Feminisme i alliberament animal (III): Recordem el passat i repensem el present per construir un futur just per a totes

Les feministes reivindiquem la injusta realitat que envolta a les dones, la nomenem i la denunciem. Ens veiem obligades a fer-ho, i és en aquest sentit que no ha canviat res, perquè a la pràctica, en l’actualitat, les conquestes ens permeten gaudir de drets que en un passat molt proper ens van ser negats, però mentre no canviïn les societats en les quals vivim, serà el sistema qui decidirà quines de les nostres reivindicacions seran un èxit, marcant així fins on ens permetran seguir avançant en la igualtat formal i legal i en la igualtat real d’oportunitats i tracte.

Ridiculitzar les qüestions que afecten als drets de les dones és una estratègia amb la que s’han obstinat sempre els sectors més immobilistes de la societat. Freqüentment, molts dels problemes de les dones han estat problemes invisibles, des de la “doble jornada” (al treball i a casa) i fins a l’anomenat “sostre de cristall” (barrera no explícita que solen trobar les dones per aconseguir llocs directius a les empreses públiques i privades).

La realitat ens mostra que la invisibilitat i l’abús incessant de la dona emergeix sense descans: fa poc comptàvem cinc víctimes del terrorisme masclista en cinc dies; violacions justificades i protegides pel govern i per part de la societat; joves descontrolades que fan mamades a canvi d’una copa… Perquè el seu cervell no funciona, i creuen que això les fa més populars, més «cool». Són coaccions perpetuades per part del sistema i del mercat que ens converteix en víctimes de malalties com l’anorèxia, que ens obliga a viure en un estat permanent d’inseguretat plenes de complexes, que ens anul·la com a persones, com a dones, i ens transforma en un objecte amb autoritat per a ser manipulat.

Actualment, si això encara és possible, és degut a l’interès econòmic i de poder de certs sectors imperiosos de la societat, per tal d’ocultar la problemàtica i la lluita del moviment per l’alliberament de la dona i, sobretot, perquè el patriarcat i l’antropocentrisme són conceptes establerts i castradors que dominen i impregnen la nostra societat.

El pensament patriarcal estructura el món en una sèrie de dualismes o parells oposats que separen i divideixen la realitat. La relació entre aquests parells d’oposats és jeràrquica i el terme normatiu encarna la universalitat, d’això se’n diu dicotomia. Cultura o naturalesa, ment o cos, raó o emoció, coneixement científic o tradicionalisme, independència o dependència, home o dona, humà o animal. Entesos com a parells de contraris de desigual valor que organitzen la nostra forma d’entendre el món.

La comprensió de la cultura com a superació de la naturalesa justifica ideològicament el seu domini i explotació. La consideració de la primacia del masculí (associat a la raó, la independència o la ment) legitima que el domini sobre el món físic el protagonitzin els homes, i que les dones quedin relegades al cos, al món inestable de les emocions i a la naturalesa.

I s’ha de dir, vivim escanyades per un sistema malalt que ens allunya de la nostra connexió amb la naturalesa i ens manté insatisfetes i infelices per mantenir els seus interessos polítics i econòmics.

Portem masses anys analitzant i plantejant un model que ens permeti entendre les relacions de dominació, explotació, resistència i emancipació entre éssers històricament categoritzats com a “humans” i “animals” en contextos discriminatoris. Ara ja toca la destrucció de la dicotomia home/dona i humà/animal com a problema polític, estructurada entorn del que es denomina especisme antropocèntric i situat en la perspectiva dels moviments animalistes abolicionistes que lluitem per l’alliberament dels animals humans i no humans.

Per tant és molt important entendre que, quan es porta tant de temps pensant d’una certa manera, això ens pot conduir a creure que no existeix cap altra forma de fer-ho, i romanem preses d’aquestes idees que ens incapaciten per reflexionar i canviar, com si aquestes fossin veritats inalterables. De tot això, el que més m’entristeix és que les pròpies dones acceptin i propaguin aquesta realitat, doncs, de forma inconscient, absorbeixen aquest pensament deformi.

No obstant això, espero que ens reactivem, demostrant que som un dels principals motors actuals del canvi social, i que les feministes i les animalistes lluitem a diari per la llibertat, perquè ens l’estimem, perquè ens mou aquest desig d’alliberar-nos i d’alliberar a totes les oprimides.

Perquè de la mateixa manera que la lluita feminista ha estat fàcilment ridiculitzada, l’animalista també sofreix les burles dels opressors i del negadors de la realitat, encara que no siguin capaços de rebatre-la amb arguments sòlids, raonables, justos i ètics. I ja n’estem totes cansades de la història de la dominació, per això crec que és necessari fer memòria i recordar que el moviment feminista revolucionari i organitzat va transformar la societat europea i nord-americana; que les nostres companyes eren víctimes d’una doble discriminació per ser dones i esclaves, i que per aquesta raó, el moviment va fer les connexions i es va vincular amb la resta de moviments socials conjuntament amb el moviment antiesclavista. I així es va desenvolupar una percepció política de l’opressió de la dona, convertint el feminisme en un moviment polític, fent-se seva la lluita per l’alliberament animal al començar a dirigir les protestes i les accions en contra de la vivisecció, entenent que l’abolicionisme és una postura política no excloent que lluita per alliberar a totes les esclaves del sistema.

Per tant companyes, se m’escapa que les feministes actuals no siguin les propulsores del moviment per l’alliberament animal, donant continuïtat a aquesta lluita, la lluita en defensa de les víctimes més vulnerables i més explotades en nombre i forma, que les nostres avantpassades varen fer seva perquè elles si que s’oposaven a tota condició d’opressió i no podien deixar d’actuar davant la massacre, l’explotació i la tortura que pateixen milions d’animals no humans al món.

Com ja vaig dir a l’article anterior, les feministes estem acostumades a pensar en les connexions i, per tant, a actuar sobre els vincles existents entre totes les opressions i discriminacions, i no podem mantenint-nos excloents d’aquesta lluita perquè hem de ser conseqüents i recuperar-la, perquè no podem ni devem justificar o mantenir-nos neutrals davant d’aquesta injustícia, ens hi hem d’oposar, i oposar-se és involucrar-se activament en la seva defensa.

Demostrem una vegada més que l’única reacció raonable és el rebuig total sobre la situació que patim totes les oprimides. Un motor que ha mogut tots elsmoviments socials i polítics revolucionaris al llarg de la història.

Anna Carbonell és militant de l’Hora Violeta, activista de Libera! i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya