Solidaritat Internacionalista amb l’est d’Ucraïna

Set mesos després i amb un balanç que fa esgarrifar, amb milers de morts, un país dividit i en plena guerra civil, més de 200.000 refugiats a Rússia i milers d’ucraïnesos que han hagut d’emigrar a altres zones del país, la burgesia Europea sembla aconsegueix allargar els seus tentacles cap a l’est i absorbir un mercat de 46 milions d’habitants per tal de mantenir la seva taxa de benefici.

El passat Divendres 27 de Juny l’oligarca i titella de l’imperialisme Europeu i Nord-Americà Poroshenko, ha signat “L’acord d’Associació i lliure comerç” amb la Unió Europea juntament amb Georgia i Moldàvia, el mateix acord que el 29 de Novembre de 2013 l’anterior president Ianukovitx es va negar a signar. En aquell moment va considerar que les condicions econòmiques eren desfavorables per al seu país. L’acord amb la UE suposava perdre 160.000 milions d’euros del comerç amb Rússia, mentre que les”compensacions” de l’FMI eren de 1.000 milions. També se’ls obligava a aplicar el paquet de mesures tristament conegut a tots els països on s’han dut a terme les seves “recomanacions econòmiques”, com abaixar les pensions, eliminar l’ajut al rebut del gas, privatització tant de la industria estatal de l’est del país com els pocs serveis públics que encara funcionen després de la destrucció de l’URSS, entre ells el que queda de la sanitat i educació públiques. Mesures que haurà de patir la població d’ara en endavant.

Aquesta negativa no va ser tolerada pels imperialistes que ràpidament van passar a l’acció i van executar el que es coneix com “Cops suaus” ( estratègia definida per Gene Sharp a la seva obra “De la dictadura a la democràcia” que va tenir els seus primers exemples a les denominades “Revolucions de Colors”, paradoxalment aplicats contra governs democràticament elegits com va ser el cas de la mateixa Ucraïna). Inicialment van començar unes concentracions poc nombroses a la plaça Maidan de les quals es van fer ressò tots els mitjans de comunicació de la burgesia. Això va provocar que mica en mica s’anessin afegint més persones a les concentracions, cosa que per altra banda dona una aparença de legitimitat a la revolta en tant que expressa una voluntat popular. Cares com les de John McCain o Catherine Ashton es van deixar veure a Maidan evidenciant la implicació tant dels EE.UU com de la U.E.

Les forces d’extrema dreta com “Pravy Sektor” i “Svoboda” (hereus del feixistes de Stepan Bandera col·laboracionista de l’Alemanya de Hitler) van anar radicalitzant les protestes amb una de les altres tàctiques del manual Sharp que és la violència al carrer (com està passant a Veneçuela).Van assaltar edificis governamentals i van provocar les matances de mitjans de Febrer, portades a terme entre d’altres per franctiradors a sou dels colpistes que disparaven a tothom (tant a “manifestants” com a policies) com es va poder comprovar en diversos vídeos a Internet i després s’acusava al govern de ser qui disparava.

Ianukovitx va haver de fugir després del cop d’estat, al no haver-se respectat la treva i una convocatòria d’eleccions anticipades que s’havien acordat. A partir d’aquí es van succeir els esdeveniments: els feixistes van agafar el control de Kiev, el parlament va destituir a Ianukovitx, es va alliberar a la corrupte Timoshenko i es van convocar eleccions per al dia 25 de Maig.

Les primeres accions que van dur a terme els colpistes van ser el començar la persecució de militants comunistes i la d’assaltar les seves seus i tombar estàtues de Lenin arreu del país a més de la persecució de la població russòfona molt nombrosa al sud i l’est d’Ucraïna. Això va provocar que la població de Crimea manifestés el seu rebuig a les noves autoritats de Kiev sortides d’un cop d’estat i es va convocar un referèndum per adherir-se a Rússia (república a la que va pertànyer fins que l’any 1954 el revisionista Kruschev la va regalar a Ucraïna) aprovat per un 96% del vots.

Poc després la població de l’est davant aquesta situació es va alçar contra els colpistes de Kiev i van auto proclamar la “República Popular de Donetsk” i la “República Popular de Lugansk“ (aprovades en referèndum per mes d’un 90% dels vots).

La resposta a aquests fets va ser l’atac de l’exercit, reforçat per nazis i mercenaris reclutats arreu d’Europa i entrenats per la companyia nord-americana Blackwater, provocant la destrucció de zones on viu la població civil amb moltes víctimes. Especialment sagnant va ser la matança a la casa dels sindicats de la ciutat d’Odessa, on 46 persones van morir cremades.

Les milícies antifeixistes, tot i estar formades per diversos grups que van des de religiosos a nacionalistes o prorussos, sí que tenen un marcat caràcter obrer exemplificat pels miners del Donbas i els treballadors de l’industria pesada i la principal motivació que els uneix a tots és la lluita contra l’agressió feixista.

Davant d’aquest escenari i tot i la impunitat que dels mitjans de comunicació han donat als colpistes de Kiev encobrint els seus crims per defensar els interessos de la Unió Europea i els Estats Units, l’heroica resistència que ha presentat el poble combatent a l’est d’Ucrania tot i la seva inferioritat pel que fa a material bèl·lic i número de combatents, representa un exemple que hem d’admirar i amb el que hem de mostrar tota la nostra solidaritat, una de les bases de l’internacionalisme proletari.

 César del Valle Bautista, militant del Partit Comunista del Poble de Catalunya