític, econòmic i científic a nivell mundial que tenen aquesta llengua com a pròpia. Quan el poder polític i econòmic a nivell mundial canviï d’aquí uns anys també canviarà la lingua franca en favor del poder.

Ens parlen de llibertat quan volen dir lingüicidi, ens parlen d’igualtat quan volen dir uniformitat. Aquest liberalisme lingüístic ve marcat, per tant, pel liberalisme econòmic, el neoliberalisme en general. El que el capitalisme fa amb els treballadors, també ho fa amb les llengües.

Cal deixar ben clar que a mesura que el món canvia les llengües també ho fan. Una llengua és un ens viu que evoluciona fet que pot comportar-li la desaparició o bé la creació d’altres llengües diferents. L’exemple paradigmàtic d’aquest procés és el cas del llatí. És l’evolució base d’una llengua. Ara bé, no és el mateix que els parlants facin viva la llengua i la vagin canviant fins al punt que no es reconegui a la que parlaven els seus antecessors que no pas que se’ls imposi una altra llengua i que, a través d’un procés de repressió, facin desaparèixer la llengua autòctona d’un territori, juntament amb la seva cultura i manera de viure. Vegem-ne un exemple.

Ens situem a França, al segle XVIII, durant la Revolució Francesa. Els revolucionaris francesos volien construir —i ho van aconseguir— la gran nació francesa, el nou gran estat modern de l’època sota el lema Liberté, égalité, fraternité. Per a ells, que tothom fos «igual» significava que tothom parlés la mateixa llengua, l’única llengua que s’havia de fer servir per construir aquest estat modern unit, ben unit. És així com va aparèixer la terminologia del patois (patuès) amb un caràcter despectiu. A través d’aquesta màxima, els revolucionaris van acotar-se a la idea que si eres francès havies de parlar francès i qui no parlava aquesta llengua era considerat «contrarevolucionari» ja que seguia les idees que ells associaven als reaccionaris. Així s’ha creat la nació francesa actual i la concepció de la seva intocable «República», discurs que assumeixen i presumeixen fins i tot moltes de les esquerres d’aquest estat. Els qui hauran estudiat una mica amb deteniment el tema de ben segur que d’alguna font oral hauran sentit a dir que a les escoles franceses, fa qüestió de dècades, encara hi havia cartells que deien Parlez français, soyez propres («Parleu francès, sigueu nets»). O bé, una de les normes que tenien els estudiants francesos a la Bretanya era que, entre altres coses, els era prohibit de parler breton et de cracher a terre («parlar bretó i escopir a terra»). Així és com s’ha educat lingüísticament i encara se segueix fent a moltes parts del món.

Si preguntéssim ara mateix a qualsevol persona quines són les llengües que es parlen a l’estat francès de ben segur que una gran majoria diria únicament la llengua francesa. La visió reduccionista, simplista i imperial ha calat. No obstant això, l’occità, el bretó, el basc, el català, el neerlandès, el romanx, el cors, el tahitià, el gal·ló, l’alsacià… encara es continuen parlant en aquest estat tot i la situació agonitzant en què es troben, un procés pràcticament irreversible. Hem assumit aquesta idea fins al punt d’identificar un estat amb una llengua. Així, l’imperialisme ha pogut justificar la seva política i assentar les seves bases per crear els estats ben centralistes i unificats, el que pretén fer la UE i totes les potències mundials. El fet de parlar i promoure aquestes llengües «patueses» en els territoris d’on són ancestrals és un símbol de lluita antiimperialista, de no voler ser assimilat per l’opressor, de no abdicar ni obeir les lleis imposades, de no agenollar-se ni rendir-se davant el poder polític imposat. I el més important: de justícia, de respecte i del trencament de la idea liberal i reduccionista.

De la mateixa manera que des d’una vessant ecològica s’ha lluitat en defensa dels animals en perill d’extinció i contra les espècies invasores com el caragol maçana o que es lluita contra l’explotació del nostre territori com les pedreres que volen fer a les nostres comarques, doncs cal respectar i protegir aquelles llengües que es troben en perill de desaparèixer i que han vist atacats els seus sistemes lingüístics que han desestabilitzat el seu procés base evolutiu. El fet de defensar-les, promoure-les, estudiar-les i reivindicar-les és una altra lluita més contra el liberalisme. Així, trobo molt encertades les paraules de Jesús Tuson que haurien de ser la base d’aprenentatge i defensa de qualsevol llengua: «Una educació integral de la persona ha d’implicar l’amor no xovinista a la pròpia llengua, el seu cultiu i el coneixement dels seus recursos expressius. I també l’interès vers les altres llengües com a vehicles de comunicació amb d’altres pobles i d’altres cultures, tant si són avalades per fronteres estatals com si no ho són.»

  Xavier Magrinyà és estudiant