9N: avui hem guanyat i demà serà de totes i tots

De bon matí, camí del Priorat, mentre fullejàvem la premsa, vèiem com l’únic que arribava de l’altre costat, de l’Estat espanyol, eren amenaces i més amenaces. Res de nou. I un cop a Marçà, esperant a la sala de les votacions de l’Ajuntament, estava ben clar que la majoria dels presents optaríem pel sí, sí, però encara dubtàvem de si seríem majoria o no. Quan ha arribat l’hora, la sala de votacions era plena i hem votat seguint l’ordre d’arribada. El recompte ha donat el mateix resultat que a la resta de Catalunya: la majoria dels habitants de Catalunya a partir dels 16 anys ha votat independència.

No m’estendré a donar dades perquè són fàcils de trobar i perquè encara que no les vulgueu saber segur que les sentireu repetides mil i un cops. Sí que m’estendré, perquè em ve de gust, tornant a dir que avui, 9 de novembre del 2014, la majoria de la població de les quatre províncies catalunyeses a partir dels 16 anys ha decidit sortir de casa, anar a un col·legi electoral i triar que vol que Catalunya esdevingui un estat independent. Cosa complicada, no? Doncs sí. Però mai impossible si és cap a on porta la voluntat de la majoria. I de moment aixi és.

Davant d’aquest moviment, què pot fer l’Estat? Posar-se orelleres per no sentir-hi no serveix de res. El clam ha superat les expectatives de totes i tots, fins i tot dels optimistes per la banda del Sí Sí. Ja n’hi ha prou de tractar la gent com a menors d’edat o com a inútils, com a persones que no tenim capacitat suficient per decidir què volen, com a gent a qui han enganyat. A partir d’ara, l’únic camí possible ha de seguir allò marcat per la votació. No val negociar millores ni les molles, que ja volem el pa sencer en el que avui es preguntava i en el camí cap al pa sencer que avui no es preguntava però moltes teníem al cap.

I davant d’aquest resultat, què podem fer nosaltres? Aquí la cosa es complica, perquè entre “nosaltres” n’hi ha, quatre gats però hi són, que no han deixat de pensar en pactar, millorar però no trencar, continuar xuclant sense deixar d’esprémer la mamella de la majoria… És així de trist malgrat avui sigui dia de celebracions. Per això cal estar atents i exigir que ningú no s’apropiï de la mobilització d’avui, que ningú en traeixi el significat ni els resultats. I tingueu ben clar que hi haurà qui ho farà, que hi haurà qui ens vulgui avorrir de tant tombar sense arribar a port, que ens vulgui marejar tirant el timó cap a aquí i després tirant-lo cap a allà sense rumb fix…

A partir d’ara i més que mai, cal defensar el procés cap a la independència, empènyer-lo i tirar-lo cap a endavant. Empènyer-lo per canviar-ho tot, perquè podem i perquè ho necessitem. Estem en un escenari de ruptura, de ruptura i trencament amb tot el que hi ha i hi havia i no podem permetre que ens la tornin a jugar les elits, els de dalt, tal com ja van fer a la Transició. No deixem que decideixin per nosaltres, no deixem que negociïn en el nostre nom, no deixem que en treguin partit per a postures que no formaven part del que avui s’ha votat i que només beneficien minories minoritàries.

Ens cal exigir que el camí avanci per aquesta via, la via de la independència, l’espai de trencament que ens ha de permetre aconseguir la plena sobirania personal i nacional, que ens ha de facilitar decidir com volem que sigui la nostra vida col·lectiva sense imposicions de cap mena. No passa cada dia que un tros del món que coneixem es pot reformular de dalt a baix i de forma completa. És ara que ho podem fer. És ara que és l’hora. Per fer-ho només ens cal no tenir por, saber que sempre podem fer-ho millor i, sobretot, tenir ben clar que no hi ha límits per a la llibertat ni per a la igualtat ni per a la solidaritat i que cada un d’aquests conceptes necessita els altres al seu costat per ser complet, per no perdre la seva forma i per aconseguir la seva plenitud.

Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona