Història d’esport i precarietat laboral juvenil

Aquest passat dissabte vaig viure un dels episodis més tristos en una carrera esportiva. En una jugada fortuïta un company d’equip, el Dani, va saltar i en posar el peu a terra li va marxar el genoll del lloc. Els meus companys de banqueta de seguida advertien “té molt mala pinta”.

El van treure del partit entre cinc jugadors i el van ajeure al costat de la pista, no podia ni estirar la cama. Mentre jo em dedicava a aplicar-li gel a la banda del genoll molts jugadors que escalfaven anaven passant pel costat i preguntant-li com estava, “malament” responia ell “em fa molt de mal”. Un dels jugadors li va fer la pregunta típica que se’ls fa als esportistes “oi que et fa més mal no poder jugar que el mal físic que sents?”.

Si coneixeu mínimament la mentalitat dels esportistes implicats en competicions, sabreu que la pregunta és pertinent. Per exemple, fa poc, lo famós tennista Rafael Nadal va desobeir un munt de recomanacions mèdiques i va decidir jugar amb uns clars símptomes d’apendicitis. En el cas del Dani, els companys que el coneixem sabem tot lo sentit que tenia la pregunta, l’handbol per a ell és una passió, entrena com qui més, té implicada tota la família, mira les estadístiques dels partits i els vídeos per veure en què pot millorar.

De fet, la pregunta semblava, tot i el mal físic que devia patir (les proves que li han fet mostren que segurament té una ruptura dels lligaments encreuats que li pot fer perdre la resta de temporada), d’allò més corrent i amb una resposta més que evident. Per això em vaig quedar força sorprès quan de sobte va dir-me “la feina Òscar, la feina em fa mal. Si ara em truquen per anar-hi, no podré i agafaran al següent i vés a saber si em tornen a trucar”.

Llavors va ser quan vaig pensar que a banda de ser un gran esportista, el Dani és infermer i treballa prou de tant en tant quan l’avisen. Forma part d’un borsí de treballadors que cobreixen substitucions i quan t’avisen, pot ser que et toqui treballar dies, hores, setmanes o mesos, dependent de la casualitat de quina sigui la persona a cobrir. Ell, com tantes altres persones, pateix la precarietat laboral, i… sense cobrar cap sou, ha d’estar sempre disponible per anar a treballar en la salut de tots naltros. Ara que s’ha lesionat, no només no percebrà cap compensació per baixa, sinó que pot perdre el seu torn en un borsí.

La història, és una de moltes altres i segurament moltes altres persones pateixen situacions similars, però he volgut compartir-la perquè m’ha fet vindre prou reflexions. Què més ens ha de passar als joves perquè trenquem les regles de joc d’aquest sistema que no ens permet valdre’ns per naltros mateixos? Per què encara aguantem que se’ns critiqui per la nostra actitud davant el mercat laboral, quan patim tant o més que molts altres col·lectius gràcies als polítics i sindicats majoritaris que van decidir excloure de l’oportunitat de fer la seva vida tota la gent que els venia darrere?

Crec que és important que ens activem, ens organitzem i comencem a ser molts més els qui reclamem el nostre paper en la societat, sense paternalismes, som joves, homes i dones treballadores, precàries i seguirem sent-ho mentre altres mantinguin els seus privilegis.

Mentre ho anem fent, a l’Handbol Riudoms seguirem competint i esperant que el Dani se’ns millori, pugui començar a treballar com més aviat millor i, que en un futur proper el puguem tornar a tindre al nostre costat a la pista. Des d’aquí, li envio una abraçada ben forta!

Òscar-Adrià Ibáñez és jugador d’handbol, afiliat del Sindicat COS i la CUP de Tarragona