L’espanyolisme no aconsegueix guanyar ni tan sols a Tarragona

Tarragona és plena de contrastos. “Bipolar”, diria qui, havent passat tota la Diada a la ciutat, no hauria entès per quin motiu independentistes i espanyolistes conviuen en l’espai de la protesta, dibuixant múltiples imatges fixes que esdevenen inevitablement mòbils, fluctuants i complexes. La Part Alta de la ciutat era el lloc escollit per diversos sectors per manifestar el seu posicionament nacional i de projecte polític. La convocatòria de l’Assemblea Nacional Catalana de les onze a tots els ajuntaments omplia a mitges una plaça de la Font que xiulava el seu alcalde per “botifler”. El mateix que, un cop les entitats del Pacte Nacional pel Dret a Decidir li presentaven la seva demanda sobiranista, sortia a l’entrada de l’edifici per rebre les manifestants amb regidores de CiU i també del PSC. El contingut polític de la reivindicació, però, es trobava més aviat lluny de les barretines i les estelades per capa. Resseguint la baixada de la Misericòrdia i després el carrer Major, la cercavila popular de la Coordinadora 11 de setembre ja enfilava per cinquè any consecutiu amb els balls populars. Cap a les dotze, la campanya contra el BCN World i també la sensibilització de la territorialitat completa dels Països Catalans precedien la tradicional diada castellera de les quatre colles tarragonines. Els carrers, però, no semblaven tan plens com en anys anteriors: les poques samarretes grogues i vermelles que encara transitaven pels carrers del voltant indicaven que ja era hora d’agafar l’autobús per anar a la “V”, a Barcelona, i d’això també se’n ressentien unes colles amb menys efectius dels habituals. Enmig d’un ambient netament independentista, sorprenia la tranquil·litat que manava tot i saber que, al vespre, Societat Civil Catalana havia convocat una concentració en defensa de la integritat territorial espanyola.

Cartells i pancartes antifeixistes ja esperaven les manifestants que, a diferència de les previsions, tenien un perfil més aviat familiar i de classe adinerada. A excepció d’algunes persones que no amagaven la simbologia del Casal Tramuntana, PxC, Ciutadans o UPyD, la gran majoria va apostar per diluir-se en un bany de masses protagonitzat per diverses personalitats polítiques, entre les quals destacaven Carme Chacón i les diputades catalanes al Parlament. També hi eren presents, acompanyats, destacats membres de les seccions locals del PP i del PSC. Si al matí es reclamava poder votar, a la tarda el missatge era molt més taxatiu. Tot i que havien demanat dur senyeres per “recuperar” la simbologia, tret d’una quadribarrada gegant que servia per iniciar l’acte a l’Amfiteatre, la gran majoria de banderes eren espanyoles. Els discursos a favor de la unitat, contra les imposicions lingüístiques i per la cultura del “seny” en lloc de la rauxa es mesclaven amb actuacions i fils musicals que provocaven la marxa de força manifestants, alguns emprenyats per no haver pogut entrar al recinte romà i haver de seguir l’inici de l’acte mitjançant una gran pantalla que presidia la rotonda del Circ. Les formes van dominar en tot moment l’organització, que va demanar no fer malbé l’entorn patrimonial i també es va esforçar a fer la major part d’intervencions en llengua catalana mentre animaven a col·laborar econòmicament amb SCC, una entitat “només subvencionada pels seus membres”, deia el presentador repetides vegades. La plaça esclatava davant de missatges patriòtics però també contra la corrupció “de Millet i Pujol” alhora que citaven Raimon: “nosaltres també venim d’un silenci”. El mite de la majoria silenciosa seguia entestat a recuperar els símbols, aquest cop amb el Cant de la Senyera, un cant també present a la “V” però amb final diferent: “Visca Espanya i visca Catalunya”. Un discurs més sentimental que arrauxat donava pas al president de l’associació, Josep Ramon Bosch, que afirmava rotundament que “no es pot ser plenament català fora d’Espanya i d’Europa” i afirmava no reconèixer aquella Catalunya de la Transició. El rerefons de les paraules no amagaven res més que la moderació volguda i pretesa de convocants i assistents, res més que això, en un context social difícil independentment del sentiment nacional de cadascú. Cap proposta més enllà de “no trencar” i “recuperar el seny i la senyera”. Cert, que la ubicació de l’acte estava justificada en tant que d’una banda el sentiment espanyolista és més notori a la Costa Daurada que en d’altres indrets del país, i en tant que poques simbologies van millor que la Hispania i la Tàrraco romana per a l’espanyolisme. Tot i això, amb la demarcació liderant les taxes d’atur trimestre rere trimestre, un acte de camisa i moqueta no va ser prou ganxo per a un espanyolisme sociològic que existeix, que baixa dràsticament la mitjana d’edat present a la rotonda del Circ i que reclama solucions urgents a l’emergència social que s’hi viu. I és que tan sols uns pocs milers d’assistents vinguts d’arreu de Catalunya, entre tres i quatre, es van voler donar cita al primer acte massiu de l’entitat. Si es comparen xifres, la foto que n’extraiem és inexacta: de sis mil tarragonines a tirant llarg quatre mil catalanes vingudes amb cotxes, trens i autobusos. Però, tal com és de preveure, el “procés” tot just acaba de començar, i tothom hi vol tindre veu.