Barcelona World. Agenollar-se davant de l’especulador, desnonar les nostres vides d’un futur digne

Fa algunes setmanes saltava la notícia que s’instal·laria a Port Aventura un parc temàtic de Ferrari, coincidint amb l’explosió mediàtica dels premis de motor a la televisió pública catalana, pagada per totes i tots, es va vendre com una gran notícia i poques veus van alçar les serves crítiques. És clar, vivim en un país on una part important del pressupost dels mitjans públics de comunicació serveixen per a imposar el futbol i el motor com a elements vertebradors del nostre oci, i mentre parlem de futbol, no ho farem de política, i mentre parlem de motor, no ho farem de la crisi. I així és com el control informatiu manipula les nostres raons, sabers i inquietuds. I així és com tothom, o casi tothom, troba molt normal, fins i tot encertat, fins i tot una gran sort, que Ferrari vulgui instal·lar el seu parc temàtic a Port Aventura, sense ser capaços de pensar què hi ha més enllà de la marca Ferrari, què hi ha més enllà dels espectacles de motor i, el més important de tot, quin és l’oci que volem per als nostres infants, per a nosaltres mateixos.

Un Port Aventura que subroga treballadores i treballadors a empreses que els exploten, que els ofereixen condicions laborals infames, unes treballadores i treballadors silenciats, que lluiten, però que ningú els fa cas, que s’indignen i reclamen els seus drets, però ningú els escolta, elles i ells no surten als mitjans de comunicació, no existeixen, així s’eliminen, i no passa res, és ben normal.

I és que en Ramon Barnils ja ho deia: “Els mitjans de comunicació són els exèrcits del S.XXI”.

Premeditadament, primer va ser Ferrari a Port Aventura, i aquesta darrera setmana ha estat Barcelona World. Mitjans de comunicació locals, comarcals i nacionals, cantant a l’uníson els grans avantatges del turisme del joc. Finalment, aquest diumenge s’ha signat el gran pacte que modificarà la llei 2/89 del Consorci del Centre Recreatius i Turístic (CRT) per a rebaixar la pressió fiscal als casinos del 55% al 10%, per a complir les exigències de Veremonte i Adserà. Abaratir els impostos als rics, encarir el cost social, econòmic i mediambiental de la població, del territori, aturat, precaritzat, fràgil i insegur. Agenollar-se davant de l’especulador, desnonar les nostres vides d’un futur digne.

L’exèrcit comunicatiu ha batallat fort aquesta vegada i el desplegament ha estat implacable, potser perquè darrere de totes aquestes notícies que omplen el nostre dia a dia no hi ha res, no hi ha projecte, no hi ha la inversió suficient, no hi ha informació, no hi ha transparència… només hi ha fum i, això sí, i molta manipulació comunicativa. I així és com ara la població pot arribar a creure que el Barcelona World és un “bàlsam” per a aquest territori, després d’haver-ho sentit de forma incansable durant setmanes seguides pels mitjans de comunicació. I així és com en aquest país instal·lar un gran parc de casinos ens sembla normal, molt normal.

Tanmateix, si ens tapem ulls i orelles, si escapem d’aquest atac informatiu, ens adonem que ni és normal que l’economia d’aquest territori s’intenti salvar a cop de ruleta russa, ni és normal que es faci una llei a mida d’uns “grans empresaris”, ni és normal que els casinos tinguin tan bona consideració; ni és normal que s’ignorin totes les conseqüències que el projecte tindrà pel territori; des de les mediambientals, amb les greus conseqüències per l’ecosistema de la zona, a les de salut mental, amb les ludopaties; ni és normal tampoc que els qui ens governen ara juguin brut amb les nostres vides…

Jugar brut amb les nostres vides és prometre més de 17000 llocs de treball directes en aquest territori tan castigat per la crisi, sent conscients que és completament impossible poder-los oferir, que en tot cas potser en seran poc més d’un miler, en forma de contractes precaris i temporals, en forma de feines engrunades i insultants. El problema d’aquesta crisi no és només l’atur, sinó també ho són les pèssimes condicions laborals a les que el capital, les patronals i la reforma laboral ens sotmeten, on, si tens feina, no estàs salvat; on, si tens feina, segueixes sent pobre; on, si tens feina un dia, demà ja no la tens. I està passant ara, ara ja, amb les treballadores i treballadors de Port Aventura, que no existeixen, perquè no surten a la televisió, perquè són precaris, perquè molesten. BCN World ens sentencia, i és el joc més perillós, malvat i miserable.

El joc que guanyaran Adserà i Veremonte, el joc que, una vegada més, perdrà aquest territori. Ens podrirem en la indigència, amb uns sous que no ens arribaran ni al dia 10 de cada mes; ens corromprem en la necessitat, amb uns horaris laborals que ens degradaran la vida; ens descomposarem en la privació, amb uns títols universitaris que només ens serviran per a eixugar-nos la suor provocada per l’uniforme de crupier; ens diluirem a la moqueta, estossegant pel fum del tabac dels qui poden permetre’s un oci de luxe; ens desapareixeran les butxaques, robades pel blanqueig de diners; ens ofegarem humiliades, escanyades per les mitges de l’explotació sexual; ens adormirem anestesiats, indefensos atrapats per narcòtics de gamma extra.

Mentrestant les esperances d’un futur millor s’escolaran pel forat de la pica, com els vòmits d’aquell que ho ha perdut tot, després de jugar-s’ho tot emmanillat per aquells que li prometien un “bàlsam” miraculós.

 Lurdes Quintero Gallego és regidora de la CUP a l’Ajuntament de Valls