Fora religions i dogmes de les nostres aules!

Veiem que ens diu el DIEC: “Religió: Conjunt de creences que vinculen un persona o un grup amb el que es coneix com a sagrat i que generalment s’identifica amb un o diversos déus.”. “Dogma: Punt de doctrina establert, proclamat autoritàriament, com a cert, incontestable, fonamental.”. “Aula: Sala d’un centre docent destinada a fer-hi classes.”. Òbviament que els diccionaris no són parcials, de fet tenen un rerefons ètic i polític darrere. Tot i així, ara, per aquest article, aquestes definicions ens serviran prou be.

Conjunt de creences, comencem be (o malament); creences, aboga a creure, i els marxistes, els que intentem fer anàlisis marxistes de la realitat, no solem creure en coses, més aviat, pensem en coses, perquè com a humans, i com a materialistes, tenim la capacitat de pensar, i pensar no és res més que una ordenació superior (que no millor ni pitjor) de la matèria. Ara be, pensar que significa? Significa analitzar, significa estudiar, significa contrastar, però sempre, analitzar, estudiar i contrastar amb la realitat, per tal d’evolucionar, de progressar. Evolucionar i progressar per a que totes visquem millor, segons el nostre entendre. Sinó fem us de tots els beneficis de milers d’anys de pensament de la humanitat, precisament per analitzar i canviar aquesta, estem apanyades. No podem creure en les coses, hem de pensar en les coses, ja que aquestes existeixen. No creiem en el comunisme, pensem en el comunisme, per tant analitzem, estudiem i contrastem, millor dit: portem a la pràctica els nostres estudis, i així contínuament. Que vinculen a una persona o grup de persones som persones i grups de persones organitzades. Amb el que és coneix com a sagrat, sagrat és allò digne de veneració com a dedicat a déu/déus, una vegada més aquest concepte xoca de pet amb les idees de Marx, nosaltres no pensem que res sigui digne de venerar, i menys res lligat a cap déu. Ja que entenem que aquestes filosofies són bàsicament idealistes i ens porten a confusions teòriques i pràctiques terribles. No és pot ser revolucionari i anar venerant a déus o semidéus, perquè precisament venerar alguna cosa fa que la seva virtut sigui immutable, i la immutabilitat és un concepte ahistòric i idealista. Venerar un cos momificat, denota curiosament quina mena de pensament revolucionari passava pel cap del que va decidir momificar Lenin, cap. I no només això, sinó que genera situacions i filosofies autoritàries i perilloses. En tot cas podem i hem d’estudiar les gestes de les grans persones que hi ha hagut a la humanitat, i en base a això defensar-les o ser-ne detractors, però momificar o posar estàtues pot, no dic que ho sigui, però pot semblar el mateix que santificar. Com tot, l’important no és tant el succés en sí mateix, sinó amb quina finalitat és fa, i és aquí quan encara m’entren més dubtes. Tot líder revolucionari és digne d’admiració, sí, però de veneració? Aquí m’apareixen més dubtes. Et fa ser més “allò” venerar una figura que representa allò? O el que ens fa ser més allò és lluitar, en el nostre context, amb les nostres particularitats, pel que aquell lluitava? La història és la història de la lluita de classes, i la lluita de classes és real i està contínuament en moviment, per tant, la realitat és mòbil i mòbil i immutable són antònims, pense’m-hi. Parcel·lem la realitat, i no hem de fer, totes les coses estan estretament unides, deia el gran cap Indi nord-americà; els temps evolucionen, les explotacions de fons no, però els maquillatges i les formes sí. I en això hem d’evolucionar nosaltres també, als Països Catalans, la major part de la classe de treballadora no és el proletariat SXIX, no per això no és classe treballadora, perquè el que defineix més objectivament una classe, no és de què i on treballa, sinó sí ven o compra força de treball; alhora independentment d’això (o molt dependentment) subjectivament una treballadora pot sentir-se burgesa i sovint nosaltres, seguim donant cops contra la paret pensant que això no és així, però ho és, i el que ens toca és mirar perquè.

