La CUP, les CUP i tota la resta. Una proposta municipalista, assembleària i anticapitalista des dels Països Catalans

David Fernández es va convertir en un personatge popular i quasi mediàtic, és a dir conegut entre àmplies capes de població no necessàriament relacionada amb els ambients de transformació, el dia que es va traure una sandàlia i agitant-la davant Rodrigo Rato li va preguntar si sabia què feien a Iraq amb aquell símbol d’humiliació i rebuig al poder del poder. Rato va escoltar sorprès com un parlamentari li preguntava si tenia por i li va respondre si la por l’havia de tenir d’ell. David va tancar la seua intervenció dient-li que d’ell no, sinó por a perdre-ho tot un dia tal com els havia passat a milions de persones com a conseqüència de les seues formes d’enriquir-se. Poques vegades abans a l’Estat espanyol algú del poder del poder havia sentit algú dels de baix dir-li a la cara el que en pensar la majoria.

L’escena es produïa en seu parlamentària, en una comissió del Parlament de Catalunya. I David no estava allà perquè s’hagués colat, ni per ser periodista o cooperativista, o activista en diversos moviments socials des de fa diversos anys, sinó per ser parlamentari de la CUP-Alternativa d’Esquerres en el Parlament de Catalunya. I no ho és ell sol entre els nostres, sinó que també ho són Isabel Vallet i Quim Arrufat, dos independentistes anticapitalistas, membres de diversos moviments socials, defensors dels Països Catalans i de les classes populars des d’una perspectiva no de representació sinó de lluita comuna i continuada.

Què fan aquests tres companys en un Parlament burgès? Com han arribat a aquest espai de representació que tan sovint ha estat rebutjat si no atacat directament des dels moviments socials catalans? El que fan queda bastant clar veient-los parlar en veu alta: lluitar i no parar, lluitar i posar molts punts damunt de les is. Però no ho fan sols, a títol individual, sinó perquè formen part de les lluites socials en les que també estan involucrats els més de cent regidors i regidoras que la Candidatura d’Unitat Popular té en diversos ajuntaments dels Països Catalans, concentrats de moment a l’espai autonòmic de Catalunya, però amb el propòsit d’arribar a tot l’espai lingüístic català: la Catalunya del Nord a l’Estat francès, la Franja de Ponent a Aragó, Andorra, el País Valencià i les Illes Balears, un espai al món que Joan Fuster anomenava Països Catalans, on es parla català i que ell volia plural.

Les Candidatures d’Unitat Popular van decidir donar el salt al Parlament català en una Assemblea Nacional extraordinària celebrada a Molins de Rei (al Baix Llobregat) en el moment en què Artur Mas va convocar les últimes eleccions autonòmiques per corroborar la seua línia sobiranista (i alhora retalladora), una aposta que li va sortir malament. A l’Assemblea de Molins, les CUP van decidir transcendir l’àmbit municipal per al qual havien estat creades i on es movien i transformar-se en una marca electoral que podríem qualificar, malgrat que aquest terme susciti algunes reticències, com a “movimentista”. Amb la intenció d’unir altres propostes polítiques es van afegir les paraules Alternativa d’Esquerres. I què era fins aleshores això de la CUP? Què eren i són les CUP? A quin estrany moviment tàctic o estratègic d’alguns moviments socials catalans obeeix l’existència d’aquests regidors, regidores, d’alcaldes fins i tot, de diputats i diputades? El podem explicar de dues formes diferents. Una de senzilla, presentant les CUP com a l’aposta municipalista de l’Esquerra Independentista catalana, i una altra, més complexa, analitzant què són, com es composen i què fan les CUP avui mateix, any 2014, en els Països Catalans. Les dues són bones, i alhora complementàries.

Dues opcions en una?

Des de la primera opció, que no desenvoluparé en aquest article, podem dir que el Moviment Català d’Alliberament Nacional (MCAN) contemporani va néixer en 1968 com a conseqüència d’una escissió marxista i jove (PSAN) de l’històric Front Nacional de Catalunya. Des d’aleshores fins a avui, el MCAN ha viscut diverses etapes que han conformat les seves actuals característiques. En el moment present es compon de dos partits (Endavant i el Moviment de Defensa de la Terra), una organització juvenil (Arran), un sindicat (la COS), una organització anti-repressiva (Alerta Solidària) i una organització municipalista i institucional que seria la CUP. A més a més, també podríem situar dins d’aquest entorn un important nombre d’organitzacions feministes locals i una extensa xarxa de més de 150 locals públics anomenats “casals” o ateneus.

