Se’ns ha oblidat la vaga!

Hem perdut l’opció de la revolta potser el moment més idoni en anys com en aquests cinc últims.

La revolta de les treballadores no s’ha produït perquè l’esquerra revolucionària no l’ha anat a buscar estratègicament. Un cop més, hem delegat l’organització obrera en mans dels sindicats i els partits del règim mentre les treballadores perdien els seus estalvis de subsistència, la seva feina, la seva llar, la dignitat de la unitat familiar, el benestar i fins i tot la vida, aquesta que moltes s’han auto arrabassat malgrat sigui el capitalisme en la seva versió espanyola (i catalana) les qui les hi va obligar.

Part del descontent civil al Principat ha passat aquest temps per un altre clam que ha semblat ser més majoritari, i l’anhel de justícia social el busquen ara les principatines en un estat català independent, per motius pràctics i pragmàtics en el sac de l’economia de mercat i l’estat del benestar que aquest estat podria oferir, però delegat per contra seguint la mateixa recepta del capitalisme més ferotge.

Bona part del sobiranisme identifica exclusivament la culpa de les desgràcies que sofrim sobre l’estat espanyol, i en la seva figura de partit, en el PP de Rajoy, d’Aznar i de Fraga Iribarne com l’herència del franquisme, oblidant moltes vegades que la monarquia, el PSOE i l’esquerra estatal postcarrillista també ho és, l’herència de les republicanes assassinades pel feixisme que l’estat mai ha deixat de practicar, sense parar gaire compte que aquests personatges organitzats només són les titelles de la gran burgesia. Clar que Espanya és un país antidemocràtic i una presó de pobles meditadament cimentat pels interessos econòmics de la burgesia espanyola, però cal no oblidar-ho, amb la total col·laboració i conformitat de la burgesia resident als PPCC. Cal doncs continuar propagant que CiU, ERC, PSC i qualsevol altra organització política social«demòcrata» també és i serà un putxinel·li dels interessos dels qui viuen entre luxes gràcies a l’explotació de la classe treballadora catalana, dels animals no humans i del nostre medi natural.

L’ocasió es mereixia l’eina de la Vaga General Indefinida (VGI), que potser per una optimista sensació del descontentament general, ens hagués pogut portar a un procés de ruptura democràtica del capitalisme i a la revolta com l’avantsala d’un apoderament popular dels mitjans de producció i com a prolegomen d’una revolució. Pot semblar simplista aquesta reflexió, però ho és per la simplicitat de no haver d’adornar el que no hem fet i estàvem obligades a fer sabent que era l’oportunitat de revolta per a vàries generacions. «La llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general» que li subscric a Margarit si aquesta és indefinida.

Si les mateixes persones que es van mobilitzar aquests darrers tres anys, haguessin participat activament d’una VGI, si l’ANC no utilitzés la transversalitat ideològica com una premissa contra els interessos de classe de la immensa majoria de les principatines que la formen, ara, amb les treballadores al front d’una suposada Unitat Popular, crec que estaríem immerses en una Proclamació Unilateral d’Independència, davant la pugna per una república popular i socialista, i preparant aquest tros de país per una estratègia reunificadora dels PPCC.

Són moltes les catalanes que s’han mobilitzat durant els darrers 11-S, un gran nombre d’elles ens explicarien que han estat i continuen sent víctimes d’algunes de les misèries a les quals les ha empès l’imperialisme capitalista amb la coparticipació i coresponsabilitat que se li ha d’atribuir a ERC, PSC-PSOE, Ciudadanos, PP, i en lloc destacat de culpa a CiU, en la seva forma de govern retallador de vides i de somnis.

El seny immobilista, com que és una altra de les imposicions amb les quals la burgesia barretinaire ha aconseguit definir el caràcter col·lectiu de les catalanes, ha estat present en tot aquest procés sobiranista que continua, ja veurem com, a la manera de fer que més li interessa als nostres hisendats: la paciència, la galta (l’altra), la por i la submissió. I així és com hem demostrat de cara a la comunitat internacional que som un poble civilitzat i gran defensor de les llibertats i la democràcia, però la que és entesa com el règim liberal que fa les delícies de l’oligarquia.

