El 9 de Novembre votarem i, si cal (que caldrà), desobeirem!

Aquesta sensació constant de notar que “ens la fotran” no deu ser bona, però és que cada dia que passa es veu més clar que allò que algú en diu “els dirigents” d’aquest tros de país només estan a l’alçada d’on sempre han estat, és a dir de la planta dels peus dels amos. Tants anys de reverències als ‘jefes’ els hna fet inútils per mirar-los a al cara i dir que s’ha acabat. No s’hi atreveixen ni tenen ganes d’atrevir-s’hi.

Deu ser això perquè sinó no s’entén com pot ser que després d’un Onze de Setembre multitudinari on Òmnium i l’ANC van fer el que tocava, van estar a l’alçada de mostrar al món i a nosaltres mateixes que som milions els qui volem votar i tant ens fot que sigui legal com que no, perquè per damunt de la legalitat hi ha la legitimitat i aquesta és tan clara que no cal ni explicar-la perquè tot el món mundial l’entén (menys l’Espanya d’allà i d’aquí que com sempre somia imperis on només hi ha persones).

Les que em llegiu ja sabeu que sóc d’Òmnium i no de l’Assemblea i que he estat crític amb els dos, molt crític, però que sé reconèixer errors i de moment el meu error el celebro cada dia que passa. L’ANC i Òmnium estan fent el que toca, preparar un gruix suficient de voluntaris per celebrar un referèndum que ha de ser net, netíssim, que d’embrutar-lo ja se n’encarregaran els altres, i que té espai per córrer perquè precisament el Parlament de les quatre províncies ha fet una llei (que a mi no m’agrada gens perquè les consultes que proposa no són vinculants sinó consultives, però que ara serveix) que permet que votem.

Ara bé, totes i tots sabem que Espanya prohibirà aquesta llei i el decret de convocatòria de la “consulta” del 9N. No cal ser llest per a això. Espanya no és un estat democràtic quan del que es parla és de la seva unitat. I davant d’això només hi ha un camí per votar el 9N i aquest és desobeir. Però alguns dels “representants” dels partits que van acordar el 9N fa dos dies que no paren de cagar dubtes. Que si desobeir no s’ha de dir ara (la Marta Rovira d’ERC), que si parlar de desobediència és un fals debat (l’Herrera d’ICV), que si no estem en l’escenari de la desobediència (Marta Conesa de CDC)… UDC no diu res que deu estar resant que sobretot no passi res…

Em fot perquè pensava que ja no seria així, però només les CUP han estat a l’alçada. Desobediència com a camí per canviar-ho tot. Dit i tornat a dir. Aquest és el camí si no volem més amos i ser, precisament, totes i tots els amos. Segurament això és el que intranquil·litza els “representants” d’aquests partidets. Que amb la desobediència els amos ja no seran els que els manen a ells i ni tan sols ells sinó totes i tots els qui desobeïm. I ja saben, perquè han llegit molt bé Vicens Vives i en són fills malgrat no ho sembli, que aquest poble quan pot decidir ho decideix tot i, sobretot, no necessita intermediaris. Per això tenen tanta por a la desobediència que alhora que posa en dubte l’Estat posa en dubte també els intermediaris que són ells.

Per això, nosaltres, que fa dies que vam matar el mal pare del seny que ens ha fet esclaus d’una colla d’ignorants i incompetents ben armats durant tres-cents anys, optem per ser grans (no criatures), sobirans (per decidir-ho tot) i lliures (no submisos). I deixar de sentir les prèdiques d’amos, esclaus i representants d’uns i altres. Som-hi que fa baixada i el mandat és clar, peti qui peti. El 9 de Novembre votarem i si per fer-ho cal desobeir ho farem. S’han acabat les renúncies. I qui no hi sigui que no s’hi compti.

Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona