Unitat Popular o unitat de les esquerres

Davant d’una crisi estructural del sistema econòmic, és fins a cert punt lògic que les conjuntures polítiques, socials i econòmiques variïn: podem passar d’una conjuntura de bonança econòmica a una crisi flagrant com l’actual. Aquest fet, com s’ha vingut demostrant condiciona el posicionament de certs actors polítics situats a l’esquerra tradicional, és a dir, partits com ICV o el PSC-PSOE, actuaran de forma conjuntural: si existeix una conjuntura de crisi com l’actual, no tindran cap dubte en intentar apropar-se als moviments socials que qüestionen l’estructura del sistema capitalista, però si la conjuntura és de bonança econòmica, no tindran tampoc cap dubte en militar a favor del sistema econòmic i inclús reprimir aquells que qüestionen l’estructura. Això és encara més evident si observem la seva posició de responsabilitat dins el propi sistema polític: si tenen responsabilitat de govern, no dubtaran en aplicar les mesures d’austeritat neoliberals dictades per la troica, en canvi, si estan a l’oposició, utilitzaran mesures reformistes contra les retallades i contra el conjunt de les polítiques de la dreta, això sí, sense qüestionar, és a dir deixant intacte, l’estructura, l’arrel de tot problema; i no cal ser un analista polític professional per extreure’n aquesta reflexió: ICV, el PSC/PSOE, i alguns partits presents només als municipis, formen part del règim.

En un moment com l’actual, a pocs mesos d’unes eleccions municipals aquests moviments es fan encara més evidents. Mentre uns fan mans i mànigues per intentar posar al mateix sac tota l’esquerra sociològica per tal d’obtenir-ne un relatiu rèdit electoral, els moviments socials estem convençuts que les unitats de les esquerres només poden esdevenir una alternativa real si han estat capaces de treballar colze a colze els 365 dies de cada any, i que fruït d’aquest treball han decidit que cal concórrer a unes eleccions, utilitzant per tant, de forma estratègica les institucions; i s’ha d’entendre a les institucions com a un espai més, on plasmar els diferents projectes col·lectius, però si no tens cap tipus de projecte col·lectiu i ets a les institucions, aquestes et transformen amb un actor passiu on restes subordinat a les dinàmiques polítiques i institucionals, originant un desgast col-lectiu i oblidant-te del que passa fora de les parets dels despatxos del teu ajuntament, i això, és el que li ha vingut succeint a l’esquerra tradicional. I nosaltres no hem nascut per a reproduir els dogmes, els patermalismes i les derrotes fruït dels continuats errors d’aquesta esquerra socialdemòcrata.

Per altra banda, quan parlo d’unitat popular, parlo d’un concepte que va molt més enllà d’un procés de confluència puntual amb diferents partits polítics, i/o de les converses estèrils i rutinàries a la barra d’un bar després d’haver-te begut set cerveses i quatre combinats; parlo i em refereixo a una xarxa de complicitats formada per persones, veïns i veïnes, col·lectius i organitzacions que han arribat a la conclusió que juntes, des dels nostres municipis, des de la base, hem de ser capaces de construir un contrapoder popular capaç de desmuntar l’actual règim i construir-ne un altre al servei dels pobles i les persones. Parlo de sortir dels bars sectaris i arribar als barris, a materialitzar complicitats amb aquelles persones que pateixen de forma més aguda els efectes d’aquest sistema infame. Una xarxa de complicitats formada per persones que entenen que el problema principal es troba en l’arrel, en l’estructura, és a dir, les persones que entenen que no serveix de res lamentar el problema de l’habitatge sinó entenem que vivim en un sistema en el qual es promouen valors de canvi i no valors d’ús, les que entenen que no serveix de res lamentar les condicions laborals dels treballadors si no s’entén que és el propi sistema econòmic que ha concentrat i monopolitzat els mitjans de producció en molt poques mans i que les treballadores no som res més que mà d’obra barata per obtenir un benefici empresarial, i les que entenen, entre moltes altres coses, que no serveix de res combatre la crisi, les retallades i les privatitzacions si no s’entén que és el propi sistema econòmic l’únic culpable de que aquestes anomalies estiguin succeint. No és una estratègia valida per als moviments socials incloure a la unitat popular a partits polítics i organitzacions que no tenen com a marc estratègic la ruptura amb aquest sistema econòmic, ja que la unitat popular, entre altres coses, batalla, i ha de seguir batallant contra tota moral reformista; en síntesi, entenc que l’esquerra independentista i anticapitalista, i el conjunt dels moviments socials que aposten per a una transformació de la societat, només es poden posar a treballar amb aquells agents polítics que entenen que cal esdevenir una ruptura. La unitat popular és probablement l’únic espai que els i les treballadores dels Països Catalans tenim per a construir una alternativa real capaç de desmuntar l’actual ordre polític, econòmic i social, els seus privilegis de classe, i les seves polítiques criminals al servei de la banca i dels propietaris, i això només és possible amb el treball, el compromís i la complicitat d’aquells i aquelles que hem entès que el capitalisme és la base del problema, i que el reformisme és el seu gran aliat.

Nosaltres, els moviments socials, no podem ser sota cap concepte, un espai polític on gràcies el nostre esforç i compromís militant, es permeti, es toleri i s’ajudi el rentat de cara de la socialdemocràcia orquestrada pels partits auto-denominats d’esquerres, sinó que hem de deixar encara més clar, que la nostra aposta política és formada per persones, que sense cap altre rèdit que la justícia social i la solidaritat, pretén ser una alternativa real al capitalisme salvatge i les polítiques neoliberals de l’esquerra tradicional.

Toni Sacristan, militant dela CUP de Torredembarra