Contra les bones intencions, la bona fe, el coleguisme i les respectives conseqüències polítiques

Darrerament, participant dels debats que comporta la militància, de les lectures que aquesta comporta i analitzant les conseqüències d’aquests; he vist que bona part de les companyes encara caiem ens els errors de fer política de “bona fe”, de “bones intencions”, de coleguisme fins i tot, i no sabem diferenciar cap de les relacions que anem establint. Cosa que inevitablement comporta sovint a males praxis militants.

Es evident que les bones intencions en la política han de ser un dels motors que motivi a les companyes a iniciar-se en aquest fangós món de la militància, també es evident que les ganes de crear entorns amigables i fins i tot desitjablement de “colegueo”, també són motius que ens fan iniciar projectes militants. Això però, ha de ser en les fases inicials dels nostres projectes i això no té perquè ser una tendència que s’hagi de reproduir durant tota la construcció d’espais revolucionaris. És més aquesta forma de pensar i d’actuar, porta a la llarga i sense que en siguem conscients a situacions de corrupció -entenent corrupció com a “trafic amb els nostres principis”-, de favoritismes, de poca discussió política, d’individualismes, fins que acabem atorgant poder aquelles que més be cauen (encara que abracin a l’enemic) o millor manipulin (o ho intentin) per a imposar les seves tesis en els espais polítics.

El món real, el que hem d’analitzar i estudiar per tal de modificar, està basat en un forma de fer motivada en els interessos personals, econòmics, polítics, geoestratègics… i les bones intencions i la bona fe queden en un plànol secundari; com és obvi, els nostres projectes és nodreixen de gent que ve del complex món real i aquestes es mouen (i ens movem) per interessos, com la resta, no som extraterrestres, no som robots, som humanes que participen d’espais anticapitalistes, per tant reproduirem errors del pensament burgés, postmodern, masclista i fins i tot espanyolista. I per tant, militar en un col·lectiu revolucionari no es garantia de “bones conductes”, sinó que comença a ser-ho.

Paraules com “confiança”, “militància” o “compromís”, no les podem analitzar com a blancs o negres, sinó com a processos, processos en construcció permanent i que en qualsevol moment degut a males construccions col·lectives o interaccions amb altres àmbits que en formem part (espais d’oci, grups d’amigues, al curro, amb la família…) és poden aturar i agafar rumbs diametralment oposats. Per exemple, la confiança vers una altre persona és un procés, pensar que “es confia” o “que no es confia” en termes absoluts i aplicar la lògica matemàtica a un procés social comportarà errors fatals, és més honest i correcte prendre la confiança com un procés, puc confiar en una companya que està en una assemblea planificant un acció contundent i en canvi no confiar en que aquesta la la faci, ja que degut a la seva poca experiència desenvoluparà un seguit de pors i potser ens posa en perill, però ni tant sols aquesta situació es immutable, sinó que si anem desenvolupant be la nostra feina, aquesta persona i qualsevol altre podrà, si vol, participar d’accions d’aquestes característiques; tot el contrari d’una política de bona fe o de bones intencions, qualsevol podria venir a fer l’acció (l’important és més que ella vulgui que no una certa seguretat de que pugui) i estressar-se en un moment de tensió, que vingui la poli i ens detinguin a totes, això torna a no ser una afirmació immutable, ja persones amb més experiència, també es poden estressar i que ens enganxin; per tant no parlo de que unes siguin millors o superiors que altres, parlo d’honestedat i de processos. Sovint no entendre la realitat en moviment i veure-la en format fotogrames un a un, ens porta precisament a aquesta classe d’errors.

Paraules com independentista, socialista, feminista, tampoc les podem analitzar com a fets absoluts en el nostre dia a dia. Per exemple, en la categoria ideologia som feministes; però en el dia a dia som “feministes en construcció”, una no naix feminista (tot el contrari ens eduquen per ser masclistes) ser-ho és un procés, i això no trau que alhora de posicionar-nos hem de dir categòricament que ho som, però alhora de fer anàlisis polítics hem d’afirmar que ens estem construint col·lectivament com a feministes i que per tant, la bona intenció de dir-nos-ho no serveix, sinó, no hi hauria violència de gènere en el sí de l’EI, no hi hauria comentaris masclistes o homòfobs, etc. La coherència extrema i el puritanisme, són per a les religioses; per a nosaltres la lògica dialèctica i el materialisme.