La segona opció, que no contradiu el que acabo d’explicar sinó que ho complementa és la que, segons la meua opinió, ha conduït a conformar la CUP, malgrat que jo prefereixo dir “les CUP”, com allò que són avui en dia. I què són? Doncs un espai de lluita municipal però també general dins de l’àmbit dels Països Catalans que ha permès els moviments socials catalans passar a intentar un enfrontament directe amb el poder constituït i aprofitar el procés cap a la independència (en aquest moment de Catalunya però sense oblidar la resta dels Països Catalans) per situar en l’agenda general de tota la població una sèrie de plantejaments de ruptura anticapitalista, d’aprofundiment democràtic i de construcció des de la base de forma assembleària d’un contrapoder, que ha passat ja a una fase que podríem denominar constituent del Poder Popular. Aquests plantejaments inclouen reivindicacions que van des de la defensa de la llengua per evitar la seva minorització fins a la lluita pels drets bàsics com són l’educació i la sanitat sense rebaixes, de la construcció d’una economia de base cooperativa i assembleària a l’assaig de la democràcia directa als llocs on l’organització ha passat a poder gestionar part de la realitat col·lectiva vigent.

El projecte, alhora, ha unit sectors que ideològicament i si només ens fixéssim en les paraules podríem qualificar d’antagònics però que en el treball diari, en les lluites del dia a dia, han aconseguit compartir sinergies i il·luminar una mateixa manera de fer i no solament en l’àmbit municipalista. Hem de tenir en compte que no és or tot el que llueix en això de les CUP, està clar. Així, és lògic que parlem ara de creixement en militància i organització, ja que sempre és fàcil apuntar-se a un cavall guanyador. A pesar d’això les CUP han experimentat ja les complicacions que crea la relació entre la gestió del capitalisme (encara que siga amb rotro humà) i la revolució social que propugnen. El municipalisme inclou la participació en eleccions municipals i en alguns casos guanyar-les o aconseguir representació que, evidentment, passa a exercir funcions de gestió que en molts casos poques coses poden canviar. Alhora, en l’organització existeixen tendències diverses que en alguns moments han entrat en contradicció, per exemple en el mateix moment de passar de ser una oirganizavión municipalista a assumir presentarse a les eleccions autonòmiques i aconseguir representació en aquest àmbit. Tot i així, l’al·luvió de gents diverses no ha cessat. Per explicar-nos aquesta coincidència de gent tan diferent convivint sense massa problemes en una mateixa organització cal conèixer una mica a fons els moviments socials catalans en els últims decennis.

Aquests moviments, sobretot a Barcelona, s’han construït a partir de la desobediència i de la mobilització col·lectiva, però també des de la voluntat de la més àmplia participació, més enllà d’ells mateixos. Malgrat que existeixen moltes crítiques a la “guettització” d’algunes propostes dels moviments, està clar també que sempre ha perviscut una intenció de transformació que no s’entenia sense, precisament, saltar la tanca que alhora que ens fa forts dins també ens aïlla de l’exterior. La intenció d’incidir en l’entorn més immediat, tant en barris com en pobles, va fer que als llocs on les baralles sempre típiques de l’esquerra anticapitalista no ho impedien es teixissin aliances que des de fora poden ser vistes com a contranaturales però que des de dins han acabat sent el més natural del món.

A aquest procés alguns i algunes fa uns anys el vam denominar “infectació” però realment no té un sol nom ni un sol model. Per entendre’l hem de tenir en compte diversos elements com el fet de compartir un ambient de lluita social continuada (de les okupaciones de cases a la PAH), de compartir uns referents culturals propers fora del mainstream (malgrat que alguns d’ells quasi n’han acabat formant part), de socialitzacions en espais comuns (dels casals i ateneus a les festes majors alternatives), de sofrir una mateixa repressió i exercir la solidaritat, de tenir uns relats compartits que ha configurat en bona part la pròpia premsa alternativa (de la Directa a L’Accent o el Catalunya), de fer una crítica radical al model de la Transició que se’ns va vendre en acabar el Franquisme i als seus “èxits” (com l’entrada a la Unió Europea i en l’OTAN, en aquest cas el referèndum en Catalunya va deixar clar que la majoria el rebutjava), l’assumpció com a victòries col·lectives pròpies la retirada del PHN a l’Ebre o l’eliminació del Servei Militar obligatori, etc.

