Som un país acomplexat

Som un país acomplexat, sense paŀliatius, ni contemplacions ni miraments. I ho dic així perquè així ho penso d’un temps ençà: el que critiquem, en alguns aspectes, ho acabem duent a terme d’una manera inequívoca i clara, i el que no funciona i ens podria funcionar no ho acceptem «perquè fa/és espanyol». Ens passa amb la llengua, però també amb la manera de funcionar en alguns aspectes socials: en certa manera tot està relacionat perquè la llengua vehicula una societat.

Quan parlem de llengua ja hem obert la capsa de Pandora: tothom en parla, tothom en sap, tothom n’opina, tothom ho té tot clar —sense zones grises; tot blanc i negre. I vet aquí que, com a país estrany que som, resulta que tenim un exèrcit de lingüistes —filòlegs i no— que sovint sembla que no hi siguem. I no perquè no ho diguem dia sí, dia també. Sinó perquè som un país d’opinadors i opinem sobre tot el que ens passa per davant dels nassos. És igual si en sabem o no en sabem.

No ens enganyarem: en aquest país podem dir que no hi ha una conflicte lingüístic, podem dir-ho del dret i del revés, de viva veu o per escrit, i si volem podem traduir-ho a l’espanyol per veure si, d’una vegada per totes, els queda alguna cosa al receptacle que hi ha entre les orelles… Però malgrat tot… Sí, sí que hi ha conflicte. I no és per voluntat dels catalanoparlants, ni tampoc dels castellanoparlants, sinó dels poders fàctics espanyols que atien dia sí, dia també, aquesta tensió que embafa l’ambient. I ho fan des dels mitjans que empastifen les seves mentides pertot i ho fan des de ministeris que no caldria ni que existissin, entre d’altres coses.

Per a mi això no són sinó expressions diferents, sectorialitzades si ho voleu, d’un mateix conflicte. D’una banda, la guerra econòmica (algú es pensa que el Banc de Sabadell i la Caixa fan com qui plou? O empreses com Repsol?) i per una altra banda la política (àmbits local i territorial inclosos), i la social, que va de bracet amb la lingüística, també hi són.

Que el castellà és aquí al costat, però també arreu dels Països Catalans amb un nombre important de parlants, és innegable. Per motius com aquest podem entendre —que no acceptar— que s’escolin de forma constant elements aŀlòctons a la llengua de Fabra (que l’anomenem així perquè va codificar-la; la llengua, si és d’algú, és del poble). Però hem de parar compte amb tot això. Per molt intolerable que siguin els usos de mots com coll*, quan volem dir gola (no adduïble al castellà, però); Ucrània*, quan volem dir Ucraïna o vivenda* quan volem dir habitatge, hem de tenir clar que això no deixa de ser el vestit de la llengua (com crec que deia Joaquim Mallafrè; si m’equivoco no m’ho descompteu) i que la gramàtica és l’esquelet, les artèries, els òrgans vitals. Per això, cada vegada que algú cau pronominalment (és a dir, es cau*) és com si hi hagués una puntada de peu a l’estómac lingüístic del català.

La realitat és tossuda, per si algú encara no ho sap. El món, el nostre ecosistema lingüístic, també se’n regeix, de la tossuderia. I per això sovint hem de tenir renúncies amargues, però, en el fons, irrellevants.

Potser la setmana dels tres dijous arribarà algun dia i aleshores, per fi, podrem dedicar-nos a barallar-nos pels casos del per i del per a, sense haver-nos de preocupar per cap altra cosa. O si estem d’acord en el canvi i caiguda de preposició, o què coi hem de fer amb el lo, la Secció Filològica i, fins i tot, els ateus convençuts podrem dedicar-nos a parlar del sexe dels àngels si així ho creiem convenient. Però per ara tot això no pot ser… Perquè separar-se un dit de la línia oficialista és ser contrari al procés —bon llibre de Kafka, per cert.

Si en una cosa ens hem posat tots d’acord (PP i C’s com a excepció) és en la immersió lingüística a les escoles. Esperem que, en altres sentits, tinguem la mateixa responsabilitat. Com deia aquell, que la prudència no ens faci traïdors: que ni se’ns acudeixi intentar acontentar tothom, fem el que de debò vulguem fer, perquè si no ho fem aleshores no agradarem a ningú. I recordar les paraules, immensament sàvies a parer de qui escriu, de David Fernàndez: una independència no consisteix, només, en alçar una bandera en lloc d’una altra, ni de dir que les ratlles del mapa ara passen per una altra banda. No, no és això. És molt més que això. Però ja veurem com va tot… El novembre és ben a prop.

Però, sabeu què crec que és el pitjor de tot? Que segur que demostrarem que seguim sent uns acomplexats.

 Albert Ventura, filòleg i escriptor