Diari d’una “cupaire”

S’apropen les eleccions a Catalunya, i començo a sentir pels mitjans de comunicació un xic…un tal David Fernández… hi paro esment perquè a Reus, des de fa un any, un altre David, en aquest cas un tal David Vidal, ja és a l’Ajuntament fent de regidor en nom de la CUP, unes sigles que la gent va traduint a mode d’intuïció… Candidatures d’Unió Popular, Candidatures d’Unitat de Persones,…i que a mesura que els mitjans en van parlant, se’n treu l’entrellat… la CUP, Candidatura d’Unitat Popular.

La gent, en converses de vermut a la plaça del Mercadal, en parla de la CUP, -…ja està bé… aires nous-, però sobretot, amb aires de supèrbia i un cert paternalisme, en fan comentaris com -…aquesta jovenalla, però, són massa idealistes i, sobretot, radicals… és clar, aquests tallats rapats, aquests serrells de les noies, aquestes arracades, i els texans i les xiruques,...- (aquesta gent deu pensar que a la CUP no s’hi accepten ni persones jubilades ni persones majors de 35. Malament, aquestes etiquetes no juguen gaire a favor de la CUP.)

En el meu cas, però, tots aquests tòpics no em frenen perquè m’hi apropi. Durant la campanya de les eleccions del 2012, ens arriben veus (bé, ara més que veus, whatsapps, tuits i entrades al facebook) demanant que es necessita gent per formar part del “batalló electoral” (ara, després de dos anys, ja ho tinc més clar,però en aquell moment em sonava massa guerriller, tot plegat). Per al batalló, busquen persones per enganxar cartells, fer bustiades i presència als carrers de la ciutat.

Entre els amics, les amigues, persones conegudes, n’anem parlant i al final ens decidim. Un dimecres a les nou del vespre, l’Àngel, la Núria i jo ens apropem al Casal Despertaferro perquè hi ha una reunió per organitzar la campanya electoral. Dinamitzen la reunió un senyor amb el cabell gris i ulleres, i un noi, amb el que hi he parlat alguna vegada i que el conec perquè treballa a la biblioteca de Salou, ciutat d’on provinc. Aquestes dues persones, a dia d’avui, ja són persones conegudes, i fins i tot, estimades, el mestre Ribas i l’Abel.

Sí, perquè des d’aquells dies en què fèiem rutes nocturnes amb cotxe per enganxar cartells ben entrada la nit, ha plogut (no sé si molt o poc, però ha plogut) i, ara, ja em trobo de forma habitual, no només amb en Ribas i l’Abel, sinó amb el David, l’Edgar, l’Àngels, l’Alfons, la Susanna, els Xavis (el M. i l’A), la Pili, la Mariona, l’Albert, el Sisco, el Salvador, la Montsant, i altres persones que van i vénen setmana rere setmana.

Pot semblar estrany que un grup de gent dediquem els divendres a reunir-nos al Casal a les 8 del vespre,…un divendres, ….uf…. però si els divendres són per desconnectar després d’una setmana intensa (us tinc respecte a les persones que encara treballeu dissabtes i diumenges). Les assemblees comencen a les 8 del vespre i fins que s’acaben…haurien de ser les 10 però hi ha dies que a les 11 de la nit encara donem voltes a diferents opinions i ens discutim per arribar a consensos. Moltes vegades de manera lleugera, altres de manera difícil i tensa, passem revista a la vida intrèpida i, molts cops trepidant del David i el Xavi a l’Ajuntament. Parlem dels temes que prèviament s’han anat tractant a la Comissió de TiS que es reuneix els dimarts al vespre. L’Edgar i l’Abel ens passen informació de les AN i AT a les quals assisteixen amb assiduïtat. El Xavi A, de manera vehement, exposa punts que s’han discutit a l’assemblea de l’ EIR i de l’EIC. Totes aquestes sigles, que, ara per ara, no vénen al cas, corresponen a un conjunt d’espais que ens omplen les nostres agendes de reunions on, amb molt de gust, hi participem perquè tenim ganes de capgirar Reus.

Avui és 31 de desembre, i això voldrà dir que una gran majoria de gent farà valoració de l’any passat i començarà a pensar a fer propòsits per l’any que vindrà (esperem que alguns alcaldes, alguns regidors i regidores també facin valoració del mal any que han fet passar i facin nous propòsits per tal de posar-hi remei, … però deixeu-me ser escèptica…crec que no passar… Tranquil·litat, ja hi som la CUP per fer-los conscients de les seves grans “cagades”). Nosaltres, la gent de la CUP, la gent que ens reunim els dilluns, els dimarts, els dimecres, els dijous, els divendres, i que, fins i tot, realitzem assemblees plenàries els caps de setmana, farem valoració de l’any i, sobretot farem recompte, amb molt d’humor, de les hores que dediquem a debatre i a discutir per tal de prendre consciència del que som, d’on som i, principalment, de l’objectiu al que volem arribar.

Ja us dic que jo, la Marta Llorens, també valoraré, meditaré i reflexionaré el perquè sóc a la CUP. Però, més ben dit, la reflexió la puc dir ara, la puc escriure ara. Sempre he tingut inquietud política. He crescut amb aquesta inquietud des de ben nena gràcies a la contínua verbalització que n’ha fet el meu pare mentre he viscut a casa seva. Sempre m’he considerat independentista (us he de confessar que no ha estat fàcil en un entorn hostil com el de Salou), també, des de sempre, el meu tarannà és “esquerròfil” com m’he sentit dir amb menyspreu d’alguna persona amb la que m’he topat al llarg d’aquests anys. I, com no, em considero, sense aires de falsa modèstia, una persona sensible amb les causes socials i perdudes. Aquests trets, a mode de lectura superficial, podrien descriure alguna altra persona vinculada a algun altre partit polític amb ganes de satisfer aquesta ideologia, però en el meu cas, són característiques que m’han fet apropar a la CUP.

M’hi sento còmoda i escoltada, m’hi sento útil, m’hi sento estimada, m’hi sento compromesa i, a la vegada, sento perplexitat de la quantitat de feina que l’assemblea, amb el David i el Xavi a l’ajuntament, fem i que hem de fer i, sobretot, del que ens queda per fer.

El grup del whatsapp treu fum quan hi ha alguna declaració que ens indigna, quan hi ha algun esdeveniment al qual hi hem de fer front. D’un dia per l’altre, hem d’escriure articles per reforçar rodes de premsa a favor o en contra d’opinions i injustícies. És qüestió de poques hores quan el David i el Xavi han d’assistir a 5 reunions en un sol dia, i també, és qüestió de poques hores quan persones de l’assemblea aprenem a defensar opinions davant dels mitjans de comunicació amb una mínima experiència d’oratòria. És que a la CUP, entre totes ho fem tot, tenim consciència de treball en xarxa i de compromís, tenim consciència que hem de generar un discurs honest, i per tant, abans també ens passem hores i hores creant debats a les diferents trobades o escrivint un nombre interminable de correus electrònics per arribar a un consens ferm i coherent.

Serà dia 1 de gener i compte enrere cap a les eleccions municipals d’aquest maig del 2015. Però un compte enrere que ja fa mesos que portem cronometrant. Ja hem fet reunions obertes a la ciutat per començar a treballar el programa electoral, ja hem format més Comissions per treballar la Campanya (afegiu, doncs, més comissions a les comissions ja existents i feu comptes; resultat final d’una suma encara més elevada d’hores de reunions i de cansament però també més hores de debat, de motivació i de creixement personal).

Jo estic creixent, estic aprenent, estic coneixent i estimant persones que valen molt la pena perquè, per damunt de tot, són honestes (adjectiu amb poc corpus d’aparició malauradament en els nostres dies).

Persones que VOLEN CAPGIRAR-HO TOT, ENTRE TOTES TOT!!!

Tot aquesta reflexió l’escric amb els saforencs Zoo de fons…

Pero hui ja passe del drama,
vull tocar el foc, sentir que crema
Jo tinc set de vida, no de fama
no vull que un error siga un problema
Però hui ja passe del drama
l’auto-compassió és una condemna
Jo tinc set de vida, no de fama
no vull ni la reixa ni la pena..

Bon any i seguim la lluita!

  Marta Llorens és membre de la CUP Reus