Com funciona això de la CUP?

Més enllà d’explicar l’entramat organitzatiu intern de la CUP, per a la qual cosa recomano que consulteu o llegiu els llibres de David Fernández/Julià de Jòdar i Albert Botran que cito en la bibliografia, el que vull afirmar rotundament és que la CUP és una organització totalment assembleària, on l’objectiu màxim de les assemblees locals és la participació, ja sigui a través de l’assemblea pròpia o ja siga a través d’assemblees obertes a tota la població. La seva Assemblea Nacional, on es decideixen les línies bàsiques ideològiques i tàctiques, no accepta la representació i qualsevol afiliat o afiliada pot participar-hi, el que fa que es reuneixin al voltant d’un miler de persones que exerceixen la democràcia directa sense representació.

A nivell municipal, l’aprofundiment en la democràcia i per tant en la participació és un dels seus objectius. Així mateix, la defensa dels serveis bàsics i si és possible -i en llocs com a Arenys de Munt ho ha estat- la seva municipalització són pràctiques comunes. Les CUP participen en l’entramat de defensa social que els moviments han desenvolupat al llarg de tot el territori i, per tant, a més a més de defensar i intentar no perdre drets que ja tenim, intenten sovint aprofundir en els drets democràtics i socials que anhelem.

En el terreny municipal, les CUP han reunit un important espai de l’esquerra anticapitalista malgrat que no la seua totalitat, la qual cosa està molt bé, ja que aquesta pot exercir crítiques que resulten interessants en moments de creixement exponencial com l’actual. També és cert que en alguns llocs hi ha hagut desavinences importants entre membres d’una part del moviment llibertari i la CUP, com a Berga com a conseqüència de l’aprovació de l’ordenança cívica municipal que la CUP deia que havia aconseguit rebaixar en la seva part més repressiva i que una part del moviment llibertari va rebutjar decididament. En altres llocs, com Olot, la CUP convoca actes comuns i fins i tot rep un suport decidit de persones vinculades a la CNT. Pel que fa a la CGT, hi ha una dada com a mínim curiosa, recollida en l’estudi de Gemma Urbasart sobre candidatures alternatives i populars a catalunya (que podeu consultar a la bibliografia), sobre l’afiliació sindical dels regidors de la CUP (el 12% estan afiliats): d’aquests, el 55% són de la CGT, el 44% de la COS i un 11% de l’intersindical-CSC. Curiós, almenys…

El mateix estudi d’Urbasart, dedicat també a altres candidatures com les Alternatives del Vallès, inclou els resultats d’una enquesta entre la militància d’aquestes candidatures. Segons les dades exposades, la militància de les CUP (i de les CAV) és jove i molt formada, formada en universitats públiques, i bàsicament masculina, encara que no més que la d’altres moviments socials, amb una gran quantitat de desocupats. La majoria de les persones enquestades vénen d’altres lluites socials, no són nous en la construcció d’alternatives i si votaven abans ho feien majoritàriament d’una forma instrumental, a excepció de les eleccions municipals. A nivell polític, el 44,6% es declaren d’extrema esquerra i un 54,2% d’esquerra; el 83,4% es declaren només catalans. Aquesta esquerra, però, seguint l’enquesta d’Urbasart, és completament heterodoxa i alguns dels valors que destaquen són la participació, la llibertat individual, la solidaritat o la cohesió social. A nivell general, mostren una baixíssima confiança en les institucions, però la que té una valoració menys baixa és l’ajuntament.

Programa, eixos, programa…

Són les pràctiques les que determinen què es fa i què s’és i no allò que s’escriu en un paper per dir que es farà, que sempre és més quadriculat i gris. En el cas de la CUP això és també així, malgrat que, tenint en compte que les seues possibilitats per decidir com s’han de fer les polítiques municipals són reduïdes ja que disposa de només tres alcaldies, ens remetrem al programa general per saber què es proposa i, en la mesura del possible, com es fa o farà.