Això em fa pensar en què si hagués prosperat una VGI per reclamar una Declaració Unilateral d’Independència (DUI), s’haguera pogut comprovar com el president Mas, esperonat per l’Iceta i la Camacho, hagués acabat fent cas dels qui li mouen els fils (darrerament poc tibats -tot s’ha de dir-) i ens haguessin enviat el «glorioso ejército español» a falta de suficients efectius policials. I l’adveniment més tenebrós: quin paper hauria jugat l’ANC en tot això?

En aquest tros de país, si no treus al carrer a milions de persones, la socialdretocràcia no reacciona, tenint en compte que si ho ha fet aquest cop, tot seguint la voluntat popular independentista, és perquè no creu perillar els seus privilegis i els dels amos de l’oligarquia i la banca. Això ve a dir que la independència, si no és per a ells (pels rics), no la voldrien mai de la vida, perquè primer que tot sempre ha estat la preservació i l’augment de xifres del seu compte corrent. Oi que si Pujolet? Els amants del capital no s’estimen la terra, la destrueixen; no s’estimen a les catalanes, les exploten i les condemnen a les moltes misèries que fan existir. Com a polítics poden tenir somnis romàntics sobre patriotismes i diverses fórmules de benestar social, però no perquè mirin pel nostre confort, sinó per mantenir aquest sistema i estalviar-se la revolta; ens han de mantenir lobotomitzades i fent circular els seus diners amb el consumisme i la producció com a leitmotiv.

Que tot això passi és culpa de l’actual sistema dominant o bé de l’esquerra anticapitalista? La classe treballadora sempre ha de quedar exonerada de les seves obligacions socials i morals? Quin és el nostre paper en el recular de la seva por i ignorància? Nosaltres com a militants, quan pensem que fem tot el que podem, hauríem d’avaluar els resultats i les respostes generals immediates, perquè és d’acord amb la immediatesa que sovint han sorgit les revoltes populars, i feina nostra planificar l’eina de la vaga. Cau la proposta que potser els esforços donarien (més) rèdit si féssim activisme als llocs de treball més que al carrer, sense mormolejar ni «mormonejar», donant resposta a les inquietuds i les necessitats de les operàries mentre fan un descans a la freda sala d’un barracó. L’ANC ho va tenir molt clar quan es va llençar al carrer a fer proselitisme casa per casa.

La nostra millor contribució hauria passat sens dubte per incorporar dins el procés sobiranista, almenys, una proposta ben cuinada de jornada/des de vaga com a superació de la desobediència, doncs si aquest procés l’ha endegat el poble treballador català i no s’ha delegat encara a les elits polítiques del Principat, el proselitisme dels nostres principis i ideals de lluita de classes haurien calat, aconseguint, potser, un percentatge de participació superior a altres vagues, posant a debat públic la conveniència de deixar-se d’emmirallar amb la troika de la UE i delegar el nostre estat del benestar en mans dels nefastos projectes socials i econòmics als quals mai hem deixat d’estar sotmeses.

Perquè em refermo en la idea que ens cal ser molt fortes i conscienciar a les treballadores que un suposat estat principatí ens pot interessar a les classes populars per a apuntalar consideracions romàntiques com la preservació i potenciació de la llengua, la identitat i la cultura mil·lenàries, perquè les nostres contribucions individuals o col·lectives portin la nostra senya i signatura internacionalment com una finestra directa a les nostres aportacions culturals, esportives, científiques, tecnològiques o polítiques entre moltes altres; però mai ens durà, per si sol, i en aquesta mateixa conjuntura globalitzada del capitalisme, a disposar d’un país lliure d’explotació i discriminació.

Les treballadores catalanes no som cornudes, no venim d’una relació lliure i consentida; ens van agafar per l’ànima i ens van violar per davant, per darrere i per l’orella, però en canvi sí que paguem el beure, perquè sí que som una colònia. Per tant, la ruptura democràtica amb Espanya no es tracta d’un divorci, no és la separació d’una unió pactada, volguda i consentida. No som Escòcia, en el nostre cas no anem a finir un contracte «matrimonial», es tracta de fer fora un intrús, un monstre genocida que va accedir simultàniament a casa nostra a cop de ràtzia per a assassinar, per saquejar, per violar, per torturar; un ocupant que no ens permet exercir cap dret social o nacional i que ens separa de les germanes valencianes i insulars, tot venint d’amputar parts de la nostra persona política de l’altre amic i soci-òpata genocida francès, a imposar-nos les seves lleis, la llengua i els costums de l’amo, empresonar-nos, castigar-nos, fustigar-nos, obligades a servir-los, a cuidar-los i finançar-los les seves incursions imperialistes. Com a contrapartida no en rebem més que destrucció neoliberal, saqueig i l’anorreament de la nostra personalitat col·lectiva i anhels de llibertat sota aquests règims imperialistes espanyol i francès.

