Mas, les mil formes de prendre el pèl…, ara amb eleccions al setembre

Quina vergonya de trosset de país, quina vergonya d’estafadors mudats, quina vergonya de suposats moviments socials catalanistes dominats i segurament muntats (perquè tan mesell i claudicant no pot ser que hi neixi ningú) per qui mana, quina vergonya d’ERC que llepa el terra que l’amo de la pista li fa netejar amb la llengua.

Mas, un cop més, se salta totes les previsions de tothom (nosaltres ja ho dèiem però no comptem, és clar) però no passa res, potser perquè tothom ja no és ningú o ben pocs en queden… Li aplaudeixen les gràcies i ell allarga el seu mandat retallador i criminal (retallar la sanitat mata i és fastigós quan es fa per repartir dividends entre els amics) sense que ningú li pugui plantar cara com caldria, perquè la unitat és invocada vint-i-tres cops més i ho serà tants que en perdrem el compte…

Mas domina els tempos i és clar que la seva única intenció és perpetuar-se en el poder, aplicant un programa ultraliberal contra les persones que som totes i afavorint només seus amics emprenedors que l’emprenen amb nosaltres que no som rics, ni rucs. No. No és corrupció. És pur càlcul de possibilitats. I ERC li porta la palangana com mai s’havia vist fer. Bé, mai sí. A l’anterior Transició va ser el que va portar ERC a la pràctica desaparició i ara no desapareixerà però perdrà i de fet ja ha perdut la feina de maquinista del “prucés” q ue diu el Sergi Saladié.

Enmig de tot això, els mesos passaran i els nouvinguts a l’independentisme no d’esquerres deixaran per impossible una cosa que, de fet, seguint aquest camí, ho és. Així, amb la burgesia catalunyesa comandant la màquina, mai no serem lliures, tot el contrari, continuarem sent el que sempre han volgut que siguem: callats, obedients i regionalment espanyols. Per què cal que ho prohibeixi el PP si CyU sap desmuntar-ho tota sola la mar de bé?

Com sempre, i sap greu tenir sempre raó, la burgesia catalunyesa, els encarregats de la finca, ho tenen clar. La resta ho deixa a les seves mans. No nosaltres, l’esquerra independentista i els moviments socials, però sí l’esquerra que es diu moderada i que acaba aprovant pressupostos de dretes. La gent gran aplaudirà perquè val més poc que res i els poc convençuts ja votaran Podemos que com a mínim fan el que prometen mentre no manen… i de moment no han manat.

La lluita continua al carrer. Les mentides no deixen de sortir de les seves boques. I demà Rahola, Sanchís, etc., etc. deixaran clar que Mas és un gran estadista, un gran pensador i un gran líder. En fi, el pastisset que no arriba a païset, el de de sempre, el discurs de sempre ben mudat i convenientment propaganditzat i, com sempre, preparat per ofrenar noves glòries a Espanya o a no se sap qui. Res que no haguéssim dit i advertit. Sincerament, només ens queda el que som i no és pas ells, sinó nosaltres. Ara i sempre, nosaltres, mai ells. I ara i sempre dient-los enredaires, mentiders i professionals de les fotudes de pèl.

  Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona