En defensa de la filosofia a l’ensenyament

A l’hora de defensar el paper de la filosofia en l’ensenyament el més important em sembla posar en relleu allò que només aporta la filosofia. Són moltes les assignatures que contribueixen –conjuntament amb la filosofia– a coses tals com l’esperit crític, aprendre a ordenar les idees, millorar l’expressió, i altres habilitats com argumentar bé. Òbviament la filosofia també hi contribueix i cal reivindicar-ho, perquè si es perden hores en això, també és part del que es perd. Però en general, les pitjors conseqüències són les incalculables, no en el sentit metafòric de “grans conseqüències valuossíssimes”, sinó incalculables precisament en el sentit de no poder atribuir-los un valor concret, i m’estic referint per tant a un mal silenciós, silenciós precisament per la seva in-calculabilitat. Què es perd quant es perden hores de filosofia? Es perden coses tals com el naixement de bones idees, i les bones idees són invisibles i incalculables quant no s’han arribat a tenir.

En filosofia avaluem –com en qualsevol altra matèria– el progrés de l’alumne en tota una sèrie d’habilitats que aquest ha d’interioritzar, però el més valuós de l’assignatura és allò que no podem avaluar, només l’alumne sap que li ha aportat a ell tal o qual reflexió. S’ha dit sovint, que tan important com respondre és fer-se les preguntes adequades: ambdues activitats són essencials en la filosofia i apunten cap al fet d’orientar-se. És d’entrada molt discutible que se li hagi d’atribuir una utilitat en el sentit fort de la paraula a la filosofia, com ho és que es pugui afirmar tranquil·lament que no té cap utilitat: la filosofia serveix per a tot i per a res al mateix temps, i en aquesta paradoxa s’obren totes les característiques discutides de la matèria, també les eventuals utilitats, també l’orientació que se’n desprèn.

Com l’Òliba del pròleg del llibre sobre lògica de Hegel, la qual no aixeca el vol fins que no veu la llum del sol, la filosofia ens ajuda a orientar-nos, i per això juga una influència directa en com actuem els éssers humans; ens ajuda a fer-nos una idea d’allò que és problemàtic per naturalesa, en el sentit que no gaudeix de resolució positiva, però aquestes preguntes que tornen un cop i un altre a nosaltres ja no tornen de la mateixa manera, sinó contínuament renovades a mesura que hem anat veient-hi millor, i és per això que és font de llum –com la llum solar que invita a l’Òliba a alçar el vol–, una llum relativa respecte del tot del que podríem arribar a saber, però absolutament lluminosa respecte l’absoluta foscor o ignorància; en qualsevol cas, una llum que orienta les nostres accions.

Preguntes com “És la misèria una immoralitat?”, “Què és el coneixement i com s’hi arriba?”, ”Què és la veritat?”, “Quin és el sentit de la vida?”, “Com és un govern just?”, “Què som els éssers humans?”, “És la mort principi o final?”, “Quin és el sentit i significat de la història?”, “Què és la cultura?” o “Hem de jutjar la bondat o maldat dels actes segons les intencions o els resultats?” estan condemnades a tornar a nosaltres; formen part de la nostra vida, les vulguem reconèixer o no: elles son origen de les contradiccions de les quals fugim en el nostre dia a dia. Què hi guanyem reconeixent-les? Què hi guanyem fins i tot aprenent a reconèixer-les per negar-nos a considerar-les preguntes vàlides?

La nova reforma de la Llei Wert deixa aquesta matèria en molt mala situació. Desapareixen la majoria d’hores del Batxillerat, per la retirada d’Història de la Filosofia, i desapareixen totes les hores de secundària: queden només doncs, dues minses hores d’una nova “Filosofia i Empresa” que es farà a primer de Batxillerat, canviant la ingerència ideològica de la Ciutadania per la de l’Empresa. Des dels anys 80 les diverses reformes han anat retirant hores a les matèries de l’Àrea de Filosofia. Estem doncs davant de l’enéssim retrocés.

És ben cert que durant segles la immensa majoria d’humans no han tingut l’oportunitat d’introduir-se a la filosofia. A molts països del món és encara així. Els professors de filosofia cal que defensem aquesta necessitat si de veritat pensem que el canvi tindrà conseqüències. Qui serà la musa que excitarà la curiositat dels nostres alumnes per obligar-los a fixar-se en la complexitat del món que ens rodeja? Com serà una societat els membres de la qual no hagin passat pel procés que implica fer-se a un mateix totes aquestes preguntes? En una cançó anomenada “Pijos powers” d’un grup de punk-rock anomenat “Gatillazo”, ens contraposen l’abundància de la banalitat en les societats occidentals contemporànies a algunes d’aquestes preguntes, diguem-ne “transcendents”. Sembla clar doncs, que l’Òliba cada cop ho té més difícil per aixecar el vol, això sempre i quant, és clar, no resolguem el problema a temps: confrontant-lo i ocupant el paper que ens toca; explicar un cop més que creiem que és la filosofia i perquè creiem que cal que formi part de l’ensenyament, i movent-nos en conseqüència per a què no desaparegui.

 Pau Roig, professor de filosofia