L’objectiu d’Obama a Síria és Bashar Al Assad, no pas l’Estat Islàmic

Ja fa temps que els yankees ho intenten de mil maneres. Sempre, amb guerra bruta: mercenaris, finançament de grupuscles extremistes per desestabilitzar nacions sobiranes (talibans, Estat Islàmic, nazi colpistes ucraïnesos, etc), armament químic prohibit, i un llarg etcètera d’estratègies fosques per aixafar als que no volen sotmetre’s al jou imperialista occidental. Però vaja, això no és cap novetat, com tampoc ho és que els nostres mitjans de comunicació públics sempre exerceixin d’arma propagandística de suport a aquells que sota el rostre democràtic deshumanitzen el món per tenir-ho controlat.

Ara veiem imatges que ens escandalitzen sobre el terror que està sembrant l’Estat Islàmic (EI) per tot arreu on passa: decapitacions, mutilacions, violacions…l’horror personificat contra la població civil siriana o kurda.

Però els EUA no volen acabar amb l’amenaça, sinó que volen controlar-la. Està clar que en bona part se’ls hi ha escapat de les mans el gran increment de membres que s’han sumat a l’EI; i ara el que habitualment toca fer és vendre’ns la moto fent-nos creure que son els salva pàtries de les pel·lícules de Hollywood on s’han de sacrificar vides “pel bé de la humanitat”. Però totes sabem que qui està en el punt de mira a Síria és Al-Assad, i que l’exèrcit sirià lliure no és res més que el primer intent fallit de tombar reiteradament al president sirià. De fet, aquests mateixos reconeixen públicament que els seus objectius són enderrocar per sobre de tot el règim d’Al Assad, ignorant el terrorisme de l’EI contra el qual no tenen cap necessitat de combatre. No cal ser gaire llest per veure que són gairebé el mateix.

Mentrestant, i amb el silenci dels nostres mitjans, Eduard Snowden tornava a filtrar informació molesta, revelant que els serveis d’intel·ligència dels EUA, Regne Unit i Israel varen crear aquesta organització terrorista (EI) capaç d’aglutinar i atraure a tots els extremistes del món en un sol indret, emprant una estratègia anomenada “niu de la vespa”. D’acord amb els documents publicats per Snowden, segons aquest “l’única solució per a la protecció de l’Estat jueu és crear un enemic prop de les seves fronteres”.

Aquestes mateixes filtracions revelaven que Abu Bakr Al Baghdadi, líder de l’Estat Islàmic, va entrenar militarment durant un any sencer de manera intensiva en mans del Mossad, a més d’exercir també cursos de teologia i oratòria.

És per això i més, que la nostra tasca com a persones compromeses amb la llibertat dels pobles i contra l’ofensiva salvatge de l’ordre mundial capitalista, ara per ara, és la de donar suport a la resistència contra les mil expressions d’imperialisme, ja sigui a Síria, Iraq, Donetsk, Lugansk, o al Kurdistan.

Ja sabem que en aquesta partida no hi ha sempre una bipolaritat entre bons i dolents, i que Al Assad no és Lenin ni Gaddafi era el Che, com tampoc hi ha una uniformitat ideològica de base revolucionària a les files de les autodefenses de Donetsk i Lugannsk, però el que no pot ser és que la solidaritat internacionalista es vegi entorpida davant de qualsevol d’aquestes maniobres sanguinàries de l’imperialisme per la por d’alguns a defensar processos revolucionaris que no són exclusivament propietat de forces populars únicament d’esquerres o estrictament antifeixistes. La revolució prendrà el color d’aquestes dues línies d’esperança si des del front es tenen clars els objectius de l’enemic de tots els pobles i de tota la classe treballadora: el capitalisme (i les seves expressions més crues: imperialisme i feixisme); i és per això que el nostre posicionament ha de quedar clar, lluny d’especulacions filotiquismiquis de sofà i ordenador pel que fa a qui conforma la resistència en aquests indrets, ja que els nostres compatriotes estan donant la vida contra la injustícia i l’assassinat com vam fer aquí al 1936.

  Quim Puigdemunt és militant del SEPC de la Universitat de Lleida