Els socialistes i la seva lleialtat a ‘Juanca’

Tot va començar sense que acabés res del que ja funcionava; aparentment es va canviar el que hi havia perquè tot continués igual; Franco es va morir sota el mantell de la Immaculada deixant la seva herència i hereus perquè res canviés, i d’això, van donar fe, un seguit de “notaris” perquè ningú ho posés en dubte. Els que més credibilitat li van donar, van arribar des de l’exili. Es va passar de la dictadura a la democràcia, tan fàcil, com saltava la granota de Pinto a Valdemoro i viceversa.

Una vil presa de pèl com va ser l’elaboració i aprovació de la Constitució del 78, ha pogut permetre que una escandalosa i corrupta monarquia hagi perviscut, no només sense sobresalts (que li hauria pogut produir el poble), sinó amb el seu aplaudiment i reconeixement que li dictava la caverna mediàtica. El poble ha estat alienat de monarquia en límits inabastables, perquè d’una altra manera no hagués suportat els seus privilegis i costos, i menys els seus deliris amb corruptes i corrupció filtrats a la llum, com els 6OO milions de dòlars que van desaparèixer procedents dels potentats àrabs, en el negoci de les Torres KIO de Madrid, construïdes amb petrodòlars de Kuwait, que van ser entabanats per J. de la Rosa i Manuel Prado i Colón de Carvajal; aquest últim, íntim amic i administrador dels diners privats de Sa Majestat; una responsabilitat de la qual el mateix presumia. En aquest poti-poti dels diners fàcils dels àrabs es van implicar, els Albertos, que igualment es farien molt amics de “Juanca”, (àlies que cert mitjà va propagar). A de la Rosa els àrabs l’acusaven d’haver-los pispat, ell solet, 500 milions de dòlars. A aquesta banda també s’uniria el banquer que hi havia de moda, Mario Conde, amb el qual Sa Majestat, agradava de sortir fotografiat als mitjans. Menys els Albertos, que havien de saber més del compte i el rei; tots els altres van anar a la presó. Els centenars de milions, “encara els estan buscant”.

Ens imaginem si els mitjans comencessin a repassar i recordar passatges, d’aquesta monarquia, com el referit i altres foscos accidents que va patir el monarca, (fins a la claredat de la neu); de cars regals i picaderos privats, dels “últims” casos de corrupció en què el Juanca ”ignorava” els negocis de la seva filla i gendre … Si això s’airegés (en comptes de la campanya d’adulació que s’està fent), aquesta família havia de durar menys que un pastís a la porta d’un col·legi.

Al 78 ens van donar gat vell per llebre tendra, amb el beneplàcit i col·laboració de l’aparell del Partit Comunista, gràcies al figura de Santiago Carrillo, els resultats en la seva organització, no van poder ser més lamentables: va desmantellar tota la combativitat de les seves bases organitzades en el Sindicat, en el moviment veïnal i els estudiants, portant al PCE pràcticament a la seva extinció i per tant, a concedir facilitats al neocapitalisme postfranquista, permetent fer-se amb les regnes, i guanyar, com a classe, batalla després batalla sense treure el sabre.

La vergonyosa claudicació de la direcció del PCE, també li preparà el camí al PSOE, pel qual els impostors de la direcció, amb el seu “One” al capdavant (Felipe i la seva quadrilla) van pringar-se amb el joc més brut i anti-obrer (que cap dreta hagués somiat mai), gairebé resposta dels afectats: les millors empreses se les va regalar a les grans corporacions capitalistes,van ficar l’exèrcit a l’OTAN, va picar al Partit Comunista, amb les facilitats que li va atorgar Carrillo, i va posar de conserges dels poders fàctics a les cúpules de CCOO i UGT.

Trobar-se en la Plaça de la Font de Tarragona, en la manifestació antimonàrquica, a determinats dirigents del PSC-PSOE, com va passar el dia de l’abdicació del rei, és com trobar una mosca a la sopa. Amb la diferència que, als referits subjectes, no els pots agafar amb la vora de la cullera i apartar-los. Si no són creïbles pel seu dúctil passat amb la monarquia, en el present, tampoc. Aquí estan els seus coreligionaris, F. González, Zapatero i Rubalcaba, fent declaracions en defensa de la corona; són els mateixos que tots aplaudeixen i els treuen les motes de la jaqueta a la menor ocasió en què els tenen a prop.

I per això, com tenen una cara  molt dura, entre ells, el diputat estatal per Tarragona Joan Ruiz, no els importa aparèixer a les manifestacions antimonàrquiques i uns dies després, anunciar que votessin SI a la continuïtat del nen pel pare, perquè el descontrol segueixi. La vicepresidenta Soraya de Santa Maria, ho ha aclarit encara més: “Rubalcaba i el seu partit han demostrat responsabilitat i lleialtat”. O sigui, pensen seguir amb les bacanals a costa del poble. ¿Diran alguna cosa sobre això, els diputats manifestants?

 J. Estrada Cruz és membre de Co.Bas