Punt de doctrina establert, proclamat autoritàriament. El concepte autoritari torna a ser un concepte menyspreable, i això no vol dir que jo pensi que no hi han d’haver jerarquies (escollides entre totes) dins les nostres organitzacions. Perquè és menyspreable? Perquè parteix del punt de vista que hi ha coses que hem d’acatar com certes siguin reals o no, siguin vertaderes o no, siguin correctes o no, simplement són així i “xiton”. Però tornem a caure en el parany de la ideologia idealista burgesa, la realitat és cognoscible, per tant la realitat pot desxifrar-se, estudiar-se i analitzar-se (i el més important: totes podem!), un cop fet i durant hem de passar a la pràctica, pràctica en la direcció de modificar-la, de canviar-la, d’evolucionar. Sí ens aferrem a autoritarismes, deixem que l’arbitrarietat de l’autoritat sigui el que es consideri com a real, i per tant la realitat serà una interpretació d’aquesta i això és bàsicament la religió, el que proclamava el franquisme, el nazisme o el… deixem-ho aquí. “Ser cultos para ser libres” que deia José Martí. Sí una fonamenta la seva ideologia, la seva filosofia, amb el dogma, amb l’autoritarisme, com pot pretendre crear una societat de persones lliures? Els marxistes per definició no som dogmàtiques o autoritàries (a diferencia del que altres ens diuen o del que alguns volen ser), no podem ser ortodoxos, de fet el marxisme es heterodox en el seu desenvolupament i ortodox en l’anàlisi radical de la realitat, és un binomi, molts binomis.

Sala d’un centre docent destinada a fer-hi classes. Nosaltres tenim clar quin és el nostre centre docent, el carrer, la pràctica, l’estudi de la pràctica i torne’m-hi! La nostra aula, és mòbil; un dia està a la Plaça de la Font assegudes, una altre dia a l’ajuntament fent un prec, una altre dia al Casal debaten els Manuscrits de Marx (llibre insensibilitzat als paradisos comunistes), un altre encaputxades, cremant contenidors i fent piquets, un altre trencant-nos el cap per com hem de fer un butlletí, al curro convencent a la resta que s’ha de fer vaga, o a casa davant de l’ordinador escrivint un article i fins i tot al casal: tallant ceba.

Tal i com la realitat ens ensenya, i l’academicisme en desmenteix, nosaltres som moviment, som el poble en moviment, com deien aquells i com a moviment som com l’aigua i ens adaptem, l’únic motlle els nostres principis ètics, on no hi ha lloc per la religió, la veneració, el immutabilisme o el dogmatisme. No pensem “a” i demà “b” no ens confonguem i no feu demagògia, tenim claríssim que estem explotades pel capital, per espanya i pel patriarcat; i és per això que decidim lluitar; no lluitem per romanticismes bel·licistes, per glòries passades, ni per veure qui la tenia més llarga, lluitem per convicció, per necessitat i per voluntat pròpia a ser lliures i cultes, lliures i cultes per a seguir lluitant. Amb això no menyspreem el passat dogmàticament, l’estudiem també, i en traiem conclusions, conclusions que pretenem que no es quedin al calaix de sastre dels nostres sopars-tertúlia, i que surtin al carrer i s’expandeixin. No som pures, una no es comunista perquè s’ho diu, ser comunista és un procés que es desenvolupa temporalment, en el dia a dia, en les nostres lluites. Nosaltres pretenem ser més i més persones, per tal de crear un exèrcit capaç de combatre el capitalisme, l’espanyolisme i el masclisme, no volem ser un petit grup de pseudocomunistes molt i molt pseudocomunistes; apel·lem al debat continu, i aquest article és això, un debat continu, obert, sense tancar com el marxisme, un debat, que tot i tenir-lo continuament, tenim clar de quin bàndol està cadascuna, i per això amb unes hi debatem i a les altres els hi tirem pedres; això sí, jo almenys, en aquest debat ho diré clar: crítica a la crítica: si; estudiant per tal de no perdre el nord: òbviament! Però una cosa esta clara: fora religions i dogmes de les nostres aules!

 Santi Fortuny, membre del Casal Popular Sageta de Foc i d’Endavant (OSAN) Tarragona