Podemos, ruptura, i Països Catalans

Em sap molt de greu veure com s’ha esfumat una alternativa engrescadora a l’Estat Espanyol com allò que va representar en el seu moment la formació de Pablo Iglesias: Podemos. Després d’aquella gran embranzida del 15M, de l’increment i la visualització de xarxes de solidaritat actives per una vida digna, la lluita eficaç i permanent contra els desnonaments, la denúncia contra tota corrupció provinent de partits polítics, el rebuig a la privatització dels serveis públics,etc.; ara veig com torna el fantasma de Suresnes (sí, aquell congrés del PSOE poc abans de la mort del Dictador on Felipe González, RucGALcaba i altres joves donaven un colp d’estat dins el partit fent una renúncia al marxisme i a la possibilitat de ruptura amb el règim, sense condicions ni continuismes) dins de Podemos i ho ha anat desmuntant gairebé tot.

A continuació exposaré, per punts, aquells temes que personalment m’empipen i alhora m’inquieten sobre aquesta nova formació, per a què vosaltres pugueu extreure les vostres pròpies conclusions o fer-hi qualsevol aportació, que serà sempre benvinguda:

Algunxs militants i seccions de Podemos, reconegudes com a membres o antics col·laboradors de plataformes feixistes i/o espanyolistes:

Serà degut a aquesta manca de personalitat i claredat ideològica la causa d’aquest fet?

Lerrouxisme:

- http://www.directe.cat/noticia/378502/lerroux-era-un-bon-home-al-costat-de-podemos
Si fem memòria d’aquell Partit Radical d’Alejandro Lerroux (1864-1949), hi trobem punts en comú: l’essència republicana progressivament més conservadora i espanyolista disfressada d’oposició als oligarques (el que ara Iglesias en diu “casta”), que acollia aquell discurs de relacionar les elits (burgesia) catalanes com a causa de moltes de les misèries de la classe treballadora catalana, enforquillant catalanisme (de resistència) amb nacionalisme de dretes, i obrint per tant una escletxa fictícia i evidentment interessada entre reivindicacions nacionals i classes populars. Tracten l’independentisme català com un capritxet d’ERC i CIU menystenint l’ànsia de transformacions socials que exigeix una bona part de l’independentisme actual, més enllà d’aquestes dues formacions.

Que per CiU el procés sobiranista pot ser una cortina de fum per amagar les polítiques privatitzadores ja ho sabem, no cal que ens vingui des de Madrid el sr. Iglesias a recordar-nos-ho. Portem prou anys lluitant per la independència com per a saber qui ens va enfonsar en l’autonomisme i en la marginació de la nostra causa alliberadora. Sabem identificar les estratègies que utilitzen uns i altres, i és per això que estem en aquest vaixell camí a Ítaca, per arribar-hi sent conscients que no volem una illa amb les mateixes cadenes que hem patit dins d’Espanya com a classe.

No ens definim ni a l’esquerra ni a la dreta”:

Perquè amagar els termes classe treballadora, patrons, banquers, socialisme, capitalisme…? No sóc cap amant del llenguatge poc proper al poble, aquell que està farcit de tecnicismes que a sobre no aporten res que no sigui palla per demostrar lo cultes que podem arribar a ser. Però coi, s’ha de renunciar a dir les coses tal com són? No crec que per utilitzar aquests termes caiguem en l’ortodòxia eh! Com tampoc suposo que aspirem a recollir vots a través de la ignorància, fruit de la desesperació, o la tirada que té aquest partit a través dels mitjans oi? S’ha de tindre en compte que si anem per aquest camí, existeix el perill de caure en la confusió d’una gran part dels seus votants, i per tant, aquell “ni derechas ni izquierdas” de Primo de Rivera pot ésser compatible amb moltes lectures sobre els principis de Podemos. Espero, tant de bo, que sigui un aspecte que vagin rectificant amb el temps sense que sigui massa tard. Si no, ja sabem quin serà el seu destí en pic palpin poder institucional: escissions, confusions, picabaralles. I que consti la meva intenció no és enterrar-los abans d’hora.

Precisament no s’hauria d’articular i nodrir políticament tot el sorgit del 15-M? En principi, la gran suma de joves i treballadors indignats havia de dur a la consolidació d’una consciència de ruptura dràstica d’aquests sectors (els nostres) amb el sistema establert, però si des de Podemos es fan propostes com ara la “promoció del protagonisme de la petita i mitjana empresa en la creació de llocs de treball com a mesura per acabar amb l’atur”, o s’opta per la “reorientació del sistema financer per consolidar una banca al servei del ciutadà i la petita i mitjana empresa” en comptes de parlar de nacionalitzacions, doncs anem ben apanyats. Si per connectar amb la població cal emprar un vocabulari confús per tal d’evitar la falsa dicotomia ‘dreta-esquerra’, que s’atenguin a les conseqüències. Les reivindicacions contra el capitalisme i contra tot allò que hem sofert fins ara, han de ser clares i sense renunciar al socialisme com a alternativa. Em pregunto si realment aposten per una esquerra unida de masses, revolucionària i anticapitalista.

Experiència?

Quina experiència té Podemos? És aviat, de moment cap ni una, encara no n’hem tingut l’oportunitat. No he vist la seva feina a cap municipi, a cap barri, només conec allò que veig o llegeixo als mitjans. Cal tenir en compte que només s’han presentat a les eleccions europees.

A mi el lema “que no nos representan” no m’aporta res de nou venint d’un partit que tampoc té cap recorregut per jutjar. Això ja ho veurem amb el temps, i espero sincerament, que em sorprengui i canviï cap a una bona direcció, més embrionària, tal com la vam conèixer. Però de moment, sigui quina sigui la direcció que adoptin, que l’exerceixin a Espanya: als Països Catalans ja tenim alternatives. Coneixem millor la nostra realitat els mateixos catalans; no ha de decidir cap assemblea nacional amb seu a Madrid les decisions que aportin els seus nuclis a cada regió on tenen representació, sigui aquí o a Euskal Herria. De sucursalismes ja n’hem tingut i en tenim de la mà del PSC, PP, etc.

Inicialment, jo m’alegrava molt de veure que Podemos obtindria bons resultats a l’Estat Espanyol. Me n’alegro pels espanyols. Però aquests, malgrat mostrar un perfil obert, plural, democràtic com deien inicialment…com és que ara em volen seguir retenint a la força? Perquè Pablo Iglesias ens repeteix frases com les de Rajoy o Pedro Sánchez dient-nos que la sobirania rau en la voluntat de tot el poble espanyol? I que per tant els catalans no tenim dret a apostar per l’autodeterminació lliurement?

Sincerament, crec que treballarà amb més coneixença de causa una candidatura d’àmbit de treball local o regional que no pas quelcom supervisat des de Madrid, sense cap experiència aquí, i que inflat pel mass media [La Sexta, Cuatro (Grupo Prisa, Mediaset de Berlusconi, Grupo Atresmedia...] que hi ha darrere no em deixa pas tranquil.

Només es diferencien de la CUP perquè “no són independentistes”:

Segons l’entrevista a Rac1 al líder de Podem a Catalunya, Marc Bertomeu: “Podem… “ens diferenciem de la CUP en què no som independentistes”. D’acord, això m’ha quedat prou clar. Aleshores, sense ambigüitats, podríem dir que esteu a favor de legitimar la situació actual d’ocupació espanyola, és a dir, aposteu per la unidad.

Vistos els resultats d’allò que he anat comentant pel que fa a polítiques socials, de moment em quedo amb el que he vist per experiència a la meva pròpia ciutat, on he comprovat la utilitat que ha tingut el meu vot. Almenys veig que es fan els deures malgrat la poca representació pròpia de les formacions que es presenten per primera volta al municipi, i que la corrupció hi pot seguir però hi ha una mirada atenta que no li permet dormir plàcidament com abans, i que a poc a poc, malgrat la marginació soferta i les pedres del camí, s’avança sense fer un pas enrere.

Per acabar aquest punt us deixo aquest enllaç de l’Observatori Polític de Catalunya pel que fa a quin tipus de suport tenen tant la CUP com Podemos i què els diferencia a tall estadístic. Prou interessant:
http://observatoricat.wordpress.com/2014/11/04/cup-vs-podemos-animes-bessones-o-no-tant

Pablo Iglesias es declara patriota espanyol

http://www.directe.cat/noticia/377655/pablo-iglesias-es-declara-patriota-espanyol

El reduccionisme emprat en aquesta mena d’argumentacions populistes, inevitablement em recorda a aquella pregunta infantiloide i mal plantejada que teníem entre els cercles militants quan érem adolescents, del típic “Què prefereixes, una Espanya roja/socialista –amb els PPCC inclosos dins el marc espanyol-, o una Catalunya lliure però sota el paraigua del capitalisme?” Evidentment vull, com a internacionalista que em considero, una Espanya i una Catalunya socialistes i sobiranes, com també vull que així ho sigui a la resta del planeta, posats a triar. Per tant, no fotem, i no permetem que la nostra lluita l’estiguin equiparant únicament a una maniobra de la burgesia catalana (ostres, però aquesta no representa a La Caixa, Banc Sabadell, i un bon etcètera que està en contra de la independència?) com ja diu l’ABC o La Razón.

Jo aniré de la mà dels espanyols, portuguesos, francesos, flamencs, bolivians, kurds, i de tots els pobles del món cap a la justícia social i contra l’opressió del capitalisme i els seus derivats feixistes i imperialistes. Però a casa meva que em respectin i em deixin treballar.

La nostra terra, les nostres llibertats.

 Quim Puigdemunt és militant del SEPC de la Universitat de Lleida