Nosaltres volem construir una nova societat, on imperi una nova ètica, han de ser els criteris d’aquesta nova ètica en construcció els que ens guiïn i no pas ser més o menys amiga d’aquella, tenir o no una relació sexo-afectiva amb aquella, que ens caigui més o menys malament o be, etc. No fer-ho és perillós i és sotmetre processos col·lectius a relacions individuals. Això té els perills ja esmentats i a banda s’auto-reprodueix, obligant a les noves militants a sumar-se a aquests rols o auto-excloure’s. No podem deixar mai de banda que els que ens uneix són uns criteris i objectius polítics i en base a això construirem les nostres relacions i no viceversa. Està clar que estic fent una abstracció d’aquestes qüestions, perquè en la seva concreció en el dia a dia, és impossible separar-ho, ja que el subjectivisme existeix i existirà i precisament som els subjectes les que construïm les relacions. És una qüestió de tendències i la meva aposta és la que he anat descrivint en la que el que ens ha de guiar ha de ser la nostra ètica revolucionària i els nostres objectius polítics col·lectius.

Certes corrents que intenten argumentar i ja de pas colar les seves nefastes posicions polítiques apel·lant a una falta d’empatia, companyerisme o emocionalisme els hi diré: a) que sí, que sovint som mancades d’empatia o de companyerisme, i que ses cert que això afecta les nostres relacions humanes i les complica, per tant afecta sí o sí als nostres projectes polítics, però be) això és degut a una manca de reflexió política col·lectiva, a una manca d’anàlisi brutal, a una manca d’estratègia, tàctica i direcció política, a una total desviació dels nostres objectius polítics i la nostra praxis social i en definitiva es un problema polític, que té conseqüències polítiques i que s’ha d’afrontar col·lectivament des d’una perspectiva política. No som col·lectius d’auto-ajuda personal, som col·lectius revolucionaris que ens ajudem mútuament.

I ho torno a deixar anar, sabem que no som pedres ni estem fets de pedra, que som de carn i ossos i que tenim sentiments, que aquests indestriablement modifiquen les nostres conductes, militants també, i que el “nostre pa de cada dia” són les relacions socials entre subjectes socials amb sentiments, per tant que aquestos indubtablement modificaran aquestes relacions.

Es per això, que arribem a la conclusió que tot allò que construïm ha de tenir un marcat caràcter col·lectiu lluny de personalismes i individualismes, de fet només així podrem deixar de banda les bones intencions i el coleguisme i canviar-ho per les intencions polítiques, i encara més “per quines intencions polítiques”, vaig citar en un article fa temps al polític burgés W. Churchill on deia que “en política no hi han amics ni enemics, sinó interessos polítics”, entenent que la nostra política també forma part i està impregnada de la política burgesa i malgrat que ens agradaria poder negar aquesta cita, no podem fer-ho i hem d’assumir-la com a tal i que com a tal ens anirà apareixent contínuament en el nostre camí polític. No podem caure en l’error tant lamentable de “no hem de caure tant baix com ells” sense debatre abans qui ha decidit que és alt o baix, que es caure o que es aixecar-se i en quin context s’esta reproduint l’acció determinada que ens “fa caure tant baixos”.

No estem aquí per a fer amigues, tot i que en farem; no estem aquí per a follar, tot i que follarem; no estem aquí per a passar-nos-ho be, tot i que ens ho passem molt be; no estem aquí per sortir en cap foto, tot i que hi sortim sovint, no estem aquí per ocupar cap càrrec, tot i que n’ocuparem, no estem aquí per a ser o erigir líders, tot i que ho serem o n’erigirem. En definitiva no venim ni de males ni de bones, estem aquí per construir una societat comunista, feminista i internacionalista, i això passa -tot i que cadascuna siguem persones socials amb històries personals diferents alhora que similars- per construir el pensament de forma col·lectiva, i això és només possible militant o participant activament en organitzacions o espais revolucionaris, on debatem i estudiem col·lectivament, tractant-nos de companyes a companyes que establim relacions igualitàries en base a uns objectius polítics revolucionaris.

  Santi Fortuny, membre del Casal Popular Sageta de Foc i d’Endavant (OSAN) Tarragona