Independencia en Cataluña

Que Catalunya no sigui reconeguda com a nació, no significa que no ho sigui ni que, per damunt de tot, la seva gent no ho pugui sentir o desitjar. Evidentment, els que vam immigrar no som culpables de no ser conscients d’arribar a un poble que tenia una història, una cultura i una llengua diferents. Ningú ens n’havia explicat res; el que portàvem assumit era, senzillament, que Catalunya era una zona més d’Espanya, amb una gent estranya, separatista i que et parlaven en un dialecte regional perquè no els entenguessis i per putejar-te.

Vam arribar a Catalunya sense saber què era realment, aquest poble. L’educació i la informació ens la va donar el franquisme i, per tant –com en tantes altres coses en les quals se’ns va instruir als nostres llocs d’origen–, aquesta va ser una de les moltes manipulacions que se’ns va fer des de l’ensenyament.

Per als que vam venir, no només va ser difícil comprendre on havíem arribat, sinó que des d’aquí estant, i encara després de molts anys, l’Estat –abans amb la dictadura i després, i fins a l’actualitat, amb la «democràcia»–, ha seguit imposant les seves mentides, així com les seves injustícies socials, exprimint tots els treballadors i controlant aquest poble i oprimint-lo culturalment no sense el consentiment (tot cal dir-ho!), per conveniència de classe, de la dreta regionalista.

Si a la gent que se’ns va manipular, se’ns hagués ensenyat a respectar Catalunya i la seva gent i, per tant, a ser comprensius amb les seves aspiracions de ser una nació, no haguessin existit els obstinats espanyolistes anticatalanistes i, a dia d’avui, ja faria temps que la independència s’hauria aconseguit. De la mateixa manera, si molts dels que s’oposen a la independència de Catalunya –per ser d’altres pobles– fossin catalans de soca-rel, estarien utilitzant aquesta mateixa visceralitat per reclamar-la. Per comprendre l’altre, hem de posar-nos al seu lloc.

Així doncs, entenc que s’ha d’estar de part del poble de Catalunya perquè vivim amb ell des de fa molts anys, perquè és tot el poble el que reivindica aquest dret a decidir i a ser, i perquè la majoria dels nostres fills ja són d’aquí. Adoptar aquesta posició de defensa i solidaritat amb Catalunya no significa que ens posicionem en contra de la resta dels pobles de l’Estat, ni de cap en particular. Al contrari, just perquè hem nascut i viscut amb ells, tenim l’interès de mantenir-hi les millors relacions de comunicació i solidaritat, en cas que demà, Catalunya aconsegueixi ser una nació sobirana.

A Catalunya vam venir-hi per diferents circumstàncies, majoritàriament per necessitat, i el mínim que podem fer per a la gent d’aquí i per a nosaltres mateixos (que ja som part de Catalunya), és abraçar la seva causa i avançar junts per assolir aquest objectiu. Com més siguem, més fàcil serà aconseguir-ho i podrem evitar confrontacions absurdes i innecessàries.

Una cosa és que els que vam venir d’un altre lloc enyorem la terra que ens va veure néixer, però no és comprensible que encara –després de molts anys de convivència a Catalunya– hi hagi persones del poble treballador, i encara menys d’esquerres, que es posicionin en contra del procés i a favor de l’espanyolisme de l’aguilucho, i de la seva política hipòcrita i repressiva.

I el que és més lamentable és que encara a dia d’avui, des de qualsevol part de l’Estat –encara que es visqui a l’altra punta–, qualsevol es pugui permetre oposar-se a les aspiracions legítimes d’aquest poble. Com és possible que la gent es deixi manipular fins al punt de fer-los creure que han d’exigir poder participar, ells també, en una votació perquè Catalunya no pugui decidir ser una nació sobirana? Com és possible que les persones es puguin arribar a empassar aquest despropòsit? És com si algú digués a algú altre: «Tu no te’n vas d’aquí; jo t’imposo que et quedis amb mi.» Però és més increïble i inacceptable quan la immensa majoria de tota aquesta gent, ni tan sols ha estat una sola vegada a Catalunya i –ho recordo, una altra vegada– tot el que saben d’aquest poble els ho va inculcar Franco.

Ara bé, tot i que és cert que tots els catalans (inclosos els rics) semblen tenir sentiments majoritaris de voler ser una nació, no hem de perdre de vista que la gran burgesia catalana, avantposarà els seus interessos econòmics i de classe, abans que els de Catalunya.

Els grans capitalistes i els polítics corruptes, d’aquí, de la resta de l’Estat i del món, sempre han manipulat les masses populars i les han ensinistrat per defensar i per lluitar per la pàtria. Tanmateix per a tots ells, la pàtria (la seva pàtria!) sempre estarà en un segon pla. El primordial, el que de veritat els importa, és acumular diners i poder per seguir oprimint i explotant els pobles.

En general, la gran burgesia de qualsevol país mai dipositarà els «seus» diners al servei de la seva pàtria i la seva gent, sinó allà on en pugui guanyar més i en els paradisos fiscals on estiguin més ben resguardats. La burgesia catalana no és diferent de l’espanyola, és la mateixa classe. Qui ho desitgi pot comprovar fàcilment que és la burgesia catalana, sobretot en aquestes dècades postfranquistes, la que ha anat al capdavant, a escala estatal, marcant la pauta de les agressions contra els treballadors mitjançant les reformes laborals parcials.

Aquí es van posar en funcionament les primeres experiències de sistemes de contractació laboral a la carta, com els contractes en pràctiques i altres models brossa de treball juvenil; es van començar les privatitzacions camuflades a través de concerts, ja sigui en centres geriàtrics, sanitaris, educatius o altres; es va desviar diner públic d’obres públiques (casos Bárcenas o 3% de CiU)… A dia d’avui, els expedients de corrupció i els corruptes no cabrien dins de la catedral de Barcelona.

Per tot això, és molt important que el poble català no permeti que la independència caigui en mans dels mateixos que a dia d’avui tenen l’autonomia, i aspiri a aconseguir una nació sobirana i socialitzada. Ja que quan preconitzem la unitat nacional, el seu principal punt de nexe ha d’estar basat en la igualtat, la llibertat i el repartiment de l’esforç de l’aportació social i tot el benestar que aquest generi; situació que només és possible aconseguir amb la vertadera democràcia, és a dir, amb el poder del poble. No es pot caure en la mateixa fal·làcia que critiquem d’Espanya, quan omple de sonoritat tot l’Estat amb la consigna de la defensa de la unitat d’Espanya per sobre de totes les coses, mentre que la divisió entre rics i pobres és abismal i obscena.

* Resum de la intervenció en un acte el 19 de juliol a Reus sobre les castellanoparlants i la independència, organitzat per la CUP de Reus i amb la participació de Súmate i el Sindicato Andaluz de Trabajadores (SAT).

* Traducció de masovers de pobleviu.cat i correcció lingüística d’Agnès Toda

Jose Estrada Cruz  és membre del sindicat Co.Bas