Ja no cal parlar-ne més de la VGI en aquest procés sobiranista i de saqueig, oportunitat perduda, de moment. Però a la següent estem obligades a aprofitar-la, tot considerant que una altra crisi capitalista es podria donar en les primeres dècades del funcionament del nou estat català que s’espera; i si tot va com esperem és clar, perquè la llengua i la cultura catalana fora del Principat no resistiran gaire més. Per tant, els pròxims anys són crucials per la reunificació. O nació o mort, perquè això és el que ens espera si no reaccionem com cal: la mort de la cultura catalana constructiva, la mort de les esperances d’esdevenir lliures per la via rupturista pacífica, mort de les oportunitats de desempallegar-nos de la burgesia i el seu imperi financer, la mort del medi ambient, del territori, dels animals, la mort a les esperances de la federació i la reunificació dels PPCC, la mort clínica de la llengua i de la nostra via i aportació específica al món…

Per dignitat nacional i per la memòria de les lluitadores per les llibertats d’aquest poble, cal aprofitar aquest procés per no quedar definitivament engolits per uns estats tan bàrbars i nauseabunds, cal guanyar el referèndum que haurà de fer-se, per la pervivència del Principat, i per recobrar-nos posteriorment en la nostra unitat i no ser destruïts com a poble. Pensem en les aportacions de Fuster i si ens calen aquestes de guia.

Vingui el que vingui, sigui el que sigui i el que surti d’aquest procés, cal resistir, cal lluitar, cal plantar cara, desobeir, cal mostrar-nos dignes i orgulloses com a nació, i per ara, cal treballar-nos i defensar el referèndum definitiu i les seves urnes, sigui davant les armes d’imposició i atac espanyoles que siguin, si cal, parlant el llenguatge de l’opressor, la dignitat no passa pel pacte polític «a desaparèixer» ni per la floreta enfront del canó.

Reflexionem-hi, perquè no hem sabut aprofitar novament la greu situació d’enderrocament dels serveis públics, de pobresa i exclusió social que podien haver servit com a germen per poder guiar a les classes populars a plantejar-se l’anàlisi de la conjuntura d’aquest saqueig malgrat els esforços de moviments socials especialitzats i organitzats en plataformes específiques que treballen sobre algunes de les conseqüències d’aquest robatori fet passar per crisi. No hem acompanyat suficientment els sentiments de frustració, d’odi i indefensió social d’un gran nombre de catalanes víctimes d’aquest sistema cap a una revolta organitzada, i no s’ha fet perquè moltes de nosaltres encara pensem que la casserola i la protesta puntual no són expressions ni eines balmades. Trobo a faltar l’actitud de valor en les accions polítiques que hauria d’acompanyar els ideals revolucionaris, que no la localitzo en la militància més formada i si en canvi en les treballadores amb les quals he coincidit en les diverses feines precàries que he anat realitzat, que n’està molt menys o bé en fase desalienant sobre alguns dels aspectes polítics i socials que més influeixen en el seu dia a dia, però amb una personalitat forta i marcada per la resistència vital a aquest món construït a base de sang i psicopatia.

 Per la reunificació federal dels PPCC necessitarem la independència del Principat, i pel socialisme necessitarem molt de valor i coratge per la lluita en majúscules, però seguem-nos a analitzar la conjuntura històrica i material abans, perquè situacions com les que estem vivint triguen molt a repetir-se si no l’accelerem nosaltres mateixes des de la revolta, i per començar-la cal acostar-se a les treballadores més que esperar-les als casals i ateneus per tal de proposar la conveniència imperiosa de la mare de les vagues.

Toni Teixidó és mestre, militant de la CUP i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya