Xerrada a Reus: Ramon Claret, resistir és viure

27 novembre 2014
20:00to22:00

Dijous 27 de novembre, a la sala d’actes de l’Arxiu de Reus (c. Sant Antoni M. Claret, 3) a 2/4 de 8 del vespre, dins el cicle “Testimonis, memòria d’un passat recent” organitzat per l’associació Carrutxa, i presentació a càrrec de Joan M. Rosich.

La biografia de Ramon Claret Gual (Òdena, 1919 – Reus, 2005) és la d’un de tants militants de base de l’anarcosindicalisme, no és excepcional, però si representativa: com ell, molts homes i dones van posar en perill la seva vida lluitant, en moments molt difícils, contra el feixisme, van patir presó i es van mantenir fidels als seus ideals.

La sort és que molts anys de relació personal, de vinculació comuna a moviments socials i culturals, ens han deixat un testimoni valuós de la seva experiència, que ens apropa una història menys coneguda que la de personatges singulars o polítics que van fer fortuna, però que ens explica com el poble s’enfronta a les dictadures, com les xarxes de solidaritat permeten sobreviure a la repressió i com, tancada una etapa, mai es pot deixar de lluitar contra la injustícia.

Català, anarquista sense ortodòxies, independentista per un món de pobles lliures, amb aquesta xerrada volem aportar algunes pinzellades d’una vida que, de ben segur, permeten reflexionar també sobre el present.

Apunt biogràfic sobre Ramon Claret Gual:

El 26 de novembre de 2005 moria a Reus el militant anarcosindicalista Ramon Claret Gual. Havia nascut el 31 de desembre de 1919 a Òdena (Anoia).

Encara que son pare era pagès, ben aviat entrà en contacte amb el món industrial de les fàbriques tèxtils. El 1934 conegué gent del Bloc Obrer i Camperol (BOC) i participà en els comitès propresos, acostant-se ideològicament al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). El seu germà gran era activista d’Estat Català i havia estat detingut arran dels fets del 6 d’octubre de 1934.

L’aixecament feixista de juliol de 1936 l’agafà a Barcelona i lluità als carrers de la capital catalana. En plena revolució, quan la major part dels sindicats autònoms de l’Anoia entraren en la Confederació Nacional del Treball (CNT), s’afilià a aquest sindicat anarcosindicalista, militància que mai ja no abandonaria. Després d’unes setmanes fent propaganda a favor de les col·lectivitzacions, l’agost de 1936, falsejant l’edat, marxà voluntari al front enquadrat en la Columna Taverner del POUM.

Al front d’Aragó prengué part al setge d’Osca, als combats de Casetas de Quicena, Estrecho Quinto i Monte Aragón, a la presa de Siétamo, etc. Acceptà la militarització de les milícies, però ben aviat es desenganyà d’aquesta mesura, encara que arribà al grau de tinent de l’Exèrcit Popular. Amb la dissolució de les milícies del POUM, fou destinat a Vic, on va fer d’instructor. Més tard fou enviat a Andalusia, en el 23 Cos de l’Exèrcit, sota el comandament de Francisco Galán. Com que a la seva unitat dominaven els comunistes, demanà el trasllat i acabà en una divisió especial (71 Divisió Motoritzada del Sector Centre-Sud), on hi havia majoria de cenetistes.

La derrota republicana de 1939 l’agafà a Sonseca (Toledo) i amb membres de la seva unitat aconseguí passar els Pirineus. En 1940, quan els alemanys envaïren França, decidí retornar a Catalunya, però en arribar fou detingut a Dosrius per la policia franquista i tancat a la presó Model de Barcelona. Jutjat el 26 de maig de 1943, fou condemnat a 30 anys de presó i destinat al penal de Torelló.

El 1944, durant un trasllat carcerari, fou alliberat per un grup d’acció llibertari. Des de França retornà a Catalunya, on fou novament detingut, aquest cop amb documentació falsa a nom de Ramon Vidal Martínez. Després d’un temps a la presó de Cànem, al Poblenou barceloní, fou alliberat amb l’obligació de presentar-se immediatament per anar a fer el servei militar i, evidentment, fugí de bell nou cap a França.

Amb sa companya, Teresa Tarràs, i altres companys formà un grup d’acció d’afinitat, desvinculat orgànicament de la CNT, que actuà a una i altra banda dels Pirineus. A Catalunya el grup va fer costat les famílies dels presos i la gent que s’hi amagava, alhora que recaptaven diners dels empresaris per cobrir les despeses. Col·laborà amb militants de diverses organitzacions (POUM, catalanistes, etc.), però mai amb el comunista Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

El 1946 fou detingut, sota el nom de Ramon Tarràs, després d’un tiroteig al carrer barceloní de Còrsega que el deixà ferit; portat a l’Hospital Clínic, passà a la jurisdicció militar sense anar a comissaria. En sortí de l’hospital, fou tancat a la Model i després als penals del Dueso, Santander, Yeserías i Alcalá de Henares, presons on conegué molts activistes llibertaris. Mentrestant la policia seguia buscant Ramon Claret.

El 1954 fou alliberat i per seguretat marxà a Reus, on mantingué una bona amistat amb Alexandre Simó (Sandi), que havia conegut a la presó. A Reus conegué sa futura companya Lluïsa Gómez, filla d’Eulogio Gómez, militant confederal. A la capital del Baix Camp muntà un taller d’ebenisteria, on hi treballaven companys que sortien de les presons fins que aconseguien diners per establir-se o marxar a França. Després treballà, fins a la seva jubilació, en una fàbrica de mobles.

Després de la mort del dictador Franco, en 1979, pogué recuperar el seu nom vertader. A finals dels setanta entrà en contacte amb joves que reorganitzaven la CNT a Reus i amb els quals col·laborà estretament. El 1984 sa companya Lluïsa morí.

Els seus últims anys estigué afiliat a la Confederació General del Treball (CGT), col·laborà en entitats solidàries (ONG Igman) i en associacions culturals (Carrutxa), alhora que col·laborà amb articles d’opinió en la premsa local. El 19 de juliol de 2004 va participar en una sessió d’història oral a l’Arxiu Històric Municipal de Reus sobre les seves vivències de 1936. El 2005 un grup d’amics reusencs publicà una selecció dels seus articles sota el títol “Del passat neix el futur. Deu anys d’escrits”.

Tags: ,