Serem com 1000 Can Vies

Eren prop de les 11 del matí quan un company via missatgeria instantània m’avisava d’un fet que es preveia des de fa unes setmanes: Estan desallotjant Can Vies. Ràpidament em poso a buscar notícies arreu de la xarxa que expliquin millor com estaven succeint els fets: el blindatge del barri de Sants per les forces de xoc del poder, la ràpida resposta de companyes del barri i de tota la ciutat que intentaven arribar al centre autogestionat per mostrar la seva solidaritat, les llargues hores de resistència de les persones que quedaven dins….

Durant tot el dia passava d’un sentiment de sorpresa primer a una forta ràbia després. Encara que l’avís de desallotjament estava fet mai pensava que gosarien tocar un centre com Can Vies, un espai que havia servit de mirall i d’experiència a desenes de lluites no nomes de Barcelona, sinó de tot arreu. Can Vies representava el poder popular, la resposta de com el poble treballador català s’organitza i conquereix espais per seguir endavant en la seva lluita contra la burgesia i el capital.

A mesura que avançava el dia anaven arribant noves notícies sobre el desallotjament i la resposta donada pel barri i la ciutat: la concentració de gent intentant aturar l’arribada de la maquinària encarregada de l’ensorrament de l’edifici, la crispació de les solidàries davant l’actitud xulesca i desafiant dels mercenaris de la ciutat, les càrregues…

A poc a poc la sang m’anava bullint… sabia que no podia estar físicament amb les companyes que desafiaven aquesta nova agressió del capital a la classe obrera organitzada però els meus pensaments i els meus sentiments estaven amb elles… amb elles i amb totes les persones que havien fet que Can Vies desafiés a les estructures del poder burgès al llarg dels seus disset anys d’història.

El dia avançava i la resposta dels mossos no es va fer esperar. Un cop desallotjat l’edifici es van dedicar a fer el que millor saben fer i que han repetit en contades experiències: pegar, apallissar, perseguir, ferir… La repressió llavors es va escampar per tot el barri de Sants, un barri que es trobava ocupat i pres per les forces de xoc burgeses. La resposta davant d’això no es va fer esperar i el barri, l’històric barri de les lluites obreres i revolucionàries es va alçar en peu de guerra: Havien desallotjat l’edifici i l’estaven desmantellant, però no es quedarien de braços creuats davant aquesta agressió.

La lluita, tot i l’etiqueta dels mitjans burgesos de “incontrolats” i salvatges” va continuar i la resposta final dels repressors no es va fer esperar: detencions i intent d’assalt a la contrainformació periodística: La Directa. Què més falta perquè veiem que el desallotjament a Can Vies no és un fet aïllat? Què més ha de passar perquè la classe obrera s’adoni de que està en una guerra permanent contra la burgesia capitalista?

Encara que Can Vies estigui desallotjada i en vies de ensorrament, Can Vies està dins de totes les lluitadores que cada dia plantem cara al capital. La seva experiència de lluita, de construcció de poder popular, de resistència i d’organització no caurà mai en l’oblit, mentre siguem conscients de qui és l’enemic i que hem de plantar cara a les seves agressions.

Sants ha perdut una icona revolucionària al barri, però ha creat un exemple clar de que s’ha de fer per a conquerir i plantar cara a la burgesia: Organització i lluita, organització i lluita, organització i lluita… Això és el que cal per vèncer i que la desesperació i ràbia que sentim per haver perdut una icona actuï contra ells, els veritables responsables de la situació de misèria i precarietat en que vivim. 1, 10, 100, serem com 1000 Can Vies.

Francesc Fortuño Bonet, historiador i militant d’Endavant (OSAN) a l’assemblea del Tarragonès