Pedres

Una vegada més ens trobem davant la hipocresia, hipocresia de classe, dels mitjans periodístics burgesos, hipocresia per part dels polítics burgesos i hipocresia per part de les institucions burgeses.

Ara, com no, és quan alguna encara tindrà la barra de dir-me que sóc un antiquat, que el meu discurs està desfasat, que no sé ni en quin món visc, blablabla. Verborrea liberal. I a més quan únicament m’ho diran perquè faig us de la paraula burgés, com si al SXXI no hi hagués classes, com si això fos de fan 100 anys, etc, etc. Però, una vegada més em reafirmo en tot el que he dit fins ara, molt ben exemplificat pel lema de l’esquerra independentista enguany a la manifestació del 1er de maig: som classe treballadora.

I és que el 1er de Maig, commemorem, reivindiquem, i lluitem; pel que ja fa 115 anys unes camarades nord americanes van sortir al carrer, van cremar els carrers i van sobretot organitzar una vaga per tal d’exigir les 8h de jornada laboral. I és que ara més que mai, 115 anys després ens veiem obligades a seguir sortint al carrer tal i com ho vam fer el 1er de maig passat. Només cal pensar que 115 anys després, les jornades laborals encara són de més 8h en una gran part del món, però també aquí, a la UE, a l’Estat Espanyol, i als Països Catalans, i això que hi ha màquines per a tot. Però és que 115 anys després encara hi ha treball infantil, les dones encara cobren menys que els homes, el treball reproductiu no està reconegut, les jubilacions no estan garantides, els pisos són expropiats pel capital, és talen boscos a “tutti pleni” per a fer grans zones residencials, s’envaeixen països a cop de metralleta i bomba i és prohibeixen llengües a cop de decret (sí decret com el nova planta).

Sí tot això passava fa 115 anys i ara també passa, i que algú m’ho desmenteixi si és capaç, en quina part del discurs estic antiquat? No seran elles les antiquades que 115 anys després només han canviat l’embolcall d’un sistema, però que aquest segueix sent igual de genocida i depredador? Qui és aquí l’antiquada? La que defensa el de fa 200 anys (neoliberalisme o 2000 en el cas del cures) o les que defensem el canvi de sistema? Eh? Eh? Vull arguments i vull arguments sòlids, no els que llegiu a La Vanguardia, o veieu per TV3. Argumenteu per favor. I que quedi clar, no m’agrada aquest joc, ja que jo no penso que defensar cap filosofia, en sí mateix sigui antiquat o modern, m’agrada més dir que defensar una o altre filosofia, és revolucionari o reaccionari.

I encara diré molt més, la cosa no s’acaba aquí, si fa 115 anys l’explotació capitalista era tant salvatge com ara, i els sindicats i les organitzacions obreres estaven cent per cent preparades per combatre’l, perquè ara no ho hem d’estar i no ens hem d’organitzar per estar-ho, o no hem de crear les condicions objectives i subjectives per combatre’l? Ho hem d’estar i tenim aquest deure, i precisament és per això que muntem casals; muntem barraques; organitzem manifestacions; organitzem accions; parem si s’escau, la galta; ocupem places, pengem cartells a plena llum de dia; pintem bancs i sí; tirem, si s’escau, pedres. I ho diem ben alt, si cal, si és necessari, no perdonem i ataquem amb els nostres mitjans els nostres enemics, que no són només els nostres, sinó que són els de classe treballadora.

I és que avui en dia s’està suïcidant gent perquè aquestes entitats depredadores els hi expropien el pis, la seva casa, la seva llar, el seu racó construït a poc a poc, els hi prenen a la cara, després de treballar un fart d’anys, i no és delicte! Ni tampoc ho és, com va fer el senyor Rato quan era ministre legalitzar les preferents, per després al capdavant de Bankia, vendre-les i estafar a milers de persones, algunes d’elles ja jubilades. No senyors, davant d’aquestes tragèdies, davant d’aquestes barbaritats, poc espai queda per al diàleg i el consens, tot i així, amb molta dignitat molta gent ho ha intentat, i algunes se n’han sortit, però poques, perquè quan sí que se n’han sortit és quan s’ha organitzat, han pintat bancs, han atacat bancs, han ocupat bancs i han fet pressió, perquè si hem de respondre a la força amb força ho farem. Ja fa temps que hem perdut la por, i ja fa temps que tenim clar que anem a per totes.

I és que a més a més, quan els feixistes (entrenats per l’OTAN) ocupaven Maidan, i el govern corrupte ucraïnès els feia fora i ells tiraven pedres, aquelles pedres, aquelles manifestants eren legítimes, era bones, eren una generació digne d’admiració, però lluny! Quan s’envoltava el parlament, no! Bandals! Quan s’ocupava la plaça Catalunya o la Plaça de la Font, noooo! Antisistemes! Quan fèiem piquets el 29M, nooooooooo! Radicals encaputxats! Al Gamonal o el 22M, noooooooo! Violents itinerants. El 1er de maig quan es tiraven pedres, noooooooo! Fora caputxes bàndals! No ho veieu? No cola. No cola per enlloc. I és el problema, senyors, és que mirem el dit i no la lluna. El problema no és tirar una pedra, o rebentar un banc o una seu d’un partit; el problema és: quin partit?, Quin banc?, Per a que? Contra qui? Equiliquà! Si les pedres van dirigides contra les seves institucions i els seus privilegis, que no deixen de ser les que a nosaltres ens perjudiquen diàriament, és violència; quan va en la seva direcció i, per exemple, s’obre el cap a un nen, és un descuit, un dany colateral! Va home va, aneu a fer la mà, vosaltres seguireu amb les vostres pilotes de goma, els vostres desnonaments, els vostres cops de porra, les vostres preferents, les vostres negacions al dret a decidir sobre tot, en definitiva la nostra misèria; que, com a recció genuïna de la lluita de classes, nosaltres seguirem amb les nostres assembles, els nostre debats, les nostres lectures, les nostres accions combatives, les nostres candidatures, els nostres casals, les nostres festes, les nostres alegries i la nostra lluita, la nostra lluita fent us de tots els mitjans que pensem que són necessaris (les pedres també però no només), lluita per tal d’acabar amb les nostres misèries, tant i tant necessàries per tal de mantenir els seus privilegis.

Sí algú és pensa que fet una exaltació o incitació a la violència contra els bancs o persones en concret li dic que: a) qualsevol coincidència amb la realitat no és casualitat i b) no he exaltat res que ja no estigues exaltat, la lluita de classes hi és, ens agradi o no, hi és.

Santi Fortuny, membre del Casal Popular Sageta de Foc i d’Endavant (OSAN) Tarragona