Per conèixer i parlar de programes i de propostes, utilitzo el llibre “Cop de CUP” de Julià de Jòdar i David Fernández. Ells mateixos diuen que si s’haguessin de reduir a un només aquests huit eixos de que vaig a parlar aquest inclouria la sobirania popular i més democràcia. Però si ens referim a cada un d’ells, podem llegir el que expliquen els dos autors que són els vuit eixos que inclou el programa de la CUP:

- El primer d’aquests eixos és el que es refereix al model territorial, en què es contraposa un model “que ordeni els espais lliures periurbans i agraris, pari el desequilibri creixent i talli en sec la bogeria especulativa”, per això cal posar fi al model energètic nuclear que serà substituït per l’ús d’energies renovables, impulsar una nova cultura del aigua i polítiques de residu zero.

- El segon tracta el model urbanístic, fent cara al tsunami immobiliari defensant el sòl públic i la centralitat del dret a l’habitatge, apostant per la reconnexió camp-ciutat i l’ecologia urbana.

- El tercer és la radicalització de la democràcia per a “tornar la política a la gent”. Democràcia plena en la vida social, política i econòmica, a través de la reapropiació de noves pràctiques comunicatives i pedagògiques.

- El quart tracta sobre l’economia i la justícia social i aposta, a nivell econòmic i tenint en compte que la CUP es qualifica de “socialista”, “per la fiscalització progressiva i directa, el model cooperatiu, la democràcia real i econòmica”.

- El cinquè es dedica a la cohesió social i la base en la defensa de l’educació pública la sanitat universal i la millora de la vida de totes les persones, amb propostes concretes sobre igualtat de gènere, a favor dels joves i de la gent més gran. El bloc fa una especial menció del fet migratori i defensa els drets de ciutadania dels nouvinguts.

- El sisè eix tracta sobre la cultura i les festes com a eina de convivència i llibertat, apostant per un model de festes participatiu i inclusiu. Alhora es demana fomentar la memòria històrica i utilitzar el municipi com a espai necessari i bàsic per normalitzar l’ús de la llengua catalana.

- El setè eix es refereix al món rural, amb una extensa reflexió plena de propostes sobre el territori, l’urbanisme, l’aprofundiment democràtic i l’ordenació descentralitzada i participativa.

-El vuitè tracta el procés d’autodeterminació dels Països Catalans cap a la independència, apostant per la construcció nacional des dels municipis.

Reflexió final, o no

L’experiment de la Unitat Popular en els Països Catalans en l’actualitat, sobretot gràcies a les CUP, ha demostrat que és possible la mescla i passar a ser tan estranys com a efectius. I que siga possible no vol dir que siga miraculosa ni perfecta, ni ara ni més endavant quan les possibles contradiccions entren en joc. Avui són un espai polític d’acció municipal per a enamorats de les heterodòxies. Les CUP permeten, avui en dia, la mescla de cooperativistes amb feministes, d’anarquistes amb marxistes, de municipalistes amb independentistes, d’animalistes amb llauradors anti-transgènics, de veganos amb llegits, de ciclistes amb nudistes, d’economistes (crítics) amb decrecentistas, de vores amb músics, de llibertàries amb escèptics… en definitiva, gent amb gent que el vol transformar-ho tot i no té por a les etiquetes, ni a la pròpia història sempre amenaçadora, ni a les banderes d’un o uns altres colors. I al camí s’estan construint uns espais i unes maneres de fer política que rebenten des d’avall parts de la dominació a la vegada que construeixen alternatives que en alguns llocs ja són normalitat. Cal viure’l per entendre’l però quan estàs en això, sincerament, penses amb encert que el que fem és una revolució, i no de paper sinó de carn i ossos. Per això això no para d’encoratjar i, de moment, no es ven ni s’agenolla.

(Aquest és un llarg article que em van encarregar per a la revista de paper “Libre Pensamiento”, revista de debat teòric de la CGT, que ha sortit publicat originalment en castellà, en el número 78 corresponent a la primavera del 2014 de la publicació)

Bibliografia recomanada:
-Albert Botran (2012). Unitat Popular. La construcció de la CUP i l’independentisme d’esquerres. Edicions El Jonc.
-David Fernández i Julià de Jòdar (2012). Cop de CUP. Columa Edicions, col·lecció L’Arquer. Barcelona.
-David Fernández (2013). Foc a la barraca. Editorial El Diable Gros. Tarragona.
-Enrique Leiva, Ivan Va Mirar i Xacier Urbà (2007). De la protesta al contrapoder.Editorial Viras. Barcelona.
-Gemma Urbasart (2012). Candidatures alternatives i populars a Catalunya. Construint alternatives. Editorial Icaria. Barcelona.
 Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona