Podem (esperar-ne alguna cosa més)

Com molts de vosaltres, fa anys que vaig descobrir per Internet un programa que es deia “La Tuerka”, de Tele K. El vaig seguir molt de prop, amb l’enveja que als Països Catalans no en tenim (ni en teníem llavors), de televisions crítiques que t’ofereixin una tertúlia més o menys potable de manera periòdica. La Tuerka era (remarco: era) una espècie de calaix de sastre d’arguments que podíem fer servir la gent del carrer i la militància menys formada en el nostre dia a dia, i t’ho explicaven de manera amena i de vegades fins i tot plural (cal no oblidar el biaix territorial, en aquest cas madrileny i estatal, des d’on està fet).

Aquest precisament és l’èxit de Podemos (permeteu-me que faci servir el seu nom original… i real). Sí, té un discurs ambigu sobre múltiples temes; sí, desperta personalisme fins i tot després d’haver transcorregut les eleccions; sí, parteix d’un marc (l’espanyol) que no és el nostre… però ahir a Bonavista eren 300 persones en un auditori ple d’il·lusió, amb gent d’arreu de les comarques disposades a treballar. I sabeu què? A excepció de 6 o 7 cares, la resta no les havia vist mai! Que la gent s’organitzi no ens hauria de fer ni por ni hauríem de menysprear-ho, sinó esperonar-ho! No pretenc saltar-me els motius del seu èxit electoral: sortir cada dia a les televisions privades i que mitjans digitals amb grans audiències com Público o El Huffington Post et facin descaradament la campanya. Però, posem per cas, si el PCPC o la Falange (com a exemples de partits que es presenten a les eleccions amb un discurs ortodox) haguessin tingut el mateix ressò mediàtic, no haurien aconseguit el mateix èxit, precisament pel que deia anteriorment: han sabut teixir un discurs il·lusionant prescindint dels entrebancs. I no vull entrar en el debat de quins són els entrebancs que ens posem nosaltres mateixes, és més, potser alguns dels “entrebancs” són necessaris perquè si no acabem adulterant el missatge i ens desviem del camí per caure en un reformisme innocent, com crec que ha passat amb Podemos.

Com diu des de dins el company Jesús Gellida, el repte que té ara mateix Podemos és trepitjar carrer i treballar conjuntament amb els moviments socials. El que no diu, malauradament, és que ahir una de les portaveus (i bona part del públic) van deixar molt clara quina serà la manera d’actuar d’aquesta nova organització, que es pretén “moviment”. Sí, treballaran amb els moviments, però amb la supèrbia de l’èxit assolit i partint de la base que tothom ha de confluir a Podemos, entrant-hi a nivell particular i, així, representa, construirem l’alternativa. No nego que sigui una estratègia vàlida: una organització de masses que pugui enderrocar el sistema. El Partit que tot ho pugui. El problema és que no estem en el context que això ho faria útil. Tenim, per sort, moltíssima gent organitzada en múltiples moviments socials i polítics anticapitalistes, ecologistes, feministes i independentistes, i cadascú treballant des del seu espai i coordinant-se amb la resta, humilment, penso que som més forts que no pas confluint artificialment en una formació que alhora a mi i a moltes no ens representa pel seu espanyolisme (territorial i lingüístic), per la legitimació de la Unió europea, pel seu electoralisme, etc. Com als inicis del 15M, esperem que algun dia s’adonin de la quantitat de gent que treballa per uns objectius semblants als seus, i hi vulguin col·laborar. Fins al moment, només puc expressar la meva decepció.

Als Països Catalans, tot i la simpatia que en un inici semblava que despertava la CUP a les castelles alternatives a IU, sembla que voldran competir i rivalitzar amb el projecte polític no només de l’Esquerra Independentista sinó amb el de la Unitat Popular que tot just ara s’està començant a construir. M’és indiferent quin paper jugarà el Procés Constituent en tot plegat (aquests darrers dies hem vist com se’ls han il·luminat els ulls amb la III República espanyola). Hem de ser conscients que només depèn de nosaltres, i prova d’això és que aquesta opció política hagi tret els seus pitjors resultats a Catalunya en un moment de conflicte nacional. Hem de traslladar aquest conflicte a la resta de territoris, també a l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona i a l’àrea metropolitana de Barcelona. Només autocentrant l’agenda mediàtica farem possible que el canvi sigui en clau catalana, i sigui un canvi d’arrel, no de color (en aquest sentit, recomano veure els resultats de les eleccions al País Valencià, passar pels de les Illes Balears i Pitiüses, i tornar als de la CAC, veureu com el simple fet d’existir mitjans autonòmics potents -no com IB3- juga un paper importantíssim). I com ho fem? Està clar que necessitem els nostres propis mitjans (no partidistes, però sí que ajudin a teixir alternatives). Doncs fem-los: aquests dies hi ha dos projectes encetats que necessiten la nostra implicació, un la reusenca Ràdio Terra i un altre el barceloní Sentit Crític. També està clar que hem d’arribar a aquelles realitats que avui se senten identificades amb el republicanisme espanyol i amb el partit amb lema d’equip de futbol. Doncs anem-hi, treballem-hi. No serà per vegades que la gent dels barris de Ponent i dels municipis com Constantí, Vila-seca, Salou o Vandellòs-l’Hospitalet de l’Infant ens han dit que cal ser-hi per lliurar la batalla política de la Unitat Popular, cap a la Independència, cap al Socialisme, cap al Feminisme i/o cap a tots els ismes que vulguem, aïllant-ne tan sols: el feixisme, l’espanyolisme, el racisme, el masclisme i el capitalisme. Cal que tota la gent que hi resideix i que també pensa d’aquesta manera passi de la passivitat, conseqüència de trobar-se sola, a l’acció. Tenint clar que la Unitat Popular la construirem no només nosaltres, sinó, esperem, també amb qui avui encara creu que dins el marc espanyol hi ha cap canvi possible, i també (no ho oblidem!) amb qui avui encara creu que dins el marc capitalista (però català) hi ha cap canvi viable.

  Josep M. Llauradó, membre del Brot Bord, de la CUP de Tarragona, del Casal Popular Sageta de Foc, entre d’altres