Cap notícia a Madrid. Lloa de la desobediència

Dimarts 8 d’abril. Cap notícia. Cap novetat. Cap sorpresa. Tot i així, per fer bullir l’olla alguns desvagats han perdut l’estona escoltant com el Congrés Espanyol debatia sobre si Catalunya podia convocar consultes o no. És a dir, si legalitzava la possibilitat del referèndum d’autodeterminació del 9 de novembre o no. Més enllà encara, sobre si el poble catalunyès és sobirà o no, sobre si té dret a decidir o es manté pels segles dels segles en la minoria d’edat. La notícia hagués estat que haguessin dit que sí, és clar, perquè que diguessin que no no és cap notícia, ho sabia tothom. Per corroborar-ho, 299 vots contra 47 i una abstenció ho han deixat clar. El guió no s’ha mogut ni una coma, i per això la CUP no va agafar el tren a Madrid, i per això ens van insultar i ens van dir que no estàvem pel procés i no sé quantes ximpleries més.

Continuem impassibles amb els mateixos arguments de sempre. No la CUP sinó qualsevol que no es deixi enredar per cants de sirenes (es diguin Mas i es diguin menys). Si volem decidir hem de desobeir. I no ho diu Rajoy per marcar que el que ens cal és dolent i terriblement malsonant. Ho dic jo i centenars més, milers, milions… Perquè només si trenquem el marc actual espanyol, democràticament, votant, dient que volem decidir i fent-ho, podrem optar a ser independents, o no. Ara només tenim un camí i totes les enquestes corroboren que aquest únic camí (l’“Espanya una”) fa dies que ja no és el camí majoritari.

L’estat és sempre, però no només, una eina de dominació de classe i cal lluitar per tombar-los tots, sense deixar d’aprofitar allò que de bo han proporcionat a la humanitat quan han actuat com a eina d’anivellament social. Però també és cert que negar la possibilitat de triar entre un espai de dominació o un altre és també una forma de dominació, i no menor. No deixar-nos triar entre l’Estat espanyol i la possibilitat d’un altre és una manera de negar la democràcia i alhora el dret a ser. Perquè els Països Catalans no som una regió (ni tres, ni quatre, ni cinc) d’un estat (de dos, de tres o de quatre) sinó una nació completa. I tenim dret a l’existència i a la no assimilació.

Ara bé, que tinguin clar les elits catalunyeses que les persones que composem aquest poble no som ximples, no som imbècils, i volem decidir sobre Espanya, els Països Catalans i molt més; no ens creiem que primer la independència i després ja veurem mentre els qui manen ens ho estan robant tot. Que els quedi clar que en aquest “tot” hi ha tota la resta, que sempre és molt més. Perquè volem decidir sobre si pagar o no el deute odiós al Banc Central Europeu, volem decidir si volem ser súbdits (que no ciutadans) o no de la Unió Europea i la Troika, volem decidir si volem ser persones o només consumidors (en sanitat, alimentació, educació, opcions sexuals, cultura…),volem exercir la democràcia no només el 9 de novembre sinó sempre.

I ho farem. Ho decidirem tot si no deixem que ara que un cop més les notícies corroboren les nostres previsions prenem la iniciativa i empenyem per desallotjar del poder qui ens nega el dret a decidir en tot allò que ens afecta coma persones, tant si es diu Mas com si es diu Rajoy.

  Jordi Martí Font, filòleg i professor de Llengua i Literatura, membre de la CGT, del CIP, de l’Ateneu Llibertari Alomà i de la CUP de Tarragona