Avortament, llengua i ciència

El debat sobre com conèixer la veritat és un tema filosòfic de gran tradició. Els éssers humans aprenem i, gràcies a això, ens adaptem i sobrevivim. Aquest aprenentatge o cerca de la veritat  és, tanmateix, un camí borrós, difícil de seguir. Per aquest motiu al llarg de l’història s’han anat desenvolupant metodologies que ens permetissin avançar amb més seguretat en la direcció correcta. Segurament el més important d’aquests és el mètode científic.

El mètode científic comença per observar un fenòmen de l’entorn i elaborar-ne una hipòtesi sobre les seves causes. Després, mitjançant l’experimentació comprova si la hipòtesi és vàlida o no. En cas que sigui vàlida podem dir que, fins que no es demostri el contrari, aquest és el mecanisme causal del fenomen.

En aquesta definició que estem suposant que si d’una cosa se’n segueix un altra, la primera és causa de la segona. És a dir, per exemple, en una bobina, si un camp magnètic induït depèn del corrent elèctric que hi passa (sense variar les característiques de la bobina), i sempre que mesurem el camp magnètic induït hi trobem relació amb el corrent, és que una cosa causa l’altra. La verificació o comprovació empírica, d’altra banda, exigeix certa predictibilitat. Un cop sabem que hi ha una relació lineal entre la intensitat del corrent elèctric i el camp magnètic induït, podem predir que si dupliquem l’amperatge tindrem un camp magnètic el doble d’intens. I també, lògicament, que quan trobem un cas en què això no passa, és que caldrà replantejar la llei.

Per tant, de la curta i simplificada definició del mètode científic, podem extreure dos conceptes molt importants per a qualsevol debat on els ponents utilitzin la ciència com a argument inapel·lable: el coneixement científic no és estàtic i l’experimentació és
imprescindible.

Sempre que sento una discussió on algú utilitza la frase màgica “això està científicament demostrat” o alguna de les seves germanes “els estudis universitaris diuen…”, “la universitat de Neverland ha demostrat que…”; m’espanta que la gent pensi que la ciència és la garant
moderna de la veritat absoluta, la religió dels nostres dies.

Així doncs, quan algú d’aquests autoanomenats “provida” defensa que està demostrat científicament que el nasciturus (en ma vida havia sentit aquesta paraula) té vida, els hem de preguntar quina mena d’experiments (o comprovacions) han realitzat a ell i a la mare. Una afirmació de tal importància no pot ser coneixement científic. Què inoportú! El mateix passa amb el debat lingüístic. L’exemple és fàcil, ja que es tracta d’un tema que és molt present en el català. LAPAO, valencià, baleà, central,…. Quan un tertulià, afirma que està
demostrat científicament, ens està enganyant. La ciència no serveix per això!

No vull dir que allò que no sigui ciència no sigui vàlid. Afortunadament per nosaltres no tot el coneixement és científic. El més important quan parlem de ciència és tenir clar que no deixa de ser un mètode que ha proporcionat grans avenços a la humanitat, però com a tal és limitat.

Conèixer aquests límits, entendre’ls i respectar-los és de vital importància per evitar que ens donin gat per llebre en el nostre dia a dia! Recordem que la ciència no s’ha d’invocar com si es tractés d’una religió, perquè la seva clau és la falsabilitat, tal com van destacar importants figures com Karl Popper.

 Carles Samper, militant de la CUP de Tarragona