No són fets aïllats, és una estratègia planificada!

La darrera setmana quatre joves han estat detinguts per “apologia de l’assassinat” a través de les xarxes socials, tres d’ells al País Valencià. Aquest fet, lluny d’ésser aïllat, té lloc en menys d’un mes després que l’Operación Araña, el passat 28 d’abril, es saldés amb la detenció de 21 persones (15 de les quals foren arrestades a Euskal Herria), acusades “d’enaltiment del terrorisme” a les xarxes socials. És evident que aquesta persecució ha permès al Partit Popular vanagloriar-se de la seva mà dura, en plena campanya electoral, però seria ingenu pensar que tot queda aquí.

Tant les darreres detencions com l’Operación Araña no només formen part de l’estratègia electoral del PP, sinó que s’emmarquen en la política repressiva que aquest ha engegat, sense cap mena de pudor, contra els moviments socials, les organitzacions i sindicats anticapitalistes i, per suposat, els moviments independentistes. Aquesta política repressiva impulsada per la burgesia espanyola evidentment compta amb el suport de la burgesia catalana, i la seva prova més evident no és altra que la llei de seguretat ciutadana.

Ja vaig explicar a l’article “Normalització repressiva” (el tercer de la “Trilogia d’un esquarterament”) quines eren les implicacions d’aquesta llei, així com d’altres exemples de la repressió explícita contra les classes populars, els pobles i les dones a l’Estat espanyol. Les darreres detencions no fan res més que corroborar que la maquinària repressiva del poder no té necessitat de dissimular la seva hipocresia, el seu doble raser i la seva doble moral, alhora de criminalitzar la llibertat d’expressió d’uns i no d’uns altres.

En primer lloc, val a dir que d’amenaces, insults i apologia de l’assassinat, les xarxes socials en van plenes. Ara bé, només es persegueixen aquelles que van en un direcció concreta. Ni tan sols en els casos de personatges que han rebut amenaces de mort i que tenen ben poc de revolucionaris, com la família Bardem, la periodista Ana Pastor, el diputat de Compromís Enric Morera, o fins i tot Pilar Manjón (la presidenta de l’Asociación 11-M Afectados del Terrorismo), per posar uns pocs exemples, s’han dut a terme les investigacions pertinents. Aquest fet demostra que l’objectiu no és la sanció de l’acte, sinó promoure la cultura de la por i la coacció sobre aquells i aquelles que qüestionen l’hegemonia neoliberal.

En segon lloc, salta a la vista que “l’apologia del terrorisme” perseguida no és altra que la ideologia combativa, aquella que qüestiona l’status quo i que exigeix el repartiment del treball i la riquesa, la llibertat dels pobles i de les persones, el respecte al medi ambient, la llibertat sexual, etc. La democràcia de l’Estat espanyol no només és hereva de la dictadura feixista, sinó que els governants actuals són els mateixos hereus d’aquells que enviaren a les fosses als nostres avis i àvies. Segurament per això l’apologia feixista no només no es persegueix, sinó que el seu actual creixement es banalitza, obviant que entre les seves files hi ha mercenaris que no tenen problema per a assassinar immigrants, homosexuals o rojos.

En tercer lloc, el fet en si de criminalitzar piulades, de perseguir-ne les autores i autors, també posa de manifest la hipocresia i la doble moral de les elits dominants. Les piulades que es “disparen” no maten, però les decisions polítiques sí: retallar la sanitat, deixar en la misèria absoluta a una persona, a la que no li quedi altra sortida que esborrar-se del mapa o bé obviar que hi ha persones que viuen en condicions tan precàries que esdevenen un perill permanent (recordem el recent cas del Vendrell).

Per últim, cal remarcar el cinisme del poder quan és incapaç de perseguir la corrupció i el frau fiscal, i alhora desenvolupa “operacions aranyes”, posant de relleu el que ja sabíem: si no s’atura la corrupció ni el frau fiscal és perquè no només no hi ha voluntat política, sinó que es compta amb la seva complicitat.

No puc acabar aquest article sense fer esment de la prohibició del multireferèndum. És un exemple més d’aquesta política repressiva. No volen subversió ni a les xarxes, ni als carrers ni a les urnes. Ni referèndum del 9 de novembre, ni multireferèndum del 25 de maig. Però paga la pena remarcar el silenci de CiU i ERC davant aquest atemptat descarat a la cultura democràtica… És aquesta la seva política pro referèndum? Només defensaran aquells que no qüestionin “les regles del joc”, com ja vaig manifestar en un article anterior? Per part de la CUP, com també han manifestat altres organitzacions com la PAH o el Procés Constituent, la resposta està clara: davant la injustícia de la Llei, desobediència! Demà us esperem a la Sageta de Foc i al local de la IAC de Tarragona (com a totes les meses que es posaran arreu de la Comunitat Autònoma) per a desobeir la cultura de la por, la repressió i la coacció del poder.

Laia Estrada, militant de la CUP de Tarragona