Sense la música no hi ha revolució

Fa temps vaig escriure un article semblant a aquest que exigia que paréssim atenció a la nova fornada de grups catalans compromesos socialment amb el nostre país i la nostra classe o bé que simplement cantaven en català i elaboraven lletres crítiques amb les injustícies i desigualtats que patim quotidianament.

Però resulta que seguim apostant (a vegades fins i tot des dels moviments socials més pròxims a nosaltres) per dur, a les nostres festes majors o en qualsevol tipus d’esdeveniment lúdico-festiu per generar guanys ( de cara a l’autogestió que practiquem), bandes que ja subvenciona la Generalitat (CiU), i que fins i tot els hi és dedicada una franja en forma de falca publicitària a les notícies de TV3 en el moment que han tret un nou disc o bé han actuat en un determinat país de l’estranger -com ara els Manel, Amics de les Arts, La Pegatina, Strombers, etc-, que independentment del seu estil musical i la seva qualitat ( que la deixo al gust de cadascú) no aporten cap mena de visió crítica envers tot el que ens toca empassar diàriament. És a dir, són bandes musicals, que més enllà de cançons monotemàtiques que parlen sempre del mateix –la rauxa, l’amor, les flors i la posta de sol-, no aposten per compartir, en les seves lletres, les penúries que hem de suportar a la feina, a l’atur, a l’aula, al carrer, o a casa. Pot semblar que dono massa importància a l’aspecte musical en les nostres vides, però suposo que la gent que estima la música i que la necessita per satisfer els seus desenganys o les seves penes, entendrà les meves paraules.

La poca promoció i suport als grups musicals locals que sorgeixen als nostres municipis (ja siguin del Camp de Tarragona o en qualsevol altre territori del país) és un fet habitual que tampoc representa cap novetat, ja que normalment no interessa des dels poders locals que s’estigui fomentant la creació de bandes que denunciïn les mancances del present.

Suposo que moltes persones que heu militat o simpatitzat amb l’Esquerra Independentista o amb qualsevol altre moviment popular englobat en l’òrbita de l’anticapitalisme i la lluita pels drets socials, haureu rebut certes influències, moltes d’elles musicals, per arribar a ser com sou actualment. A Reus mateix suposo que molts recordareu l’organització d’autocars per anar a concerts d’Inadaptats (Eskamot Inadaptat Reus), Negu Gorriak (Brigades NG) que ni tantsols jo he viscut, però almenys podreu comprendre el que us vull fer arribar. Si algun dia féssim una mena d’estudi de les influències musicals que hem rebut de jovenets i la posició militant actual de molts de nosaltres, podríem comprovar que el front musical ha sigut una eina útil per iniciar-se en la formació política posterior. També cal dir que molta gent suposo que es va quedar encallada amb aquella fase i es va deixar perdre per altres móns derivats exclusivament de la part més lúdica del tema.

Crec per tant que la música és un front més de combatitivitat que s’ha de cuidar i alhora potenciar, ja que sinó ho fem nosaltres, ningú ho farà. És per això que faig una crida a l’organització d’actuacions musicals en múltiples formats, i alhora recalcar la importància que té el foment de grups desalienats (que no confonguem, també poden i han d’incloure lletres que parlin dels nostres sentiments i no només de la realitat socio-política) per fer arribar el nostre missatge (sobretot als més joves!). Podria posar l’exemple clar de resistència que han representat moltes bandes del País Valencià pel que fa a la normalització de la llengua, immersa en un context de dominació cultural monolingüística imposada (a les institucions, a l’educació, al carrer) per les èlits dominants, que sense la creació d’aquests grups, suposo que el panorama encara seria pitjor, tenint en compte els models musicals que ens promocionen des dels mitjans de comunicació de masses (carregats de sexisme, passivitat, consumisme extrem, etc).

En una societat cada cop més decadent, trista i frustrada per la dictadura del capital i de la privatització massiva, la veu dels artistes i la d’un gran altaveu del poble com ho és la música; ha de servir-nos de referent que estimuli la mala llet de la gent, i que sobretot, la sàpiga canalitzar contra els culpables que ens han dut a la misèria..

I que consti que això no és cap crida a l’estigmatització tradicional dels grups de música combativa que quèien en cercles d’auto-consum i marginalitat (sobretot 90’s) malgrat molts fóssin (i segueixen sent) la reòstia; sinó a un impuls des de la base cap a la promoció de la música que desperti consciències.

Per acabar, deixeu-me fer una petita recomanació musical d’última hora: el nou disc dels Crim de Tarragona penjat al seu bandcamp (http://crim.bandcamp.com) aquesta setmana. De casa nostra, una joia del punk rock en la nostra llengua.

 Quim Puigdemunt és Integrador Social i estudiant d’Història a la Universitat de Lleida