Racisme a Tarragona

Quant es debat si el vel islàmic (Hiyab) és una manifestació externa d’una religió, tots i totesestem d’acord de que si. Si ens preguntem si les dones que el duen ho fan per obligació o voluntàriament, trobem que hi ha de tot. De totes maneres, l’opinió de la població es diversa i no hi ha consens de com tractar el tema.

Des de l’esquerra independentista entenem que la llibertat religiosa ha d’esser licita en qualsevol societat més enllà dels nostres posicionaments laïcistes, ja que volem una societat en què les relacions entre les persones sigui la base de la construcció d’una convivència que ens portarà a desenvolupar un futur comú.

Cap religió ha de obtindre beneficis de la societat, ni directa ni indirectament i el seu pressupost i directrius han d’estar suportats pels seus propis seguidors/es.

Amb un respecte extrem per les persones que manifesten ser d’una religió o d’un altra, hem de saber transmetre que les tendències espirituals de les persones no han d’envair l’espai comú de la societat, que és comuna a totes les persones (laiques o religioses) i que aquest espai comú s’ha de basar en la racionalitat i l’acord.

Els Països Catalans històricament han estat una terra de pas i assentament de multitud de cultures que ens han anat conformant com a poble, a vegades de forma violenta i d’altres amb immigracions pacífiques, sobre tot desprès de la guerra civil espanyola. Primer van ser persones provinents d’Andalusia, Extremadura, Aragó i d’altres indrets de la península, persones que van tenir que deixar la seva llar per la manca de possibilitats de sobreviure als seus pobles d’origen. Amb posterioritat s’han produït altres onades d’immigrants procedents del Nord d’Africa, Africa central, centre América, sud América, Europa de l’Est i fins i tot d’Asia.

Cadascú/na ha portat la cultura d’origen en la seva motxilla, és a dir la seva llengua, creences i una manera pròpia d’entendre i fer les coses. Moltes de les persones nouvingudes aviat van constatar que els i les habitants de la terra catalana parlaven una llengua diferent a la seva i tenien una manera diferent d’entendre i fer les coses, tot i que la dictadura franquista havia derogat l’Estatut del 32 (que al País Valencia i les illes no van arribar a tenir) i prohibit la utilització del català com a llengua pròpia, en benefici de l’obligatorietat d’utilitzar el castellano en tots els àmbits de la societat. La llengua catalana ha resistit tots els avatars i el poble poc a poc a anat recuperant espais de llibertat, portant les seves reivindicacions al carrer i avui està en condicions de reclamar la sobirania de poder decidir de com vol que sigui el seu futur, és a dir assolir la independència.

La democràcia (reforma franquista) pactada per neofranquistes, partits d’esquerra amb un fort component espanyolista i els mercaders autonomistes del capital, no han estat mai a l’alçada de les demandes de llibertat del poble treballador català.

Històricament el moviment nacionalista català ha estat interclassista, el que va comportar una visió de què les reivindicacions del poble català giraven al voltant de dos eixos: el territori i la defensa de la llengua com a element de cohesió. Ja fa quasi quatre dècades en què sorgeix un altre element que finalment s’incorporarà, el element de la lluita de classes, que es dotarà d’una terminologia pròpia per diferenciar-se de l’independentisme burgès. L’independentisme d’esquerres es construirà i evolucionarà com a socialista en quant als principis socials, Països Catalans com a marc territorial de la nació catalana i avui a més el feminisme com a element reivindicatiu de la igualtat de gènere en la societat i a la llar.

Si l’independentisme burgès (dretes) es caracteritza per ser neoliberal i pactista amb l’Estat espanyol, el d’esquerres es caracteritza per ser socialista i rupturista amb l’Estat espanyol i francès, amb unes practiques de mobilització al carrer, emprant la desobediència civil i reclamant una democràcia transparent, participativa i laica.

Les noves onades de nouvinguts/desde fora de la península (països àrabs de la conca mediterrània i països del centre d’Àfrica) massa sovint han estat objecte d’atacs racistes violents i actituds de rebuig, la qual cosa ha potenciat els guetos a les nostres viles i ciutats. Aquestes manifestacions racistes de rebuig a persones perquè el color de la seva pell es diferent o la seva religió es antagònica al cristianisme, les vivim cada dia i sense anar més lluny, la setmana passada en una plaça del centre de Tarragona es va produir un fet racista.

Cinc noies d’ascendència marroquina, d’entre 20 i 23 anys, amb l’excusa de la fi del Ramadà, decideixen celebrar-ho anant a sopar a una pizzeria de la Pl. de la Font. Quant estan davant de la pizzeria dues d’elles amb un mocador al cap (Hiyab) s’avancen per demanar taula, el cambrer no les deixa passar de la porta i diu que no hi ha rés que els hi pugui agradar, les noies queden sorpreses, no contesten i se’n  van anar a una altra pizzeria. Entre elles parlen i es pregunten si els seus diners no són bons, no fiquen cap denuncia.

Es pot pensar que la resposta de les noies és molt apàtica i d’una escassa ràbia, però per elles és simplement un incident més dels que de tan en tan pateixen per manifestar externament la seva condició de musulmanes (dos porten habitualment el Hiyab i tres no), i assumeixen el incident amb resignació. L’actitud del cambrer és un acte clar de racisme que cal denunciar.

M’entres estava preparant aquest escrit he tingut coneixement d’un altre cas, que ens mostra que els actes de racisme a la nostra ciutat es produeixen amb una certa continuïtat tot i que estan absents de violència física, si que mostren el rebuig i intolerància d’alguna gent respecte a altres cultures i creences.

Una noia d’uns 10 anys, d’ascendència marroquina i musulmana, porta habitualment el Hiyab fins i tot a l’escola (zona de Ponent-Tarragona). Els seus companys de classe quant surten al pati de l’escola l’increpen i fins i tot l’espitgen. Quant demana a la seva professora de quedar-se a l’aula per evitar de sortir al pati, la seva professora li diu que la tindrà que deixar tancada amb clau. La nena surt al pati i continua reben les agressions racistes d’alguns dels alumnes. Quant s’enfronta a les agressions es qualificada per la seva professora de “nena conflictiva”. El curs vinent la nostra petita amiga anirà a un altre col·legi, amb altre professorat i alumnat. Li desitjo que pugui estudiar amb plena normalitat i sense les pressions d’actituds racistes de professorat i alumnat.

Als Països Catalans a part del català, es parlen més de 200 llengües diferents i totes les confessions tenen presencia en el nostre territori. La multiculturalitat es present pels carrers de les nostres viles i ciutats. El racisme no té cabuda en la nostra societat, ni ara ni demà ni mai.

Sense pretendre ser paternalista. Segurament tots i toteshem estat en un moment o altra testimoni d’actes de racisme com els exposats i no hem fet rés. El no conèixer personalment a les persones afectades segurament ha evitat que mostréssim la nostra solidaritat per denunciar els fets. En el cas de racisme de la pizzeria, conec personalment a una de les noies, no explicaré el seu perfil personal ni el seu currículum, però us vull demanar la vostra resposta, una resposta que ha de passar pel boicot a la pizzeria Mistral propietat d’un conegut fatxenda de Tarragona.

Hem de construir una societat per TOTS I TOTES, en que tothom tinguem els mateixos drets i obligacions ciutadanes i puguem viure dignament.

Francesc-Xavier Tolosana Arriaga, MDT (Moviment de Defensa de la Terra) – Tarragonès